Heu d'imaginar un bar. En un raconet, un grup d'homes juga a cartes. No és un bar per jugar a cartes, no us he donat prou context i aquell grup d'homes potser us ha despistat i us ha confós: és un bar nocturn. Hi ha música a un volum considerable, llum tènue a la major part del local, però just on són aquells homes hi ha una lampareta que els permet jugar a cartes mentre la majoria de la gent beu, es droga i balla. Alguns fan les tres coses. Hi ha una dona que només en fa una: ballar. Ha concedit un xarrup de tequila, per celebrar. Siguem sincers, no per celebrar: per no sortir sempre de la norma. No qualsevol norma, la norma nocturna. La dona que només balla tanca una mica els ulls, perquè li han posat cançons que li agraden, i balla i només balla. En realitat no només balla: també està preocupada. Sap que aquella música l'hi han posat per a ella. La dona que només balla soc jo, però això no us afecta gens. El que aleshores és el seu company demana la música que li agrada a la seva dona. La música amanseix les feres: que balli. Sap que si li posen certes cançons, s'abandonarà al cos: només al seu. Deixarà de registrar els cossos aliens, deixarà de registrar el cos del seu company, que no només balla.
Comencen les primeres notes d'una cançó que li encanta. Mientras uno está vivo, uno debe amar lo más que pueda. La dona balla, li agrada tant ballar. Dissimuladament, mira la taula on es juga una partida. Els homes riuen i ella riu. Aquests homes ni beuen ni es droguen ni ballen, només juguen. Potser per això mentre ella balla, la dona busca la complicitat d'aquests homes que riuen quan perden, que riuen quan un d'ells ha aconseguit enganyar-los amb una carta que ningú s'esperava. Balla i riu, la dona. Els homes riuen i juguen. Continua ballant però no pot deixar de registrar. Observa el lavabo, observa la porta d'entrada. La gent entra i surt. A la barra, en grups de dos i de tres parlen i riuen. S'adona que, de nou, està fora de la norma, fins i tot amb el tequila concedit. Es pregunta si caldria, si és necessari concedir aquella cremor a la gola, el tequila baixant coll avall sense que ni tan sols li agradi el seu sabor. Des de la seva joventut va donant explicacions: és que no m'agrada. No li agrada gens l'alcohol, el seu sabor. Si li agradés, no tindria cap inconvenient a prendre'n. Quan una beguda alcohòlica li agrada, no dubta a prendre-la si li ve de gust. Gairebé mai li ve de gust, però és que pràcticament mai li agrada el sabor de la beguda. Així que balla, li agrada ballar. És una sort no necessitar tots aquests afegits per passar-s'ho bé, pensa. Però no s'ho està passant del tot bé: aquesta és la part que no es reconeix, perquè de vegades no es vol reconèixer el que ja sap. Els homes que juguen a cartes tenen sobre la taula refrescos, també ells s'ho passen bé amb poc. Si me ven solo y triste, no me hablen. Si me ven solo y triste, soy culpable. A la dona que balla ningú no la veu ni trista ni sola. Ella tampoc se’n sent, encara, de culpable: potser ho és. Continua ballant i tanca els ulls i balla com si ningú pogués veure-la, perquè ningú pot veure-la. Està fora del codi, completament. Tot l'estímul que necessita és posar-se a ballar i és el que fa. Ja n'han parlat: si ni tan sols li agrada la música, què pot fer en aquests bars on la gent beu, es droga i balla. De manera que aquí té les cançons perquè les balli: balla-les, dona.
La incomoda una mica saber que aquesta música ha estat posada només per despistar-la. No està gens despistada, pot fer-ho tot: mirar els homes jugar, sentir una gran tendresa per ells quan es duen les mans al cap perquè la partida ha estat inesperada, portar un bon compte de quants cops els desconeguts entren al lavabo i s'hi estan més temps del necessari, portar encara millor compte de quants cops ho fan els coneguts... i ballar. No està gens còmoda i balla. De vegades es queda una mica sola a la pista improvisada. La gent es mou d'un costat a l'altre. L'avisen dels seus moviments, perquè saben que ella no es mourà. Sort que la música li agrada i pot ballar-la. Sola i quieta no aguantaria gens, però pot remenar els malucs i mirar el rellotge de tant en tant. No marca gaire els moviments perquè això es fa sobretot quan es balla gaudint, i ella balla només per amansir la fera. Té aquesta fera a dins: gairebé l'han convençut que és una fera, que hauria de deixar de ser una fera. La llum ha baixat alguns graus, així que pot moure's una mica millor, se sent menys exposada ballant sola.
¿Ningú pot veure-la? ¿Ningú s'adona que és aquí? De vegades ho creu així. La mirada dels altres ni la toca, és com si estigués feta d'un material impossible de veure en certs contextos. Prefereix no ser vista, no ser percebuda, a ser jutjada, això també és cert. Ai, dona: per què no te'n vas. Mi diabla, mi ángel, mi loquita. Per què no te'n vas, dona. Pots ballar aquestes cançons a qualsevol lloc del món. Les has ballat centenars de vegades a casa teva, sola, per què et quedaràs aquí com un estaquirot, regulant la fera. Pren-li la mà i marxeu, dona.
Els homes de les cartes ja recullen i sent un lleuger tremolor. Se'n van les úniques persones amb qui ha establert cert contacte visual. Potser està exagerant, però sí que sent que aquest grup d'homes era l'únic amb qui tenia alguna cosa a veure. Hauria d'haver abandonat la pista, deixar passar les cançons que han estat triades només per despistar-la i posar-se a jugar amb ells. Ara ja no pot fer-ho, perquè se'n van. Passen per davant d'ella i li diuen adeu: ells també s'han adonat que la dona és l'única que els ha vist de veritat. Recullen les jaquetes, ella balla gairebé sense moure el cos, amb més subtilesa, només marcant una mica el pas: prou per no quedar-se quieta. Se'n van les persones en qui reposava quan se sentia una mica sola. Ara només li quedaran les cançons: tant de bo una mica de silenci per no haver de concedir el ball de la fera. Tant de bo t'atrevissis a anar-te'n, dona. Atura el cos completament per deixar passar un dels homes, que no marxa pel passadís que s'ha improvisat per a tots els seus companys. S'acosta a la dona. Que bé que balles —li diu. He de marxar, però m'hauria encantat ballar amb tu —li diu. La dona agraeix i mira al seu voltant: comprova que ara que se n'han anat, ja sí que serà invisible la resta de la nit. O pitjor: serà una nosa. Una fera incòmoda. Ara heu d'imaginar-la amb els ulls tancats. Tanca els ulls i continua ballant, en lloc d'anar-se'n.
"Massa personal" és una secció de Jenn Díaz sobre feminisme. Perquè les experiències de les dones són també representatives de la vida comuna.
