Maurice Ravel (Ziburu, 7 de març de 1875 – París, 28 de desembre de 1937) és un compositor reconegut com una celebritat internacional. Els deu últims anys de la seva vida transcriu cançons, rememora el seu passat i es troba amb personatges com Douglas Fairbanks, Charles Chaplin i Georg Gershwin. Al llibre Ravel Jean Echenoz (Orange, França, 1947), un dels novel·listes contemporanis amb més reconeixement internacional, imagina la vida d’aquest enigmàtic personatge, de caràcter frugal i geni reservat, i com va ser el cim de la seva carrera fins que va morir a la seva casa de Montfort-L’Amaury. Aquesta novel·la, traduïda per Anna Casassas i publicada per Raig Verd, forma part de la trilogia de biografies ficcionades de Jean Echenoz, amb Córrer sobre Emil Zátopek, i Llampecs sobre Nikola Tesla. I a més a més, ha rebut molt bona crítica: per exemple, Alison McCulloch, a The New York Times, en diu això: "Echenoz posa la seva encantadora imaginació a treballar per a explorar la mundanitat, el desvergonyiment, la peculiaritat. És una petita novel·la bellament musical".
En sortegem 4 exemplars. Hi podeu sortejar a través d'aquestes vies: Facebook, Twitter i Instagram. Com més mètodes de participació utilitzeu, més possiblitats tindreu de guanyar. El 19 de desembre n'anunciarem els guanyadors. Us n'oferim un fragment:
Ravel
Fa més de mitja hora, en aquest matí gelat entre dues festes, que Hélène espera Ravel, que finalment apareix, amb el maletí a la mà, en el seu cas vestit amb un conjunt pissarra sota un abric curt xocolata. Gens malament, també. Tot i que antiquat i potser una mica lleuger, per a l’època de l’any. Amb el bastó penjat del braç i els guants amb gira al canell, té un aire d’apostador elegant o de propietari a les tribunes del Prix de Diane o a les bàscules de l’hipòdrom d’Enghien, però de criador menys preocupat pel seu jove pura sang que per desmarcar-se de les jaquetes grises clàssiques o dels blazers de fil. S’afanya a pujar al Peugeot, sospira mentre s’asseu, pessiga els plecs dels pantalons als genolls i els estira un pèl per evitar que li facin bosses. Doncs bé, diu tot descordant-se el primer botó de l’abric, em penso que ja ens en podem anar. Hélène, girada cap a l’home, el repassa de pressa de cap a peus: els mitjons de fil i el mocadoret de seda, com sempre, fan molt bon conjunt amb la corbata.
Potser m’hauríeu pogut fer esperar dins de casa en comptes de dins del cotxe, aventura ella mentre engega el motor, heu vist el fred que fa? Amb un bon somriure sec, Ravel fa valer que havia de posar una mica d’ordre abans de sortir, que era tot un amoïnament, ho ha hagut de repassar tot. A sobre que no ha aclucat l’ull en tota la nit, com de costum, a més ha hagut de llevar-se a l’alba i no ho suporta, ella sap fins a quin punt no ho suporta. I també sap que la casa és reduïda, s’haurien molestat. Tant és, comenta Hélène, he quedat gelada. Som-hi, Hélène, diu Ravel mentre encén un Gauloise. Vinga. A quina hora hem quedat que és el tren?
A les onze i dotze, respon Hélène mentre posa primera, i tot seguit travessen Montfort-l’Amaury, tan desert i congelat com un banc de glaç en aquest mateix moment, sota una llum de ferro. Abans de sortir de Montfort, a poca distància de l’església passen per davant d’una gran casa burgesa amb una finestra del primer pis com un rectangle groc, Ravel comenta que el seu amic Zogheb ja deu estar despert, després arriben a Versalles i enfilen l’avinguda de París. Quan Hélène, dubtant davant d’una cruïlla, deixa errar un moment el cotxe, Ravel protesta una mica. Si que conduïu malament, exclama, el meu germà Édouard condueix molt millor. Diria que no en sabreu mai. Cap a l’entrada de Sèvres, Hélène frena bruscament quan veu a la vorera un home amb un barret de feltre i, sota el braç, una cosa que té tota la pinta de ser un gran quadre embolicat amb paper de diari. Com que sembla que l’home esperi, Hélène s’atura per deixar-lo travessar però sobretot per observar Ravel, que té la cara més esmolada, pàl·lida i xuclada que mai: quan tanca un moment els ulls, fa pensar en la seva màscara mortuòria. Que no us trobeu bé?
