El llibre Sobre les dones, publicat per Arcàdia i traduït per Ariadna Pons, ens oferiex un recull dels textos primerencs de l'escriptora nord-americana Susan Sontag. A la secció Parlen les dones, us oferim catorze reflexions seves que, per molt que fossin escrites fa més de cinquanta anys, són tristament vigents.
1. La incomoditat que sent una dona cada vegada que ha de dir els anys que té no sorgeix pas de l’angoixa que suposa prendre consciència de la mortalitat humana, una angoixa que tothom experimenta, encara que només sigui de tant en tant. [...] La vellesa és un tràngol que homes i dones pateixen d’una manera semblant. En canvi, fer-se gran és sobretot un tràngol de la imaginació –una malaltia moral, una patologia social–, i el que té d’intrínsec és que afligeix les dones molt més que els homes. Així doncs, són sobretot les dones les que experimenten el procés de fer-se grans (tot el que ens passa abans que siguem vells de debò) amb tota aquesta aversió i fins i tot vergonya.
2. Els privilegis emocionals que la nostra societat atorga a les persones joves desperten en tothom certa angoixa davant del fet d’envellir. Totes les societats urbanes actuals –a diferència de les societats rurals i tribals– observen amb condescendència els valors de la maduresa i celebren les alegries de la joventut. Aquest replantejament del cicle vital a favor de la joventut fa un servei excel·lent a una societat secular que idolatra el creixement imparable de la productivitat industrial i la il·limitada canibalització de la natura. Aquest tipus de societat ha de generar un nou sentit dels ritmes vitals per instigar les persones a comprar més, a consumir i llençar les coses cada vegada més de pressa. La gent permet que la percepció directa que té de les seves pròpies necessitats, del que realment li dona plaer, quedi desbancada a favor d’unes imatges mercantilitzades de la felicitat i el benestar personal; i en aquest imaginari pensat per estimular encara més els voraços nivells de consum, la metàfora més popular de la felicitat és la «joventut».
3. En les societats no industrialitzades, la majoria de persones no saben del cert quants anys tenen. En canvi, els qui habiten en societats industrialitzades viuen angoixats pels números i es diria que estan obsessionats amb anar seguint una mena de marcador de l’envelliment, convençuts que qualsevol xifra que superi una quantitat prou baixa ja són males notícies. En una època com l’actual, en què la gent cada vegada viu més anys, resulta que sobre el que vindrien a ser els dos últims terços de la vida plana aquesta punyent sensació de pèrdua irreparable.
4. El prestigi que té la joventut afecta fins a cert punt tots els que vivim en aquesta societat. Els homes també són propensos a tenir alguns brots periòdics de depressió pel fet d’envellir; per exemple, quan se senten insegurs, frustrats o infravalorats a la feina. Però ells poques vegades senten la por que experimenten les dones davant l’envelliment. Fer-se gran no és una ferida tan profunda en el cas dels homes, perquè a més de tota la matraca a favor de la joventut que col·loca homes i dones a la defensiva, també hi ha un doble cànon de l’envelliment que critica les dones amb especial duresa. La societat es mostra molt més permissiva amb l’envelliment dels homes, de la mateixa manera que és més tolerant amb les infidelitats sexuals dels marits. Els homes tenen «permís» per envellir, sense càstigs i de maneres diverses, cosa que no passa en el cas de les dones.
5. La nostra societat ofereix a les dones que envelleixen encara menys recompenses de les que ofereix als homes. L’atractiu físic compta molt més en la vida d’una dona que en la d’un home, però la bellesa, que en el cas de les dones s’identifica amb la joventut, no resisteix bé el pas del temps. Amb l’edat sí que es poden millorar les aptituds mentals excepcionals, però a les dones poques vegades se les instiga a desenvolupar la ment més enllà del nivell de diletant. I és que el tipus de saviesa que es considera l’àmbit específic de les dones és «etern», un coneixement intuïtiu i ancestral sobre les emocions al qual els repertoris de dades, l’experiència del món i els mètodes de l’anàlisi racional no tenen gaires contribucions a fer; així que, a les dones, tenir una vida ben llarga tampoc no els garanteix que arribin a ser més sàvies. Les qualitats íntimes que s’espera que tinguin les dones s’exerciten quan són prou jovenetes i, llevat de la perícia a l’hora de mantenir relacions sexuals, no són la mena de qualitats que es perfeccionen a còpia d’experiència.
6. En canvi, la «masculinitat» s’identifica amb la competència, l’autonomia, l’autocontrol; són unes qualitats que no perillen amb la desaparició de la joventut. De fet, la competència en la majoria de les activitats que s’esperen dels homes, excepte en el cas dels esports físics, sí que augmenta amb el pas dels anys. La «feminitat» s’identifica amb la incompetència, la indefensió, la passivitat, la no competitivitat, la complaença; es tracta d’uns atributs que no milloren amb l’edat.
