La fam de viure, la sobrefam, ha perseguit la protagonista d’aquesta història des que era adolescent. Vint anys després, contempla estupefacta com la seva vida s’ha convertit en tot allò que rebutjava. Ahir giravoltava a la pista de ball a ritme de Nirvana. Avui només compta: factures i possessions, però sobretot calories i dies. Perquè ara és la seva filla la que viu afectada per la sobrefam, que l’ha fet deixar de menjar. Així que la protagonista, que també és una mare, s’enfronta de nou a la incomprensió, a la voluntat d’autodestrucció i al judici social. Fam, de Núria Busquet i publicat per Periscopi, és un monòleg càustic que descriu l’atordiment de la generació que va ser jove durant els anys noranta. És també un crit contra les institucions, un reconeixement de la força que emergeix del desesper i una reivindicació de la necessitat de recuperar un espai propi.
En sortegem 4 exemplars. Hi podeu participar a través de les nostres xarxes socials: Facebook, Twitter i Instagram. Com més mètodes de participació utilitzeu, més possiblitats tindreu de guanyar. El 13 de desembre n'anunciarem els guanyadors. Us oferim, també, un tast d'aquest llibre:
Cactus
Com rèptil monstruós de pell clapada.
(Maria Antònia Salvà)
La protagonista de la història soc jo, però no. La que descriu qui escriu és la mateixa persona, però no. Passada pel filtre de l’escriptura, la protagonista deixa de ser una dona anodina i poc destacable i esdevé un personatge amb trets i experiències que adquireixen una textura diferent. Veure’m des de fora em fa ser una altra, i l’altra és més interessant que jo.
Començaré dient que durant molt temps no vaig ser una mare, fins i tot després d’haver tingut tres fills. Ara només soc això. Heu de veure una mare. És fonamental que veieu una mare. Qualsevol cosa que no sigui una mare patidora, totalment dedicada als seus fills, es considerarà un indici de la seva culpabilitat. Les mares són perfectes, les dones no tant. La mare és qui pateix, la dona és qui em permet viure. Formo part d’un col·lectiu socialment acceptable.
A la cua del centre de salut mental n’hi ha moltes, de mares, i algun pare. També hi ha parelles de mares i pares, junts. Aquest és el col·lectiu més ben valorat. Mentre esperem intercanviem somriures, d’aquella manera forçada, com la gent que sap que comparteix una desgràcia, somriures semblants als d’un enterrament, però amb esperança. Jo soc baixa, rabassuda. El pit gros, les cames primes. Els cabells se m’han tornat blancs els últims anys, però encara soc prou jove per no semblar una vella. Per una banda, em sento jove, massa, i per l’altra, em sento vella, massa. Soc jo, però no. No soc jo, però sí. Soc l’estranya, amb pantalons curts i samarreta de Nirvana. És evident que no soc una germana, o sigui que he de ser, per força, una mare. Em reconec. M’observo. Provo de saber qui soc, fosforescent entremig d’aquella gent, perquè la vida de la protagonista emmiralla la meva i em descriu, però no, però en tot cas és única i pel sol fet de ser-ho, destaca.
La protagonista de la història soc jo, naturalment que sí. Com tots els altres pares i mares, estic esperant la meva filla adolescent per poder anar amb ella a passejar una estona. Fa mesos que està tancada en aquest centre. Avui sortirà per primera vegada. D’aquí a una hora i mitja haurem de tornar perquè li donin l’esmorzar. Una hora i mitja caminant pel carrer amb ella és un miracle. Una noia amb l’uniforme de la clínica traurà el cap d’aquí a una estona i dirà el seu nom, tan familiar, tan pensat abans fins i tot de veure-li la cara per primera vegada, i llavors la distingiré entre altres nenes semblants, avançant cap a fora amb un somriure tímid, lliure per un moment. M’abraçarà i notaré els seus ossos fràgils, l’olor de coco, la reticència a mostrar alegria per aquell moment de llibertat. Durant una hora i mitja la meva filla serà la meva filla i deixarà de ser un concepte: la nena malalta. I jo seré la seva mare, a seques. La gent no ens reconeixerà i per tant deixaré de ser un altre concepte: la mare de la nena malalta.