Diu que va fent, que no passa res però que encara se sent molt cansat. Després d’haver-li fet fer tota una sèrie de proves, el metge va voler que prengués estimulants per preparar-lo per a aquest viatge, disgustat perquè Ravel no accepta la seva recomanació de fer un any de repòs total. Per tant ha hagut d’aguantar injeccions massives d’extractes d’hipòfisi i de suprarenal, de citoplasma i de cacodilat, punxada rere punxada, i això no agrada gaire a ningú. I a pesar de tot encara no es troba prou bé. Quan Hélène li suggereix que canviï de tractament, respon que és el mateix que opina un col·lega que li acaba d’escriure per exhortar-lo a provar l’homeopatia: hi ha gent que no parla de res més. Potser sí, ja hi pensarà quan torni. A continuació calla per mirar com passa Sèvres, però en realitat a Sèvres aquest matí tampoc no hi ha gaire res a veure, només edificis grisos barrats, abrics marengo cordats, barrets foscos calats, cotxes negres i tancats. Ja no està gens segur de tenir ganes d’anar-se’n, ara. Sempre li passa igual, oi?, accepta les propostes sense rumiar i a l’últim moment s’hi desespera. I a més hi ha els cigarrets, Hélène està ben segura que s’han organitzat bé perquè tot aquest temps no li faltin cigarrets? Hélène respon que està tot previst. I els bitllets? Hélène té els bitllets? Ho tinc tot aquí, diu Hélène assenyalant la seva bossa.
Entren a París per la porta de Saint-Cloud, troben el Sena i el segueixen pels molls fins a la Concòrdia, i allà s’endinsen al nord de la ciutat fins a l’estació de Saint-Lazare. Naturalment hi ha més animació que a l’extraradi oest, però en el fons tampoc no tanta. Es veuen homes en bicicleta, cartells a les parets, dones amb el cap descobert, bastants cotxes, alguns dels quals luxosos, model Panhard-Levassor o Rosengart. Quan arriben al capdavall del carrer de la Pépinière també veuen, que es fica al carrer de Roma, un llarg Salmson VAL3, bicolor i amb un perfil de botina d’arlot.
Una mica abans de les deu, Hélène aparca el seu modest Peugeot davant de l’hotel Terminus i es traslladen al Criterion, bar de la plaça Havre, del qual Ravel és client i on, davant d’unes begudes calentes, esperen Marcelle Gérar i Madeleine Grey, cantatrius de les que en aquest temps reben el nom de cantants intel·ligents. Ravel amb tota la calma demana un cafè i després un altre, que beu encara més a poc a poc, mentre les tres dones claven més i més sovint ullades al rellotge que hi ha sobre la barra i es consulten amb la mirada. Es neguitegen, acaben accelerant el moviment, decideixen escortar Ravel amb fermesa fins a l’estació, que és just davant del Criterion, i hi arriben ben bé mitja hora abans que el tren especial hagi de sortir. Encara no és ni a la via, quan s’hi presenten, Ravel al davant, seguit a distància per les seves amigues, que ajuden com poden els dos camàlics del Terminus a estirar quatre maletes voluminoses i un bagul. Tot aquest equipatge pesa força, però aquestes dones aprecien tant la música!
De cara a les vies, Ravel encén un Gauloise abans de treure’s d’una butxaca de l’abric L’Intransigeant, que acaba de comprar al quiosc, ja que no ha trobat Le Populaire, que és el seu òrgan de premsa habitual. Com que són els últims dies de l’any, el diari té el costum de procedir a fer un balanç i recorda que en el transcurs d’aquest període s’ha restablert l’escrutini per demarcació, s’ha avarat el transatlàntic Cap Arcona, han electrocutat Sacco i Vanzetti, han rodat la primera pel·lícula sonora i s’ha inventat la televisió. Si bé L’Intransigeant no pot esmentar tot el que ha succeït aquest any al món en el camp de la música, per exemple el naixement de Gerry Mulligan, tanmateix, sí que esmenta la inauguració, recent, de la nova sala Pleyel, punt en el qual Ravel s’atura una mica per buscar, i trobar, el seu nom a l’article i arronsar les espatlles. Tot seguit, quan les dones, panteixant, arriben al seu costat i deixen que els mossos del Terminus apilonin l’equipatge a l’andana en forma de piramidó, Hélène s’interessa tímidament per les notícies tot assenyalant el diari: No gaire res, respon Ravel, no gaire res. De totes maneres aquest diari és de dretes, oi?
Al final el tren especial apareix, estirat per una locomotora tipus 120, versió mixta de la 111 Buddicom de gran velocitat. Els mossos comencen a carregar l’equipatge als compartiments destinats a tal fi mentre Ravel s’acomiada de les senyores amb tota la distinció de les seves maneres, compliments i besamans, agraïments i protestes d’amistat. Tot seguit puja al vagó de primera i troba fàcilment el lloc que té reservat al costat de la finestra, de la qual abaixa el vidre. Encara es diuen, tot somrient, quatre cosetes que s’esgoten fins que el tren ha de sortir, moment en què les senyores treuen mocadors de les bosses i es posen a agitar-los. Ravel no agita res, es limita a fer un últim somriure angulós i un gest amb la mà abans d’apujar el vidre de la finestra i tornar a obrir el diari.
Es dirigeix a l’estació marítima de Le Havre per anar a l’Amèrica del Nord. És la primera vegada que hi va i serà l’última. Avui li queden deu anys justos de vida.
Ravel
© Roland Barthes
© Editions du Seuil, 1977
© d’aquesta edició, Futurbox Project, SL, 2015
© de la traducció, Claudia Casanova, 2015
"Tast editorial i sorteig" és una secció que fem en col·laboració amb editorials per tastar llibres d'actualitat i fer-ne arribar exemplars als lectors que tinguin ganes de participar-hi (i, si pot ser, guanyar).
