Al llibre Dones en lluita, de Pilar Godayol i publicat per Raig Verd, trobaràs aquestes —i moltes més— històries del feminisme català: una genealogia rica, combativa i sovint invisibilitzada que recorre revistes, llibres, biblioteques, llibreries, mobilitzacions, editorials i xarxes d’escriptores. Un itinerari imprescindible per entendre d’on venim, com s’ha articulat el feminisme a Catalunya al llarg del segle XX i per què moltes de les lluites d’ahir continuen sent plenament vigents avui:
1. La primera revista feminista catalana no era només política: també parlava d’art, cultura i moda.
La principal revista feminista catalana de principis del segle passat va ser Feminal. Fundada i dirigida per Carme Karr, promovia que les dones es poguessin instruir, informar i participar de la cultura de l’època. Entre 1907 i 1927, Feminal va publicar mensualment cent vint-i-vuit números. Va impulsar el sufragisme femení en un moment de canvis socials i polítics profunds. La revista incloïa articles, poemes, composicions musicals, les últimes tendències de moda, notícies de Catalunya i d’arreu d’Europa, gravats i fotografies. Les dones burgeses en van ser el públic lector majoritari.
2. La primera biblioteca pública d’Europa pensada exclusivament per a dones va néixer a Barcelona.
L’actual seu del Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, al carrer Sant Pere Més Baix, funciona des de 1922, quan va passar a acollir l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. Aquesta entitat era la continuació de la Biblioteca Popular de la Dona, que s’havia iniciat el 1909 al claustre superior de la parròquia de Santa Anna i que constitueix la primera biblioteca pública d’Europa per a dones. La ideòloga d’aquest espai cultural i educatiu transformador va ser la pedagoga, editora i traductora Francesca Bonnemaison.
3. Un dels llibres més escandalosos dels anys trenta el va escriure una feminista catalana des de la Polinèsia
Un fet insòlit en la Catalunya de principis de segle va ser la publicació de Paradisos Oceànics (1930), d’Aurora Bertrana. Aquesta intel·lectual, clarament avançada a la seva època, va ser una dona coratjosa i lliure, anticlerical i activista política, que va viure com a feminista tota la vida. Paradisos Oceànics, que parla sobre la seva estada de tres anys a les Illes de la Polinèsia francesa, va ser un èxit de vendes i va escandalitzar molta gent per l’audàcia i l’exotisme que oferia l’obra.
4. El franquisme va invertir molts esforços a censurar els primers textos feministes traduïts al català
A les darreries del franquisme, es van publicar tres obres que van marcar el despertar del feminisme dels setanta a casa nostra: les traduccions La mística de la feminitat (1965), de Betty Friedan, i El segon sexe (1968), de Simone de Beauvoir, i La dona a Catalunya (1966), de Maria Aurèlia Capmany. Tots tres llibres van haver de passar per la censura del Ministerio de Información y Turismo (MIT), aleshores dirigit per Manuel Fraga Iribarne. El segon sexe fou el més damnificat: li van obrir dos expedients de censura; li van dedicar sis informes de censura, quan normalment n’eren dos, i van haver de passar gairebé tres anys per obtenir-ne l’autorització.
5. La primera història del feminisme català va ser un encàrrec editorial pensat com una adaptació “anostrada”
La primera història del feminisme català va ser La dona a Catalunya (1966), de Maria Aurèlia Capmany. Vista la recepció positiva de La mística de la feminitat, de Friedan, Josep Maria Castellet, aleshores director literari d’Edicions 62, va demanar a Maria Aurèlia Capmany una “adaptació anostrada” de la situació de la dona a Catalunya. El llibre va tenir un gran impacte a casa nostra i Capmany es va convertir en un personatge públicament conegut i en una de les principals cares de la nova onada feminista a casa nostra.
6. La mort de Franco va desencadenar a Barcelona una eclosió feminista sense precedents
A partir de la mort de Franco, el 20 de novembre de 1976, a Barcelona es va produir una “eclosió” feminista irrepetible. D’una banda, van néixer multitud de grups, associacions, vocalies i coordinadores (ANCHE, Col·lectiu Feminista de Barcelona, DOAN, LAMAR, Mujeres Libres…). De l’altra, van emergir diversos espais físics i culturals (bar-biblioteca LaSal, Llibreria de les Dones o Casal de la Dona...), amb noves revistes (Dones en lluita i Vindicación Feminista), col·leccions i editorials (LaSal, edicions de les dones). Tot plegat mostra l’efervescència del moment, coincidint amb la segona onada feminista a Europa i Nord-amèrica.
7. La revista feminista més influent del postfranquisme va aconseguir unir grups, partits i independents
La revista feminista d’àmbit català amb més projecció i continuïtat en el postfranquisme va ser Dones en lluita, que va tenir set anys de vida, del 1977 al 1983. A més, es va caracteritzar per la seva transversalitat, perquè va acollir gairebé totes les associacions i grups feministes del moment, així com dones de partits polítics i independents. Primer va ser concebuda com un butlletí quinzenal amb informacions dels grups, manifestos, denúncies…) i, més tard, es va especialitzar i es va convertir en un instrument primordial de comunicació del moviment feminista.