7. Els homes de classe mitjana es poden sentir desvalguts amb el pas dels anys si, malgrat ser encara joves, no han aconseguit destacar en la seva professió ni han acumulat gaires diners. (I qualsevol tendència hipocondríaca que puguin tenir no fa més que accentuar-se quan ja comencen a ser grans, cosa que es tradueix sobretot en una especial angoixa pels atacs de cor i la pèrdua de virilitat.) En el cas dels homes, la crisi de l’edat té a veure amb la terrible pressió de tenir «èxit», cosa que precisament defineix la seva pertinença a la classe mitjana. Les dones poques vegades senten angoixa aquesta de l’edat per no haver tingut èxit en algun àmbit. La feina que les dones fan fora de casa poques vegades compta com una forma d’assoliment, tan sols és una manera de guanyar uns quants diners.
8. De fet, bona part de les feines a l’abast de les dones justament exploten la formació que han rebut des de ben petites per mostrar-se submises, per ser alhora servicials i parasitàries, per no ser agosarades. Poden fer feines subalternes i de baixa qualificació en àmbits poc transcendents, que ofereixen un criteri tan escarransit d’èxit com les feines de la llar. Poden ser secretàries, administratives, dependentes, mainaderes, ajudants de recerca, treballadores socials, prostitutes, infermeres, mestres d’escola, operadores de telefonia; tot plegat no deixa de ser una traducció a l’esfera pública de les tasques d’atenció i cura que les dones ja assumeixen en la vida familiar. Així doncs, són molt poques les dones que ocupen càrrecs executius, difícilment se les considera prou competents per assumir responsabilitats en la política o en grans empreses, i representen un percentatge molt minso en les professions liberals (a excepció de l’ensenyament). [...] A més d’estar més mal remunerades, la majoria de feines que assumeixen les dones tenen poques possibilitats d’ascens i ofereixen escasses sortides a la voluntat normal de tenir poder. Tota la feina rellevant que les dones fan per a la societat és feina voluntària; la majoria de dones estan massa inhibides per culpa de la desaprovació social que reben si es mostren ambicioses o bel·ligerants.
9. El doble cànon de l’envelliment es mostra encara d’una manera més despietada en les convencions que hi ha sobre la sexualitat, que pressuposen una disparitat entre homes i dones que opera sempre en detriment de les dones. En el curs acceptat dels esdeveniments, s’espera que una dona, des dels divuit o dinou anys fins, si fa no fa, els vint-i-cinc, atregui un home que tingui més o menys la seva edat. (Idealment, hauria de ser una mica més gran i tot.) Aleshores es casen i formen una família. Però si al cap d’uns quants anys de casats el marit té una aventura, acostuma a ser amb una dona força més jove que la seva. Ara posem per cas que tots dos, marit i muller, ja en tenen quaranta i molts o cinquanta i pocs, i s’acaben divorciant. El marit té moltes possibilitats de tornar-se a casar, i és probable que sigui amb una dona més jove. La seva exdona ho tindrà difícil, si es vol tornar a casar. Atraure un segon marit més jove que ella és improbable; estarà de sort si en troba un de la seva edat, però el més probable és que s’hagi de conformar amb un home força més gran que ella, que en tingui més de seixanta o setanta. Les dones deixen de ser idònies des del punt de vista sexual molt abans que els homes. Encara que sigui lleig, un home pot continuar sent un bon candidat, fins i tot de vell, i és una parella acceptable per a una dona jove i atractiva. Les dones, en canvi, tot i que siguin atractives, ja deixen de ser una opció (tret que sigui com a parella d’un home molt gran) a una edat molt més jove.
10. Així doncs, per a la majoria de dones, fer-se gran és un procés gradual i humiliant d’invalidació sexual. Les dones es considera que assoleixen el seu punt àlgid d’elegibilitat de ben jovenetes, i després el seu valor sexual ja comença a davallar; per això fins i tot dones que encara són joves senten que competeixen en una cursa desesperada contra el calendari. Són grans de seguida que deixen de ser ben joves. Durant els últims anys de l’adolescència algunes noies ja comencen a preocupar-se per si es podran casar o no. En canvi, els nois i també els homes encara joves tenen pocs motius per anticipar aquesta mena de problemes i atribuir-los a l’edat. El que fa que un home sigui desitjable per a les dones no va gens lligat a la joventut. Al contrari, fer-se gran tendeix a operar (durant unes dècades) a favor dels homes, ja que la seva vàlua com a amants i marits depèn més del que facin que no pas del físic. Molts homes tenen més èxit entre les dones quan ja n’han fet quaranta que no pas amb vint o vint-i-cinc; la fama, els diners i, sobretot, el poder funcionen com a estímuls sexuals.
