A Underwood portátil. Modelo 1915, Mario Bellatin va escriure que no entén aquells que diuen que els seu propòsit vital és el de convertir-se en escriptors: li sembla un ofici tan va i sacrificat, diu, que no pot entendre el sentit d’esforçar-se tant per obtenir tan poc. I afegeix: “Estoy convencido, además, de que el uso de la voluntad como impulso inicial hace que cualquier proyecto nazca muerto. No puedo imaginarme a mí mismo urdiendo tramas, esbozando finales o construyendo perfiles de personajes. Hay un pudor natural que me impide hacer libros como si estuviese consciente de que los estoy haciendo, o pensar que lo que se narra puede ser importante para alguien”.
Underwood portàtil model 1915 és la màquina d’escriure amb què Bellatin va fixar els seus primers textos: encara recorda l’olor de la tinta sobre el paper, la lluita que havia d’entomar contra l’enredada cinta bicolor i com, a Cuba, a causa de l’escassetat, la seva màquina complia una mena de servei públic, ja que era l’única disponible a la zona. Així, quan algú trucava a casa, ell no s'hi podia negar si el veí necessitava redactar alguna petició al Comitè Central, o si havia d’enviar alguns contes a un concurs, o si havia de sol·licitar un permís per abandonar el país. Es va inventar aleshores un exorcisme per continuar escrivint: copiava fragments complets d’alguns dels seus autors preferits fins que considerava que les tecles recobraven la neutralitat necessària per poder tornar a escriure ell. Calia espolsar l’ànima de tots els visitants. Calia tornar a començar des de zero.
Té sentit, doncs, que aquest text memorialístic, que recorda i torna al passat, que atorga sentit a l’escriptura treballada, prengui el títol de la màquina que, d’alguna manera, el va veure néixer i amb què va començar a escriure sense voluntat d’esdevenir escriptor (“Soy Mario Bellatin y odio narrar”), però que, tanmateix, el va embruixar: “No recuerdo exactamente cuándo nació la necesidad de ejercer esta actividad tan absurda, que me obliga a permanecer interminables horas frente a un teclado o delante de las letras impresas de los libros. Y eso, que para muchos podría parecer encomiable y hasta motivo de elogio, para mí no es sino una condición que no tengo más remedio que soportar”.
Algú podria creure que és una postura esnob, aquesta, una pretensió que vol insistir en la cosa de l’escriptor maleït i de l’escriptura com a tortura i encanteri, però basta amb llegir Bellatin per adonar-se que és honest, i que la seva pràctica és impura i no té programa, que no coneix cap fórmula i que ha oblidat l’origen, que no pretén res però que no deixa d’intentar construir realitats paral·leles, que crear li neix d’un plaer ignot i que les paraules se li apareixen obsessivament, que escriu amb culpa i, a la vegada, que és la cosa a què atribueix més sentit, que odia els congressos d’escriptors i que cerca un mètode autònom, una realitat literària que comenci i acabi en ella mateixa.
Jo el vaig llegir per primera vegada fa uns anys en un fanzine fotocopiat que em van passar, on hi havia imprès Salón de belleza, el seu clàssic. Fa un parell de setmanes, a Mèxic, vaig seure en una llibreria i vaig rellegir d’una tirada aquell relat llarg davant del llac de Chapultepec, que tracta d’un esteticista que converteix el seu centre de bellesa en “el Moridero”, un llogaret on acull nois moribunds (sembla que morin de sida, però no s’especifica), envoltats d’aquaris amb peixos preciosos. La seva voluntat, explica a Underwood portátil, era la d’escriure sobre peixos atrapats en un aquari, suspesos en un espai artificial, i crear, a partir d’aquella imatge, un text on tot passés en una dimensió tancada que servís per narrar un univers complet. Però no volia crear un ambient poètic: volia crear un món més real del que qualsevol lector es pogués sentir partícip. La cosa del Moridero havia de ser subtil, de fons, però es va erigir com a central mentre l’escrivia: si a les seves notes només tenia “algunos apuntes sobre un estilista que recoge enfermos y que muestra una afición muy profunda por los peces de colores”, el llibret va esdevenir un tractat breu i involuntari sobre l’amistat, la malaltia, la mort, les cures i la tristesa. Coses del directe.
Evoco aquesta novel·leta perquè encarna tot allò que Bellatin explica a Underwood portátil. Els camins de la creació són inescrutables i la voluntat mai escriu els llibres. L’escriptura que neix de la planificació i l’estratègia neix morta: per això, Bellatin no es podia imaginar a ell mateix ordint trames, esbossant finals i construint perfils de personatges. És al que va renunciar quan va començar Salón de belleza i totes les seves altres obres. L’escriptura demana sempre una mica d’inconsciència, un anar fent sense saber gaire què s’està fent. I sense pensar, és clar, com diu ell, que allò que fas pot ser important per algú. Només així, penso, es poden arribar a escriure llibre com aquests: així d’encertats, així de vius, així d’eterns.
