En aquest trosset d’espai que tinc aquí, escric dels llibres que m’agraden. No vull fer-me passar per crític literari, perquè no ho soc ni ho vull ser: crec, com Marina Tsvetàieva, que està bé que cadascú faci el que ha de fer, i que aspirar a tenir tots els papers de l’auca és una empresa perillosa. O dubtosa, si més no. També penso, com ella, que algú que jutja els llibres dels altres ho ha de fer respectant i estimant la matèria que decreta. A més, prefereixo escriure del que em meravella; ja hi haurà d’altres que s’encarregaran de valorar les costures del text, si avança a bon ritme, si l’estil és bo... i altres dades igual d’objectives.
Aquí he presentat més autors morts que vius, perquè els morts t’acompanyen d’una manera singular: en silenci, a distància, mirant-te de reüll. No conèixer l’autor ni haver-hi parlat mai és el més gran miracle que li pot ocórrer a un llibre. Lispector, Steinbeck, Plath, Kafka, Jarman, Tondelli... és notablement millor no haver-los conegut. Tanmateix, no m’he pogut resistir de parlar d’aquells autors que m’han ensenyat a llegir de nou i que són ben vius: Mouawad, Falco, Brum, Garcés... Parlar dels vius també està bé: fa mandra la cantarella que diu que sols els morts ens ofereixen lliçons, que només cal llegir-los a ells.
Tot això és per dir que just m’ha caigut a les mans una autora ben viva, Hélène Giannecchini, amb el seu assaget esplendorós, Un désir démesuré d’amitié. Me n’havia parlat amb complicitat la meva tutora de tesi, però el meu francès de joguina m’impedia llegir-la bé. Ara es publica a Anagrama, en traducció al castellà d’Álex Gibert, i ho he pogut constatar: esplendorós. També sospito que els llibres arriben quan han d’arribar, i aquest ho ha fet a just a temps.
Giannecchini creu que l’amistat és una forma de relligar-nos als altres: ens permet sortir de la idea que tenim de qui som, i desplaçar-nos. Hi troba, en aquest moviment, un vector d’alegria i de poder. M’agrada. M’agrada perquè jo pensava que en els darrers mesos ja ho havíem dit tot, de l’amistat, i resulta que no. Resulta
- que ens podem fer amics dels fantasmes. Giannecchini, lesbiana, divaga sobre la manera com ens trenem amb les generacions de lluita que ens van precedir, construint vincles entre llinatges que garanteixen una continuïtat narrativa. La història queer és un bon exemple: ha repensat la idea de família eixamplant-ne el significat i convocant en el terme parentescos no biològics. Penseu en les amigues lesbianes que van cuidar els seus amics gais mentre morien de sida. És ben bé això.
- que si rebusquem als arxius descobrirem històries d’amistat que havíem desatès. Giannecchini en sap molt, d’indagar en fotos oblidades, en àlbums sepultats de pols, revivint col·leccions senceres com les de la fotògrafa Donna Gottschalk, que va convertir el retrat en una estratègia per traçar biografies inconnexes i crear, per fi, una filiació compartida d’amistat, amb afinitats estranyes i sorprenents.
- que l’amistat no és una família fictícia, ni una presumpta família, sinó una d’escollida, perquè hi juga l’elecció i la llibertat. I encara que jo sempre hagi defensat que no triem tant els amics com diem, sí que crec, ara, que quedar-nos compartint vida és una determinació. I que marxar n’és una altra. I que som nosaltres qui ho decidim.
Dic que el llibre ha arribat just a temps perquè els amics, que sovint costa que apareguin (“Tu, per exemple, no estaves prevista”, li deia Lispector a Borelli), de vegades se’n van sense avisar: el comiat no s’anticipa. I ara soc aquí. Giannecchini recorda la manera com la societat ens fa creure que l’amistat no dura i que és impossible conservar-ne la intensitat amb què apareix durant els anys de joventut. Es descriu a ella mateixa de nena, astorada mentre observa els aperitius avorrits dels seus pares amb els amics, aquelles converses anodines i trivials. Ella es va empescar el relat i, durant massa temps, va estar buscant el nòvio que s’havia de convertir en el pare dels seus fills. Va provar de jugar a ser adulta. Va entregar-se a històries d’amor que eclipsaven l’amistat. Afortunadament, el cabal de la vida la va dur a una riba diferent. També va ser ella, és clar, que va convertir el desig d’amistat en una història de reconeixement i protecció.
Avui penso, mentre escric aquestes línies, que hi ha una edat fràgil en què la vida et mena a un lloc o a un altre. O bé ets tu qui ho decideix. Aquesta frontissa extravagant dels trenta anys: quan deliberes si vols ser l’adult a què has jugat a ser els darrers anys o bé vols imaginar una altra vida venidora, amb més veus i més fugues. Si el futur pare dels teus fills, aquell noi que t’has creuat a Tinder i a qui has abocat els teus somnis corromputs, eclipsarà una vida ampla de desig i companyia. Deia que el llibre m’ha caigut a les mans just a temps: en aquella època tan precisa en què alguns amics se’n van intentant repetir els somnis dels seus pares, i alguns d’altres es queden per fer de l’amistat una experiència d’alegria i de poder. Jo vull ser un dels darrers.
Un deseo desmesurado de amistad
© Hélène Giannecchini
© d’aquesta edició, Anagrama
© de la traducció, Álex Gibert
"Foto de perfil" és la secció en què Pol Guasch retrata escriptors que troba fonamentals.
