«El Park Güell era, en els seus orígens, un projecte de parc urbanitzat. Tots els documents de l’època que s’han consultat —els que es van generar en el moment de fer la promoció del projecte, la memòria que acompanya la sol·licitud de llicència d’obres, les escriptures dels solars per edificar o els primers articles de premsa— il·lustren sobre la tipologia de l’encàrrec que Eusebi Güell i Bacigalupi (1846-1918) va fer a l’arquitecte Antoni Gaudí i Cornet (1852-1926): un parc privat en el qual es poguessin aixecar elegants cases aïllades o xalets, tancat amb un mur i amb sistemes de consergeria i vigilància propis, segons un model que derivava directament de la Gran Bretanya. Aquesta tipologia urbanística no es pot confondre amb la ciutat jardí, o amb un suburbi enjardinat, ni per descomptat amb una colònia industrial, com la que el mateix Güell va projectar a Santa Coloma de Cervelló. L’any 1900, quan s’inicia la construcció del Park Güell, Barcelona era ja una metròpoli moderna i cosmopolita que superava el mig milió d’habitants.»
Ho llegim al llibre El Park Güell i els seus orígens, 1894-1926. Publicat per Barcelona Llibres, reescriu la mirada que tenim sobre el Park Güell, el projecte on Antoni Gaudí va portar més lluny la seva creativitat. Les autores, Mireia Freixa i Mar Leniz, ens en diuen això: «El llibre és el resultat de més de deu anys de recerca, i proposa una mirada nova sobre el Park Güell a partir de les fonts originals de l’època. El buidatge d’arxius municipals, notarials i del registre de la Propietat, i el fet que els serveis de digitalització d’hemeroteques i fototeques havien posat a l’abast dels investigadors més materials de recerca, ens van permetre exhumar nova documentació. El text està totalment relacionat amb fotografies i plànols que en, molts casos, no havien estat publicats amb anterioritat. En el llibre s’aborda la història de la finca on s’ubica el parc i es repassa tot el seu procés d’urbanització, fins a la venda del parc a l’Ajuntament, que l’obre al públic com a parc municipal el 26 d’abril de 1926». I és que les dues autores han fet una recerca per transportar-nos a la Barcelona de principis del segle XX: una ciutat en expansió, plena d’energia creativa, però també amb grans desigualtats socials. És així com segueixen de prop el desenvolupament del projecte impulsat per Eusebi Güell i Antoni Gaudí a la Muntanya Pelada, amb una metodologia d'investigació exigent que ha revisat fonts originals i ha evitat, tal com valora el geògraf, urbanista i historiador Joan Roca i Albert, a la introducció, la repetició d'errors fets en treballs previs.
Les autores qüestionen que el projecte del Park Güell pugui entendre’s simplement com una imitació del model britànic de «ciutat jardí», com s'ha dit sovint. Per una banda, perquè el nom del projecte incorpora la paraula parc i, per tant, s'allunya dels models de colònia o suburbi enjardinat. D'altra banda, perquè en memòries trobades sobre el projecte es parla amb claredat del caràcter de parc poblat en un entorn d'urbanització. Tot i això, sí que Gaudí i Eusebi Güell van adaptar idees internacionals a les característiques socials, urbanes i paisatgístiques de Barcelona. Les autores també rebutgen la visió del parc com un fracàs absolut: tot i que no es van arribar a construir totes les residències previstes inicialment, el recinte va esdevenir aviat un espai molt viu i freqüentat pels barcelonins. Segons les autores, aquesta dimensió pública i ciutadana demostra que el projecte va tenir una funció urbana i social molt més rellevant del que sovint s’havia afirmat: «No ens agrada dir que el projecte va “fracassar”. Les obres del parc, que havien començat l’any 1900, es van aturar l’octubre de 1914, i només es van construir dues cases de les 60 que es preveien per a la urbanització, però des de l’inici de la construcció del parc, Eusebi Güell l’obria a la ciutadania per a tota mena d’actes cívics, culturals i polítics –això sí, adients a la seva ideologia catalanista i conservadora».
L’estudi analitza la finca des d’una perspectiva registral i administrativa, revisa els models d’urbanització del parc i reconstrueix el procés que va portar d’un projecte residencial inicial, a un espai profundament lligat a la vida de Güell i Gaudí —quasi com una relació simbòlica entre mecenes i arquitecte—, fins a la seva transformació final en parc públic, tal com el coneixem avui en dia. Sobre aquest tema, les autores ens diuen: «El Park Güell havia de ser una urbanització tancada, amb servei de consergeria i seguretat privada, i amb unes estrictes normes d’edificació de les parcel·les. Va ser un projecte comú d’arquitecte i promotor, on Gaudí va expandir el seu ventall creatiu sense línies divisòries entre les arts, ni entre les arts i la natura». El llibre no presenta el Park Güell com un element aïllat, sinó com una peça integrada i significativa dins el teixit urbà de Barcelona i amb una forta relació amb els barcelonins. Joan Roca i Albert sintetitza molt bé aquesta relació: «El Park Güell sempre ha format part de la vida dels veïns de Gràcia i de tots els barcelonins. En vida de Güell, se cedia per a tota mena d'actes culturals, benèfics i d'exaltació catalanista. Més tard, com a propietat municipal, ha estat una de les zones verdes més populars de la ciutat. La casa pairal dels Güell es va convertir en l'actual escola Baldiri Reixac, la de Gaudí es va obrir al públic com a Casa Museu Gaudí el 1963, i la Casa del Guarda ha esdevingut un espai museístic dependent del Museu d'Història de Barcelona (MUHBA). El Park Güell, Patrimoni Cultural de la Humanitat per la UNESCO des del 1984, s'enfronta a una nova etapa amb uns usos turístics que haurien de conviure amb els interessos veïnals i els de tots els ciutadans».
El Park Güell i els seus orígens, 1894-1926
© Mireia Freixa i Mar Leniz
© d’aquesta edició, Barcelona Llibres, 2026
Amb la col·laboració de l'Ajuntament de Barcelona
"Barcelona Llibres" és una secció que fem en col·laboració amb l'Ajuntament de Barcelona.
