Sophie Gilbert, redactora del diari anglès The Atlantic, un dia va decidir mirar enrere i revisar la cultura que va nodrir-la quan era adolescent. D'aquest anàlisi n'ha sortit Noia contra noia, un assaig (publicat per Raig Verd i traduït per Elena Ordeig) que repassa l'estat del feminisme dins la cultura pop entre finals de 1990 i principis dels 2000. ¿Quin enfocament rebien les dones en música, cinema, premsa o televisió? El llibre ressalta el tracte cruel, lasciu i misogin amb què es tractaven celebritats, artistes i icones, i a més, posa en relleu el missatge que milers de dones, especialment joves, rebien sobre què havien d'esdevenir. Noia contra noia, finalista del prestigiós premi Pulitzer, dissecciona exhaustivament les conductes d'aquella època i alhora ens permet revisar d'on venim per saber cap on anem.
Volia començar pel final del llibre, on assegures que "per a les dones, el progrés no és ni serà mai lineal", però també creus fermament que "l'art pot permetre, de tant en tant, una reconfiguració total de tot el que hem pensat fins ara". ¿L'art de les dones és sempre militant? ¿Ho hauria de ser?
No. Si miro la feina d’algú com Emerald Fennell, directora de Promising Young Women, no hi ha una voluntat d’activisme en la seva obra. De vegades es mostra provocadora en les dinàmiques entre homes i dones, però no ho fa per la necessitat de transmetre un missatge. Altres artistes com la Chappell Roan o la Sabrina Carpenter fan el que fan perquè és el que volen fer, no perquè vulguin transmetre un missatge polític.
¿I creus que als artistes, encara que no en tinguin la voluntat, els col·loquen aquesta càrrega?
Taylor Swift ha rebut una gran pressió per posicionar-se amb el que passa a Gaza. Per això Chappell Roan parla de com de difícil és complir l'expectativa de ser perfecta, quan el que vol és fer música. Així i tot, la gent espera que sigui sempre intel·ligent, que sigui superllegida, que estigui informada sobre tot.
¿Tota aquesta pressió que posem a les artistes neix d'una manca de referents en el dia a dia?
Al cent per cent, perquè al final són artistes amb unes plataformes tan immenses! Taylor Swift o Beyoncé segurament són de les persones amb més influència a tot el món, i volem saber què pensen, que es posicionin davant de les atrocitats que passen. Confiem més en aquestes artistes que en els nostres polítics.
Va impactar-me una part del llibre on narres que la Kylie Jenner va operar-se els llavis perquè un noi li havia dit que no feia bé els petons. ¿Li va passar pel fet de ser dona?
A veure, sí i no. Al final entenc que tant homes com dones tenim inseguretats, ansietats, qualsevol ésser humà té coses que ens fan vulnerables i que ens fan voler canviar. La diferència és que la Kylie Jenner va convertir el comentari que no feia bé els petons en una indústria de milers de milions de dòlars de maquillatge, convertint la seva cara en un nou paradigma de bellesa per tota una generació de dones.
¿És una cosa bona convertir una inseguretat en quelcom rendible?
És fatal. El model capitalista que hem viscut els darrers anys s'alimenta només això. Hi ha una cita de John Berger que poso al llibre que parla de les campanyes de publicitat dels anys setanta: “La publicitat roba l’autoestima a una dona i li torna a vendre pel preu del producte que li està intentant encolomar”. És a dir, que es guanyen molts diners a còpia de fer-nos sentir infelices amb el nostre cos.
Dins del moviment feminista, ¿com podem crear espai per fer una autocrítica davant d'accions com aquestes, sense que això amenaci la unitat que volem aconseguir entre totes?
En aquests casos és molt útil mirar enrere, mirar la història. Fa poc vaig rellegir les memòries de la Gloria Steiner, i parlava d’un congrés que van organitzar d’activisme feminista que tenia com a objectiu pensar una plataforma útil per millorar la situació de les dones amb unes peticions i un projecte coherent. Va resultar ser molt difícil perquè intentaven ser molt interseccionals i pensar en els drets de les dones natives americanes, de les dones negres, de les dones llatines, de les dones que treballaven en tota mena de professions... I costava molt articular una plataforma que aconseguís donar cabuda i satisfer tot això. Però la qüestió és que se’n van sortir, i el feminisme dels anys setanta va portar uns progressos increïbles pel que fa als drets de les dones. I ho va fer perquè les dones pensaven col·lectivament. El que ha passat en les darreres dècades és que se'ns ha venut una versió molt individualista del feminisme: se’ns diu que ho podem fer tot soles. I crec que l’única vegada en què les dones hem aconseguit articular un projecte feminista útil i col·lectiu és quan hem pensat totes plegades.
