Un cant a l'esperança

La Petra i la seva germana petita, la Patch, s’inventen un amic imaginari després d’escoltar una història terrible sobre un home mort en una carretera. Aquesta complicitat les uneix i les ajuda a superar una tragèdia de la seva infància. Trenta anys després, la seva relació és distant però un fet inimaginable les farà retrobar-se. A Jero[glíf]ic (traduïda al català per Dolors Udina), Ali Smith exposa per a què serveix la nostra imaginació i com, en un temps violent i dividit, reavivem la cura, la solidaritat, la resistència i l’obertura a l’altre.

Laura Huerga, editora de Raig Verd, ens en parla així: "Jero[glíf]ic és el nou llibre d'Ali Smith. És un llibre que fa parella amb Gliff, la meravellosa distopia que acaba de guanyar el Premi IMPAC —amb nominacions de biblioteques d'arreu del món—. Tanmateix, Gliff i Jero[glíf]ic són dues històries que es llegeixen per separat i, encara que juguin entre elles (Gliff és només un llibre que llegeixen les protagonistes de Jero[glíf]ic), són autoconclusives". I afegeix:  "Si Gliff era un llibre en un context fosc amb personatges lluminosos, aquest és un llibre ple d'esperança amb personatges que es troben perduts. Una novel·la brillant, que va contracorrent i que proposa una altra manera de veure el nostre present. Ali Smith ens apropa una història impossible per fer-nos pensar que podem canviar les coses i que si no podem, no cal canviar-nos ni trair-nos a nosaltres mateixos per acceptar el que és inacceptable. I ara penso que això és exactament el que ens va oferir Gliff des d'un lloc totalment diferent".

En sortegem quatre exemplars. Hi podeu participar fins al 29 de setembre a través d'aquest post d'Instagram, Twitter i Facebook. Us n'oferim un fragment:

Jero[glíf]ic

Explica’m tot el que ha passat quan t’han portat a comissaria, diu la Patricia.
No tinc res per explicar, diu la Bill. M’han ficat al darrere del seu cotxe. Les portes no tenien mànec a dins.
Han omplert un formulari i m’han ficat en una habitació sense finestres. Ha entrat una dona i s’ha assegut amb mi mentre jo era allà dins. Després han vingut i m’han dit que no em feien cap acusació, que podia anar-me’n amb un advertiment i que tu havies vingut a buscar-me.
I ja està?
Ja està.
La Bill arronsa les espatlles.

Aquí tenim una transcripció de part del que va passar quan van portar la Bill a la comissaria:

Adult apropiat: [no diu res, escriu alguna cosa a l’iPad. A la cinta clauer hi diu Samantha]

Bill: Li puc preguntar una cosa?

AA: Digues, mmm —[mira l’iPad, desplaça pantalles]— Billie.

Bill: Es pregunta mai si per culpa de la covid i per la quantitat de persones que morien cada dia potser ara hi ha molta gent que no es preocupa de la mateixa manera que s’haurien preocupat abans del fet que moltes persones morin o que estiguin morint en molts llocs, pel que sigui i on sigui?

AA: [parpelleja. Mira l’iPad. Desplaça pantalles] Ah…

Bill: Aquest matí, per exemple. Ha sentit a la ràdio això de tot de persones que feien cua per aconseguir menjar i hi havia franctiradors que els disparaven, i no només disparaven a l’atzar, sinó que feien una mena de joc? Uns dies els disparaven a les mans, altres dies al pit, altres dies al cap? Uns dies disparen a la gent a les cuixes, uns dies als ulls, altres dies al cul?

AA: [de cop es neguiteja, escriu algun cosa a l’iPad]

Bill: Vessant matèria fecal. Aquest és el terme que ha fet servir el periodista. O sigui. He buscat la paraula fecal. No sabia què volia dir. Llavors la gent que hi havia a la ràdio deia que el que afirmava el periodista era mentida, que era informació falsa i que no estava passant. No és que jo sigui d’aquelles persones que sol vomitar ni res, vull dir que a l’escola n’hi ha unes quantes, hi ha milers de persones a la xarxa explicant com s’ha de fer, però jo no ho faig, no és res que jo faci. En tot cas aquest matí —he vomitat. He anat al bany i ho he tret tot.

AA: [prem unes tecles] És possible que estiguis prenyada, Billie?

