Em van regalar, fa uns dies, un llibret d’en Kallifatides, a qui havia llegit fa molts anys, erràticament, i de qui no en recordava la veu. Els darrers mesos havia pensat en ell pel Premi Internacional que li va atorgar el diari Ara, i per aquella elegància amb què el va acceptar, aquella mesura. Així, vaig començar a llegir Una dona a qui estimar, que m’havien regalat pensant, segur, en la cosa de la pèrdua i el comiat, ja que el llibre tracta de la mort de l’Olga, amiga estimadíssima de l’autor, i l’intent de reconstrucció per part d’ell de la vida viscuda, amb grans dosis de tendresa i un somriure sorneguer, un humor blanenc, que m’ha captivat. En llegir-lo, m’entusiasmava la mirada gens pietosa cap a la vida perduda, però alhora plena d’amor, demostrant que es pot escriure una elegia exultant sense dramatisme i plena de veritat. Tot alhora. Em va meravellar el vincle honest del narrador amb l’Olga, amb qui havien provat de ser amants, però havien acabat declinant l’amor d’altres formes: aquella mirada que ho reconeix tot en l’altre i mai fa d’aquest coneixement una arma de doble fil, una amenaça. I, finalment, aquell narrar la vida viscuda i sortir-ne airós, elevar l’escriptura a través de la memòria, no quedar-se mai, mai, ni en un mateix ni en la pròpia història.
Però si alguna cosa m’ha portat a escriure aquest text, més enllà de celebrar que el llibre ha mogut una peça en mi i ha desbloquejat una mena de setge lector que em condemnava, un desànim, és perquè hi vaig trobar un fragment prodigiós sobre la llengua i l’escriptura. I d’això volia parlar.
Resulta que Kallifatides, grec de naixement, suec per pàtria escollida, va decidir començar a escriure en la llengua escandinava quan a penes coneixia l’idioma. Els seus amics se’n reien. ¿Per què volia abandonar la bellesa de la seva llengua grega per uns esgarips barbàrics? I després del riure, arribava l’estranyesa, la sospita: “Abandonar la llengua és com abandonar l’ànima”. Ningú ho entenia, però passa que era justament això el que ell volia fer: abandonar l’ànima. Alliberar-la de les seves vestidures gregues. Descobrir, de fet, si tenia ànima o només una vestidura. “Volia veure si era un escriptor per la gràcia de déu o un escrivent de segona fila que només podia existir dins el marc d’unes condicions de producció donades, per exemple, la pròpia llengua.”
Kallifatides evoca al llibre un moment d’infantesa en què va escriure una redacció d’escola celebrada per tothom. Ell, però, sabia que sols s’havia limitat a plagiar diferents escrivents de diaris influents i calcar-los els mots: cap paraula era seva. Tenia setze anys i els elogis el van fer dubtar encara més del fet que tingués alguna cosa a dir. Es va adonar que sense dir absolutament res se’n podia sortir: només calia fer servir les paraules adients. “Per això no m’interessa la literatura de la paraula adient, sinó de la idea adient.” I abandonar la pròpia llengua es convertia aleshores una estratègia eficaç per clissar si, rere tantes paraules, hi havia una veritat resplendent. Alguna cosa que esperés a ser dita. Una veritat profunda.
Em vaig aturar mentre el llegia: jo descobria el seu descobriment. M’adonava que si Beckett, Nabokov, Tsvetàieva, Conrad, Kristof o Kundera havien abandonat la llengua materna per un motiu o altre, aquí n’hi havia un de nou. I el vaig entendre. Va ser curiós, revelador, que, just en acabar la novel·la, comentant-la amb una llibretera de Coruña, fascinat per aquesta idea, ella em contradigués. Em va recordar que en un volum anterior, Kallifatides explica que, després d’una llarguíssima crisi d’escriptura, sols el va salvar tornar al grec, a la llengua mare. No sé si és veritat o no. Però l’anècdota em va agradar: abandonar la llengua mare per descobrir si tens alguna cosa a dir, tornar-hi quan sembla que ja no queda res més a escriure.
Una dona a qui estimar
Títol de l’edició original: En kvinna att älska
Primera edició: setembre de 2025
© Theodor Kallifatides, 2003, 2025
© de la traducció: Carolina Moreno Tena, 2025
© Galaxia Gutenberg, S.L., 2025
"Foto de perfil" és la secció en què Pol Guasch retrata escriptors que troba fonamentals.