11. Com que es considera que les dones tenen una vida sexual molt més limitada que els homes, una dona que no s’hagi casat mai desperta un sentiment de llàstima. Cap home l’ha trobat prou acceptable, i es dona per fet que la vida que fa justament confirma aquesta ineptitud. La seva suposada manca d’oportunitats sexuals resulta vergonyosa. En canvi, a un home que continua solter se’l jutja d’una manera molt menys crua; d’entrada, es dona per fet que, independentment de l’edat, encara té vida sexual, o si més no la possibilitat de tenir-ne. Per als homes no hi ha cap destí que sigui equivalent a la condició humiliant de ser soltera i quedar-se per vestir sants. El tractament de «senyor» es pot fer anar des de la infantesa fins a la senilitat i, precisament, estalvia als homes l’estigma que arrossega qualsevol dona que ja ha deixat de ser jove i encara és una «senyoreta». (Que a les dones se les divideixi entre «senyora» i «senyoreta», cosa que justament destaca la seva situació respecte al matrimoni, reflecteix el principi que estar soltera o casada és una qüestió molt més decisiva per a les dones que no pas per als homes.)
12. Si una dona que ja ha deixat de ser jove al final aconsegueix casar-se, sí que respira una mica més tranquil·la. El matrimoni suavitza l’intens patiment que sent pel pas dels anys. Però aquesta angoixa no acaba de remetre mai del tot, perquè és conscient que si més endavant ha de tornar al mercat sexual –si es divorcia o se li mor el marit, o si li ve de gust tenir una aventura eròtica–, ho tindrà molt més difícil que qualsevol home de la seva edat (sigui quina sigui), per més atractiva que pugui ser. Els seus èxits professionals, si és que treballa, tampoc no són cap actiu. El calendari té l’última paraula.
13. Les dones no solament tenen cara, com passa amb els homes, sinó que a elles se les identifica amb la seva cara. Els homes hi tenen un vincle natural. És evident que a ells també els importa ser atractius; pateixen si tenen acne, les orelles de pàmpol o els ulls petits, i no suporten quedar-se calbs. Però sí que hi ha un marge molt més ampli en el que es considera acceptable des del punt de vista estètic en la cara d’un home que no pas en la d’una dona. En els homes, la cara es defineix com una cosa que, ras i curt, no els cal potinejar; només cal que la duguin ben neta. Potser poden treure profit de les diverses opcions ornamentals que la natura els ofereix: dur barba o bigoti, els cabells més llargs o més curts. Però no es pressuposa que s’hagin d’emmascarar. S’entén que s’han de mostrar «tal com són». Un home viu a través de la cara, que és un reflex de les diverses etapes que ha viscut. I com que no la potineja, la cara tampoc no es percep com un element separat del cos, sinó que el cos la completa; i el cos, al seu torn, es considera atractiu per la impressió que transmet d’energia i virilitat. Per contra, la cara d’una dona es troba potencialment separada del cos. Ella no la tracta de manera natural. La cara és el llenç sobre el qual una dona pinta un retrat revisat, corregit, de si mateixa. Una de les normes d’aquesta creació és que la cara no mostri el que ella no vol que mostri.
14. La idea que una dona gran en banyador ens pugui resultar atractiva –o com a mínim acceptable– és directament inconcebible. Una dona gran és, per definició, sexualment repulsiva –tret que no se la vegi gran, és clar–. El cos d’una dona gran, a diferència del d’un home gran, es concep sempre com un cos que ja no es pot mostrar, oferir ni destapar. Com a màxim, pot aparèixer vestida com toca. Però, tot i així, la gent se sent incòmoda, pensant què és el que veurien si li caigués la màscara, si es tragués la roba. Així doncs, la raó per la qual les dones s’arreglen, es maquillen, es tenyeixen els cabells, fan dietes extremes i se sotmeten a líftings no és tan sols per resultar atractives. També són maneres de defensar-se contra un profund nivell de desaprovació que s’adreça directament a les dones, una desaprovació que fins i tot pot adoptar la forma de rebuig. El doble cànon de l’envelliment fa que la vida de les dones sigui un camí imparable cap a una condició en què no sols deixen de ser atractives, sinó que fins i tot se les considera repugnants.
Sobre les dones
© Susan Sontag
© d’aquesta edició, Arcàdia, 2025
© de la traducció, Ariadna Pous
"Parlen les dones" acull articles i entrevistes inspirats en la jornada del mateix nom que organitza cada any el Departament de Cultura. La darrera edició de la jornada, celebrada l'abril del 2025, anava sobre l'edatisme.
 |  |
