Lluís Permanyer (5 de setembre del 1939 - 23 d'octubre del 2025) ha estat considerat el gran cronista de Barcelona. Un mes després de la seva mort, Barcelona Llibres n'ha publicat un llibre pòstum, Testimonis de tot el món sobre Barcelona. Edició molt ampliada d’una monumental documentació de vint segles. I és que durant gairebé quaranta anys, Permanyer es va dedicar a recopilar 1.200 cites de persones d’arreu del món que, en algun moment de la seva vida, van conèixer Barcelona i en van deixar testimoni escrit o oral.
El resultat és l’antologia definitiva sobre la ciutat que tanca una exhaustiva i monumental tasca de recerca. I és que el 1993, La Campana en va publicar un primer recull (Cites i testimonis sobre Barcelona), i el 2007, l’Ajuntament de Barcelona en va coeditar una segona edició ampliada (1.000 testimonis sobre Barcelona). Aquest nou volum és la tercera i última entrega d’una recerca incansable sobre personalitats que han visitat fugaçment o han viscut a la ciutat, i que n’han deixat constància, explicant-ne tant les llums com també les ombres, i oferint-nos-en, alhora, una mirada nova. Tal com explica Permanyer al pròleg: “Vist el resultat i el to dominant de les citacions, algú pot maliciar que he fet mans i mànigues per triar aquelles que resultaven favorables al prestigi de la ciutat. No nego que el balanç és molt elogiós, però també he de deixar clar que precisament per això, quan era factible optar, sempre he preferit incloure la crítica per evitar la sensació d’una tendenciosa inclinació partidista”.
El llibre recopila cites (des del testimoni de Pomponi Mela del segle I dC fins al de Juan Gabriel Vásquez de l’any 2020), una mostra de cançons, així com òperes, dissenys, fotografies, còmics i art de vint segles. Les cites es presenten de manera directa, sense comentaris ni interpretacions de Permanyer, que confessa que “aviat va agafar un gruix que em va permetre entreveure la possibilitat de fer un llibre monogràfic basat només en textos, sense cap mena de comentaris. Es tractava de prestar atenció només al tema i sobretot de seguir pistes que em portaven a terrenys fins llavors mai sospitats. Així doncs: triar, copiar i guardar amb tenacitat, sense defallir”. Us en destaquem 14 ordenades cronològicament:
1. 826-828. Ermold el Negre. Escriptor i monjo. Aquitània (França), c. 790. In honorem Hludowici christianissimi Caesaris Augusti Ermoldi Nigelli exulis elegiacum carmen. Poema èpic dedicat a l'emperador franc Lluís el Piadós.
«Existia aleshores una ciutat asservida als moros i rebel a les armes franques [...]. Era refugi constant de lladres i plena de malfactors, els quals, anant i venint d'Hispània, s'hi resguardaven perquè hi trobaven asil segur. Els seus habitants devastaven les nostres collites i acollien joiosos el botí dels rapinyaires... Molts generals l'havien assetjada, però vanament, ja que la voltaven muralles massisses, construïdes d'antic amb dura pedra».
2. 1484. Nikolaus von Popplau. Aristòcrata viatger. Breslau (Polònia), mitjan segle XV. Reyse-Beschreibung [Descripció de viatge]. Crònica de viatge que va fer al servei de l'emperador alemany Friedrich III.
«El dia de Sant Antoni, un dilluns de 1485, vaig arribar a Barcelona. Si bé es poden trobar dones boniques arreu d'Espanya, és cert que aquí n'hi ha més que en qualsevol altre lloc; poques es pinten, i sembla que les terrines de colors arriben a la fi en aquesta ciutat. Barcelona no em va obsequiar perquè menysprea les cartes i els segells del meu rei, i em va cobrar més a la seva duana que a qualsevol altra persona. [...] i aleshores vaig reconèixer de debò que no són altra cosa que uns rústics i uns jueus, perquè en comptes d'apreciar l'honor i la delicadesa, únicament es preocupen d'amassar grans béns i tresors, amb justícia o sense, això no els importa gaire; així que les cartes de recomanació que em va donar el senyor Lupian, adreçades a alguns nobles d'aquell país, no em van servir per a res».
3. 1621. Robert Burton. Humanista i eclesiàstic. Lindley (Regne Unit),1577. Anatomy of Melancholy. Assaig.