¿I a les dones que no els interpel·la aquest missatge? ¿Es pot progressar malgrat no pujar totes al mateix carro?
Una de les coses més interessants d’escriure el llibre és que m’he adonat que no connecta amb tothom. Hi ha dones que l’han llegit i han trobat que no reflectia gens les seves experiències, ni les seves opinions, ni la seva visió del món. I per altres, sí. I això crec que és una cosa fantàstica i molt interessant. Jo vaig anar a una escola de noies on sempre ens deien: “Noies, podeu fer el que vulgueu! Podeu ser metges, podeu ser advocades!”. Però el que passava és que totes volíem ser Britney Spears, perquè era el missatge que rebíem del món de la cultura. Al final, l’esperança que tinc és que com més experiències rep una persona, més s’amplia una mica la seva visió del món. La seva mentalitat pot canviar fins i tot envers coses amb les quals no se sentia identificada o interpel·lada.
Una anècdota que narres és la reacció desmesurada que hi va haver amb la nova versió de la pel·lícula Ghostbusters, perquè van canviar un personatge masculí per un de femení. Podem veure-ho com un pas endavant, però alhora sempre queda el dubte de si s'està fent per omplir una quota imposada o perquè realment estem progressant.
Em costa parlar d’això perquè a mi em va agradar la pel·lícula. I, evidentment, en un món ideal podríem col·locar dones en rols masculins a tot arreu i ningú se n’estranyaria. Això no sempre funciona, però en el cas de Ghostbusters, crec que va funcionar molt bé. La pel·lícula estava molt ben escrita i tenir personatges femenins es feia servir per qüestionar o per posar del revés moltes convencions d’aquest gènere cinematogràfic. Al final, el problema crec que és el missatge del feminisme Girlboss, que es fa servir per enaltir i celebrar un grup reduït de dones en lloc de millorar les condicions de les dones a nivell col·lectiu. I que a més a més, molt sovint es fa servir per vendre'ns coses. És un tema molt frustrant.
Al llibre parles de com a la dona sovint se li ha imposat la figura de ser la que permet o nega als homes l'accés al sexe. Anem d'un extrem a l'altre: o som massa conservadores o estem massa alliberades sexualment. ¿De quina manera cal enfocar el sexe per millorar-ne la relació?
En el llibre parlo d’això a través dels arquetipus. La cultura pop ens ensenya que les dones podem ser unes marranes o unes reprimides. Avui dia això es reprodueix en els arquetipus de la trad wife i les noies d’OnlyFans. I alhora, la idea de la portera, que deixa o no deixa entrar l’home. I el que perdem a través de tota aquesta mentalitat és una comprensió autèntica del desig. ¿Què és el que volem realment? Ens perdem tenir una relació més personal amb el sexe, ja que ho filtrem tot a través de què volen els homes. Crec que aquests són els deures que tenim les dones. Interrogar-nos d’una manera sincera i autèntica sobre què és el nostre desig.
¿Com fem les paus amb aquest desig? ¿Sentir-se desitjada per un home i, per tant, satisfeta per provocar aquesta sensació, ens hauria de fer sentir culpables?
No! No ens hauríem de sentir gens culpables! Sé que és una cosa molt complicada, però explico que al final tot el que aprenem sobre sexe està mediat per la cultura que ens envolta. I si aquesta cultura només ens mostra una versió possible de la sexualitat femenina, és molt difícil deslligar-se'n. Al final, passa per alliberar la imaginació, per permetre’ns ser creatives i lliures, alhora que no perdem de vista quina quins són els missatges que hem heretat. I sé que no és fàcil.
També profunditzes en el tema de la pornografia. ¿S'està fent prou, tant des de les institucions com socialment, per plantar cara a aquest problema al qual nens tan petits hi estan exposats? ¿Som conscients de les conseqüències que pot tenir a llarg termini?