En aquest lloc tan amable l’alimenten, li fan tallers d’imatge corporal, una psicòloga la visita cada setmana i parlen de mi, del seu pare, dels seus germans, de la vida que tenia a fora, de la vida que l’espera a fora. És aquí perquè algú es preocupi d’ella i miri d’ajudar-la, perquè tingui (tinguem) una oportunitat. Fora del centre li érem igual a tothom. Estàvem immerses en un cercle viciós de patiment, depressió, incompetència i burocràcia. La meva filla no parlava, la meva filla es volia morir, la meva filla no es curava. Era, segons ells, una malalta «difícil». La castigaven. L’amenaçaven. La tractaven amb condescendència, amb ràbia. I a mi també. Som un problema, les mares de les nenes malaltes. Sobretot les mares com jo, tan preocupades, tan patidores, tan cridaneres. Tan estranyes. Fora d’aquest centre, hi havia dues malaltes, la meva filla i jo, la seva mare. I cap de les dues rebia el tractament que necessitava.
Un centre de salut mental per a trastorns alimentaris és un lloc de pas, però no. Tampoc és un no-lloc, que es diu ara, perquè la gent, la majoria noies, hi viu, encara que sigui una temporada. És una temporada llarga i acaba sent una casa. Però tampoc és una llar. Potser és una llar de pas, potser és un refugi, per esperar que passi la tempesta. Les famílies com la meva paguem més diners dels que tenim per no veure morir les nostres filles i també per sobreviure nosaltres. L’esperança té un cost i és només per a qui se la pot pagar.
La meva filla és una refugiada perquè fa quatre anys que lluita contra la tempesta que té a dins, que és tan forta que no li permet viure al ras. Viure al ras és viure amb mi, viure amb mi és ser al món. La seva habitació de casa, la llar, està de cap per avall. Mentre s’està al centre l’hem desmuntada, l’hem pintada, i l’estem arreglant, esperant la tornada. No acabem mai, perquè no acaba mai de tornar a casa. Quan va sortir-ne era una nena i hi tornarà sent una dona. L’adolescència de la meva filla no ha passat, és un miratge.
La protagonista de la història soc jo. Ho repeteixo constantment perquè vull que quedi clar. Tinc cinquanta anys. Fins fa un temps vivia pensant que havia après de les vides passades. La meva filla ha estripat les cartes. Cada gota de seguretat que hi havia en mi s’ha evaporat. Cada petit trauma, minúscul, que havia treballat, engolit i digerit ha tornat a sortir, més gros, més terrible, més sàdic. Estic seca per dins, però la vida, gota a gota, dia a dia, d’any en any, m’ha anat mantenint hidratada. Les mares sobreviuen a les sequeres més estrictes. Les mares són cactus.
L’aigua és veure els altres fills que tens i raonar, caminar, dir-te «No és culpa meva», treballar molt, nit i dia, no fer vacances, angoixar-te a les nits, dormir poc i malament, però llevar-te i avançar. L’aigua és llevar-te un dia més i alçar-te. L’aigua és ser la senyora Llàtzer. Viure provant de no es- coltar aquest monstre immens que tu també duus a dins, semblant al que porta la teva filla, massa semblant. És un monstre de cent caps que t’assenyala i vol que et rendeixis davant de la improbabilitat.
Recordar que hi ha una història, recordar que la protagonista soc jo, però no tant. Però no gaire.
Fam
© Núria Busquet Molist
© d’aquesta edició, Edicions del Periscopi SLU, 2025
"Tast editorial i sorteig" és una secció que fem en col·laboració amb editorials per tastar llibres d'actualitat i fer-ne arribar exemplars als lectors que tinguin ganes de participar (i, si pot ser, guanyar).