8. Aquest any farà 50 anys de les mítiques primeres Jornades Catalanes de la Dona
Aquest 2026 farà 50 anys que es van celebrar les mítiques primeres Jornades Catalanes de la Dona (del 27 al 30 de maig de 1976) al paranimf de la Universitat de Barcelona, un dels moments clau del feminisme català. S’hi van aplegar 4.000 dones de diferents classes socials i tendències polítiques. Per celebrar-ho, enguany s’estan preparant unes altres Jornades, que tindran lloc a la Fabra i Coats el proper mes de juny. Les Jornades Catalanes de la Dona van ser el primer gran acte democràtic i representatiu després de quaranta anys d’imposicions nacionalcatòliques i retrocés dels drets de les dones.
9. Una manifestació feminista va canviar el destí d’una dona condemnada per adulteri
Una de les manifestacions més rellevants del feminisme català dels setanta va ser la del 12 de novembre de 1976, davant el palau de Justícia de Barcelona, en suport a María Ángeles Muñoz. Inculpada d’adulteri, un jutge li va retirar la custòdia de la seva filla gran per ser adúltera. Hi ha unes fotos molt famoses de Manuel Armengol on les manifestants (Montserrat Roig i Maruja Torres) exhibeixen la pancarta “Jo també soc adúltera”. La pressió social va ajudar a trobar una solució al conflicte jurídic. Finalment, Muñoz i l’exmarit van signar un acord que implicava que la mare mantenia la custòdia de la nena. Va representar una victòria parcial pel feminisme de l’època; recordem que fins al 26 de març de 1978 no es van derogar les lleis que consideraven l’adulteri un delicte.
10. La primera editorial feminista de l’Estat espanyol va néixer a Catalunya a finals dels setanta
LaSal, edicions de les dones, va ser la primera editorial feminista de l’Estat espanyol. Nascuda el 1978, la seva creació respon no tan sols a l’efervescència que vivia el moviment de les dones després de la mort de Franco, sinó també a l’auge dels segells editorials feministes dels setanta a Europa i Nord-Amèrica. Durant tretze anys, van veure la llum més de seixanta títols (vint d’ells, traduccions) i es van distribuir més de 180.000 exemplars, sense comptar les 135.000 agendes de la dona.
11. Una col·lecció feminista va recollir segles de literatura catalana escrita per dones
Una de les col·leccions mítiques de LaSal, edicions de les dones va ser Clàssiques Catalanes (1983-1989). Va publicar catorze títols de diferents gèneres (teatre, poesia i narrativa), d’autores catalanes de tots els temps, amb l’objectiu de recuperar la genealogia literària femenina catalana invisibilitzada pels discursos dominants. Es van editar des d’escriptores com les poetes occitanes Duoda, Sor Isabel de Villena i Estefania de Requesens, fins a contemporànies imprescindibles com Caterina Albert, Clementina Arderiu, Aurora Bertrana, Carme Montoriol, Dolors Montserdà, Anna Murià, Mercè Rodoreda i Maria Teresa Vernet.
12. Barcelona va acollir la fira feminista del llibre més important del món l’any 1990
Barcelona va acollir la mítica IV Fira Internacional del Llibre Feminista, del 19 al 23 de juny de 1990. Les anteriors edicions s’havien dut a terme a Londres, el 1984; a Oslo, el 1986; i a Mont-real, el 1988. Impulsada per algunes col·laboradores de LaSal, edicions de la dona, va ser una coorganització de diferents institucions: Ajuntament de Barcelona, Generalitat de Catalunya, Diputació de Barcelona, Institut Català de la Dona, Instituto de la Mujer, Ministerio de Cultura, etc. S’hi van aplegar més de 150 escriptores vingudes de tot el món i hi van tenir un estand 300 llibreries i editorials. Va ser un èxit rotund i fòrum editorial i literari sense precedents.
13. La internacionalització de la literatura catalana escrita per dones va tenir els seus inicis en una taula rodona feminista
La IV Fira Internacional del Llibre Feminista va emparar un dels primers actes d’internacionalització de la literatura catalana escrita per dones. El 21 de juny de 1990 es va celebrar la sessió “Feminisme i literatura catalana”, on van intervenir sis de les escriptores feministes més rellevants de casa nostra: Teresa Pàmies, Helena Valentí, Montserrat Roig, Maria Antònia Oliver, Maria-Mercè Marçal i Maria Mercè Roca. La taula rodona va estar moderada per la professora Kathleen McNerney, de la Universitat West Virginia.
14. El comitè d’escriptores del PEN Català va fixar les bases del feminisme literari dels noranta
Un dels grups literaris més significatius dels noranta va ser el Comitè d’Escriptores del PEN, que Maria-Mercè Marçal va presentar als socis en el butlletí de l’entitat del juliol de 1994. Va situar aquesta empresa en l’auge cultural del moment, sorgit de la celebració de la Fira Internacional del Llibre Feminista. Hi va definir cinc eixos programàtics:
1. Recuperació de la memòria històrica.
2. Promoció de la literatura actual escrita per dones.
3. Foment de la interrelació entre escriptores.
4. Projecció internacional.
5. Defensa davant situacions de discriminació. El Comitè era integrat per la mateixa Marçal, Montserrat Abelló, Neus Aguado, Josefa Contijoch, Mercè Ibarz i Lluïsa Julià. Va organitzar múltiples activitats durant més d’una dècada: la tertúlia Escriptores, la publicació dels Àlbums, presentacions d’obres d’escriptores, seminaris, trobades, celebracions, etc.
Dones en lluita
© Pilar Godayol
© Raig Verd, 2025