Bill: Uau. És el que acaba d’escriure, la paraula prenyada? Uf. Home. No. No pot ser. No he tingut relacions amb cap mascle. No ho entén? Ha estat la paraula fecal. Ha estat descobrir el que significava. I que el periodista digués que no et mories immediatament, que et mories uns dies més tard d’infecció per vessament de matèria fecal. És per això. El fet que fessin això connecta la paraula humana amb la paraula merda. Però em penso que en part també m’he trobat malament per acumulació, els que deien que no era veritat, perquè jo també veia que hi ha aquest mecanisme immens i actua sobre tothom. És un mecanisme tan simple que és senzillament brillant. Simplement dius que una cosa que és veritat és mentida. O que una cosa que és mentida és veritat. Llavors el fet que una cosa sigui veritat o no deixa de ser sobre veritats o mentides i es converteix en triar un bàndol i això ho tapa tot com una manta, una manta de la mida del cel — no, potser més com una xarxa, com una xarxa de pesca gegantina, o de la mena que fan servir per enxampar la gent als concursos televisius, que és bastant difícil de desenredar i que et fa lluitar-hi en contra només per arribar al lloc on és la veritat.

AA: Segur que és veritat que no estàs prenyada, Billie?

Bill: Entén què vull dir? Sembla que estigui dissenyada a propòsit per assassinar la veritat.

AA: [prem tecles de l’iPad]

Bill: Acaba d’escriure alguna cosa sobre mi un altre cop perquè he fet servir la paraula assassí?

AA: No, no. Billie. De cap manera. Només m’assegurava que la màquina aquesta funciona.

Bill: I ja que parlem de màquines.

AA: Suggereixes que soc una màquina que parla, Billie?

Bill: No, no, en absolut. Vull dir nosaltres dos. Bé, jo. Perquè estic parlant de màquines. S’ha preguntat mai perquè sempre donem noms humans a les màquines, vull dir les màquines a qui fem preguntes i que ens responen? I a coses com l’aspiradora? I creu que podria estar relacionat d’alguna manera amb com es poden tractar persones reals de veritat com si no fossin humanes?

[Pausa]

AA: Les teves teories són molt vigoroses per a algú tan jove com tu, Billie.

Bill: Tinc setze anys.

AA: Però només per reiterar-ho. Això no és una entrevista, Billie. No soc aquí per entrevistar-te sobre els perquès, els on ni res. I Billie, ja saps que no has de parlar, explicar-me ni dir-me res a mi. Només soc aquí esperant amb tu en aquesta habitació que arribin els teus pares o tutors i per ajudar-te després durant el procediment, si és que tot això deriva en un procediment, en les teves comunicacions amb la policia, respectant alhora el teu dret a no dir res si no és que vols.

Bill: No. Vull. El fet és que estic descobrint que tinc moltes coses a dir ara mateix.

AA: Molt bé, Billie. I jo soc aquí per salvaguardar els teus interessos, i per ajudar-te a entendre els teus drets i assegurar que aquests drets són protegits i respectats.

Bill: Samantha, molt agraïda, Samantha.

AA: Ho dius per remarcar que dic el teu nom quan m’adreço a tu, Billie?

Bill: Potser, Samantha.

AA:T’explicaré per què no paro de dir el teu nom. És part de la meva formació, la formació que ens fan quan passem pel procés de qualificació per esdevenir adults apropiats, fer servir sovint el nom de la persona que se’ns assigna per acompanyar com a adult assignat apropiadament assignat.

Bill: D’acord. És bona cosa. Em sap greu si ha pensat que ho deia amb sarcasme. De fet només soc una persona molt interessada en la manera com fem servir la llengua.

AA: Ets molt seriosa, Billie.

Bill: Gràcies, Samantha. M’ho prenc com un compliment.

AA: El que vull dir és. Estàs molt polititzada per ser tan jove, Billie.

Bill: Vostè també està molt polititzada, Samantha. Tots ho estem.

AA: No sé exactament què vols dir amb això, Billie.

Bill: Voler dir o no voler dir. Vull dir, aquesta és la qüestió.

AA: Oh, molt llesta, Billie. Ja entenc què has fet.

Bill: El que vull dir és que penso que el fet que pensi i digui que estic polititzada, de fet, és un pensament molt polititzat, també.

Jero[glíf]ic

© Ali Smith

títol original: Glyph

© d’aquesta edició, Raig Verd Editorial, 2026

© de la traducció de l'anglès, Dolors Udina

Comprar

Biblioteca

Torna La Setmana!

Maria Botam i Cortina