Crec que és molt important obrir aquest debat. M'astora que hagin calgut tres dècades de porno desfermat i violent perquè ens comencem a preguntar com ens està afectant com a societat. És molt important que parlem de com podem protegir els infants, i sobretot que ens preguntem si aquest és l’Internet que volem.
¿Com t’has sentit a l’hora de fer el llibre, de revisar el contingut que havies consumit? ¿Com vas quedar en acabar-lo?
Ha estat un procés extraordinari, que m’ha fet sentir molt lliure. Sovint em ve gent i em diu que el llibre els ha semblat depriment. Per a mi ha estat una experiència molt alliberadora perquè he pogut mirar enrere en la meva vida i veure de quines coses em penedia i quines coses em feien sentir vergonya, o de quina manera m’havien tractat o de quina manera m’havia comportat jo en determinats casos. I de sobte, esdevenir conscient del predomini d’un missatge tan perjudicial, no només cap a mi, sinó envers totes les dones, em va fer adonar que realment les adolescents de la meva generació vam tenir-ho tot en contra. Això em va permetre veure-ho amb molta claredat i ha estat un procés molt alliberador. Ara trobo que tinc les eines, tinc el marc referencial perquè quan vegi coses que continuen passant una vegada i una altra, pugui entendre-les i tingui eines per combatre-les.
¿Tens alguna valoració? ¿El panorama de la cultura pop d’ara és millor?
En molts aspectes la cultura és infinitament millor avui dia. Ho veiem, per exemple, en les pel·lícules i les sèries que es fan, en com donen molta més veu a les dones. Tenim directores com la Chloé Zhao o Marielle Heller i pel·lícules com La Substància, Canina o Babygirl. Malauradament, la realitat per la majoria de la gent és que la cultura no es troba a la pantalla gran, sinó que la tenen al telèfon, a l’abast de la mà. I en aquest sentit, crec que és molt important fixar-nos en el missatge dominant de les xarxes socials, perquè s’han convertit en la forma de cultura primària per moltíssima gent.
Parlant de l’algoritme, si aquest està totalment modificat per generar un tipus concret de contingut, ¿les xarxes són un bon lloc per militar i tenir aquests debats? ¿O ens caldria trobar un altre espai?
És una bona pregunta. És molt difícil prescindir de la influència de les xarxes, perquè són una plataforma perquè ens escoltin. Gràcies a les xarxes he tingut accés a una multiplicitat de veus, de debats, d’experiències que sens dubte han enriquit la meva mentalitat i la meva manera de pensar. El problema és que la gent a càrrec d’aquestes empreses no té gens d'interès a fomentar aquests debats, sinó que senzillament l’únic que els interessa és com poden monetitzar la nostra atenció. Com poden aconseguir provocar-nos, enrabiar-nos i fer que continuem enganxats al seu producte, a les seves aplicacions. En aquest sentit, és molt important ser conscients que ens podem beneficiar de les xarxes socials, alhora que les regles del joc sempre ens aniran a la contra.
¿Com trobem o creem noves vies?
He llegit un llibre fantàstic, Scream with me, d'Eleanor Johnson, que parla de com les pel·lícules de terror dels anys setanta van fer molt per promoure el progrés dels drets de les dones. Et trobaves amb un film com La llavor del diable, que permetia als homes entendre com seria d’horrorós estar embarassada d’una entitat no desitjada després d’una violació o un abús sexual. De sobte, aquesta ficció els permetia entendre una cosa que en abstracte no serien capaços de comprendre.
Em fa la sensació que les generacions de noies que anem pujant som conscients del problema i volem afrontar-lo, però alhora em preocupa si no acabarem esgotades de qüestionar, revisar i analitzar constantment tot el que caigui a les nostres mans. ¿Estem condemnades a viure la cultura d'aquesta manera?
En cap cas jo tenia la intenció de fomentar una hipervigilància. Al cap i a la fi, la vida és molt llarga i el plaer és difícil de trobar. Aleshores, les coses que t’agraden tenen valor, siguin llibres horrorosos o telerealitat com les Desperate Housewives. La meva intenció amb aquest llibre era entendre la història per comprendre el que passa ara. Només és una eina que està disponible per qui la necessiti.
Noia contra noia
© Sophie Gilbert
© Raig Verd Editorial, 2025
© de la traducció, Elena Ordeig Vila, 2025
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