«Els dimonis terrestres són els lars, genis, faunes, sàtirs, dríades i hamadríades, fades, etc., que com més sovintegen el tracte dels homes més grans són els mals que els causen. [...] Jeroni Pauli, en la seva descripció de la ciutat de Bàrcino (nom cartaginès de l'actual Barcelona), refereix que era normal veure-hi aquests esperits pels voltants, prop de les fonts i dels turons».
4. 1714. Lluís XIV. Rei de França. Saint-Germain-en-Laye (França), 1638. Cartes a Felip V citades a Philippe V et la Court de France. Història.
«No us donaré cap nova ajuda per sotmetre Barcelona fins que no hagueu firmat aquesta pau.
[...] Crec que és d'interès vostre moderar la severitat que voleu emprar contra els seus habitants [els barcelonins], ja que, malgrat que siguin els vostres súbdits, cal tractar-los com a pare i corregir-los sense perdre'ls».
5. 1714. Anthelme Tricaud de Belmont. Eclesiàstic i historiador, Belley (França), 1671. Histoire de la dernière révolte des catalans et du siège de Barcelone. Història.
«Un setge de Barcelona tan extraordinari, sostingut per simples burgesos i paisans sense el suport de cap potència i sense esperança del més petit auxili, sorprendrà un jorn la posteritat, recordant-li els de Numància i Sagunt. [...] Es fa difícil de comprendre com burgesos, estudiants i paisans pogueren mostrar tant de coratge, batre's amb tant de valor, durant un temps tan llarg».
6. 1738. Charles-Frédéric de Merveilleux. Militar i viatger. Suïssa, 1686. Memoirs instructifs pour un voyageur dans les divers etats de l'Europe. Crònica de viatge.
«Aquesta ciutat és gran, bella i ben fortificada. El port és molt dolent i quan fa mal temps els vaixells no s'hi troben segurs. Els catalans odien mortalment els castellans. [...] La Ciutadella que acaben de construir és un fre indubtable, i Barcelona no podrà fer cap revolta i la seva única esperança rau en l'obediència i la humiliació. [...] En els darrers setges de la ciutat, els frares encapçalaven la revolta, feien guàrdia, rellevaven els soldats en els llocs més perillosos i els animaven a fer les accions més arriscades. [...] Les dones d'aquest país són més lliures que a la resta d'Espanya, però menys que a França. La galanteria ha esdevingut a Barcelona una malaltia epidèmica, portada pels francesos».
7. 1760. Edward Clarke. Clergue i assagista. Buxted (Regne Unit), 1730. Letters concerning the Spanish Nation. Crònica de viatge, publicada el 1763.
«ANTIGUITATS A BARCELONA
A Barcelona és difícil de trobar alguna cosa interessant [...]. La ciutat és gran, però els carrers són ombrívols i estrets, amb moltes fàbriques i la gent no sembla espanyola. Les fortificacions, massa costoses, no són raonables».
8. 1852. Joséphine de Brinckmann. Viatgera. França, c. 1808. Promenades en Espagne: pedant les années 1849 et 1850. Crònica de viatge.
«Fins i tot el caràcter dels habitants és essencialment distint dels de les altres províncies: tenen moltíssima més activitat, són més treballadors, però tenen també els defectes de tals qualitats: són molt revolucionaris i revoltosos; és l'únic racó d'Espanya on es poden trobar republicans. [...] Em pregunto si la ciutat descansa, ja que fins i tot durant la nit hi ha, on jo estic, una desfilada contínua de xerraires i de cantants. [...] Tota la part moderna de Barcelona està construïda magníficament, els carrers són amples i regulars, ben pavimentats, com els de París, amb magnífiques voreres enrajolades. Totes les cases estan arrebossades amb color i el rosa és el que domina».
9. 1868. Ernesto Rossi. Actor i dramaturg. Liorna (Itàlia), 1827. En una conferència sobre Hamlet a l'Ateneu de Barcelona (en reproduïm la dedicatòria).
«A Barcelona, que per tres vegades, hospitalària i galant, va despertar en mi emocions dolcíssimes. A Barcelona, que incessantment dedicada al comerç, no oblida el culte a les Belles Arts i les acull amb entusiasme, tot deixant gravats al cor dels artistes records inesborrables...».
10. 1897. Richard Strauss. Compositor. Múnic (Alemanya), 1864. Carta als seus pares.
«Barcelona, 12 de novembre de 1897.
Vaig tenir un èxit gegantí ahir a la tarda; aquest tipus d'aplaudiment fou bastant nou per a mi —les curses de braus han fet que aquesta gent estigui acostumada a un altre tipus de tempo».
11. 1913. Guillaume Apollinaire. Poeta francès nascut a Roma, 1880. Chroniques d'art (1902-1918). Recopilació de les seves crítiques d'art publicada pòstumament, el 1961.
«Anton [sic] Gaudí és un arquitecte català, els edificis del qual han transformat Barcelona. És un dels arquitectes moderns més personals. Ha dut molt alt, entre d'altres coses, l'art de les terrasses i de tot el que es troba en general sobre el sostre de les cases, i ha donat a la ciutat aquest aspecte tumultuós i animat que la major part de les construccions dites modernes feien perdre.
La casa Mila [sic] és una de les obres més completes i de les més simpàtiques que ha realitzat».
12. 1914. Anaïs Nin. Escriptora. París, 1903. The diary of Anaïs Nin (1931-1934) (1966). Diari.
«Ens vam instal·lar en un piset propi, net i nou. Barcelona era plena de vida i d'alegria. Des del balcó podia mirar el mar i la gent que passejava i sentir la música dels cafès. Vaig començar a escriure poemes, records. Anava a una escola religiosa i vaig aprendre el català. A Barcelona no tenia la impressió que l'absència del meu pare fos definitiva. Podia arribar en qualsevol moment. Vèiem la seva família, els seus pares, les seves germanes, els meus cosins. Era la seva pàtria. Jo hi aprenia la seva llengua materna».
13. 1920. Bertrand Russell. Filòsof. Trelleck (Regne Unit), 1870. Declaracions a El Día Gráfico.
«Ha estat per a mi una gran satisfacció arribar, per primera vegada des de l'acabament de la guerra, a un país no dividit per aquesta confrontació. Per això no hi he trobat, sens dubte, els obstacles de comprensió i de simpatia per les meves idees, a diferència d'altres llocs.
Barcelona, i en dir Barcelona em refereixo a Espanya, ha pogut conservar un nivell moral. Un sentiment d'humanitat més elevat que altres pobles, en els quals les passions bèl·liques han obert ferides profundíssimes en els esperits dels homes».
14. 1931. Simone de Beauvoir. Escriptora. París, 1908. La force de l'âge. Memòries publicades el 1960. Testimoni, entre d'altres, del viatge que feu amb Sartre el 1931.
«Tot i això, vaig arribar a Barcelona amb una mica d’ansietat. La ciutat formiguejava al voltant nostre, ens ignorava, no compreníem el seu llenguatge: quin mitjà podíem inventar per fer-la entrar a les nostres vides? Era una juguesca la dificultat de la qual de seguida em va exaltar. Vam anar a parar prop de la catedral, a una pensió de les més mediocres, però em va agradar la nostra habitació; a la tarda, durant la migdiada, el sol disparava els seus dards vermells a través de les cortines de domàs, i era Espanya qui em cremava la pell. Amb quin zel l’empaitàvem! Com la majoria dels turistes de la nostra època, imaginàvem que cada indret, que cada ciutat tenia un secret, una ànima, una essència eterna, i que la tasca del viatger era descobrir-los; tanmateix, ens sentíem molt més moderns que Barrès perquè sabíem que no s’havia d’anar a buscar les claus de Toledo o de Venècia només als seus museus, als seus monuments, al seu passat, sinó al present, a través de les seves ombres i les seves llums, la seva gent, les seves olors, els seus menjars: és el que ens havien ensenyat Valery Larbaud, Gide,Morand, Drieu La Rochelle».
Testimonis de tot el món sobre Barcelona.
Edició molt ampliada d'una monumental documentació de vint segles
Lluís Permanyer
Edita: Ajuntament de Barcelona, 2025
Col·lecció: Barcelona Ciutat i Barris, a cura de Joan Esculies
"Barcelona Llibres" és una secció que fem en col·laboració amb l'Ajuntament de Barcelona.
