«No acabava d’entendre on anava ni per què, seia al pescant i s’arrapava al braç del Deniska amb por de caure, mentre anava fent botets com una tetera al foc.» L’estepa (1888) va convertir Anton Txékhov (1860 - 1904) en un autor d’èxit. La corrua de personatges que hi desfilen són memorables, però sobretot ho és el Iegóruixka: un nen de nou anys que té por, està cansat, té fred, se sent sol i desemparat com es pot sentir qualsevol nano obligat a abandonar en solitari el seu lloc d’origen. Però també té curiositat i esperança per com serà la vida futura. El viatge per l’estepa que ha de portar el Iegóruixka a l’institut dura dies i nits. L’acompanyen el cotxer, un mercader oncle seu i un capellà. El nen, que és llest, reflexiu i una mica trist, és conduït lluny de casa per desig de sa mare, per tenir un futur millor que el que li espera al llogarret on viuen. La Història és plena de gent que ha de deixar casa seva. Aquí, Txékhov ens posa a la pell d’un menor que es veu obligat a abandonar l’escalfor de la llar familiar per una promesa incerta. L’exercici d’empatia que ens regala el geni rus és ara més necessari que mai i és la demostració que els clàssics només ho són si ens parlen del present.
L'editorial Cal Carré l'ha publicat en la magnífica traducció al català d'Arnau Barios. En sortegem 4 exemplars. Hi podeu sortejar a través d'aquestes vies: Facebook, Instagram i Twitter. Com més mètodes de participació utilitzeu, més possiblitats tindreu de guanyar. El 17 de desembre n'anunciarem els guanyadors. Us n'oferim l'inici:
L'estepa
Un matí de juliol, a primera hora, un carro sortia d'N. —una capital de comarca de la província de Z.— i enfilava el camí ral amb un gran retruny: era un carro atrotinat i sense molles, una d'aquelles andròmines de l'any de la picor que ara a Rússia només fan servir els mossos dels encàrrecs, els marxants de bestiar i els clergues amb pocs recursos. Cruixia i grinyolava tot al més petit moviment, a això s'hi sumava el repic desolador d'una galleda lligada a la part de darrere, i per aquests sorolls, i pels pobres parracs de cuiro que penjaven de la carcassa pelada, ja entenies que era una antigalla bona per fer-ne estelles.
Al carro hi anaven dos veïns d'N.: un era el mercader Ivan Ivanitx Kuzmitxov, afaitat, amb ulleres i una pallola, i que recordava més un oficinista que no un mercader, i l'altre era el pare Khristofor Siriski, rector de l'església de Sant Nicolau d'N., un vellet menut i amb els cabells llargs, que duia una jaca de lona grisa, un barret de mitja copa i d'ales amples i una faixa brodada, de coloraines. El primer, concentrat, rumiava no se sap què i de tant en tant sacsejava el cap per treure's la son de les orelles; la cara se li debatia entre l'habitual expressió sorruda del negociant i el bon humor d'algú que acaba de dir adeu a la parentela i ja ha pres més d'una copeta. L'altre contemplava aquell món de Déu tot meravellat, amb els ullets humits i un somriure tan ample que semblava que li hagués d'arribar a les ales del barret; tenia la cara vermella, com enrampada de fred. Tots dos, el Kuzmitxov i el pare Khristofor, se n'anaven a vendre llana. Abans d'acomiadar-se dels de casa, s'havien fet un tip de bunyols amb crema i, encara que fos molt d'hora, havien begut. Ara, l'un i l'altre estaven d'un humor excel·lent.
A més d'aquest parell i del cotxer Deniska, que fuetejava sense parar els dos cavalls bais, plens de nervi, al carro hi anava un altre passatger: un nen de vuit o nou anys, amb la cara torrada pel sol i molla de llàgrimes. Era el Iegóruixka, el nebot del Kuzmitxov. Amb el permís de l'oncle i la benedicció del pare Khristofor, se l'enduien perquè entrés a l'institut. La seva mare, l'Olga Ivànovna, germana del Kuzmitxov i viuda d'un secretari col·legiat, admirava la gent cultivada i els cercles elegants i havia suplicat a son germà, que anava a vendre llana, que s'emportés el legóruixka i el fes ingressar a l'institut; i ara la criatura, que no acabava d'entendre on anava ni per què, seia al pescant i s'arrapava al braç del Deniska amb por de caure, mentre anava fent botets com una tetera al foc. Amb la velocitat, la camisa vermella se li inflava per darrere i li feia gep i el barret de carreter, nou de trinca, amb una ploma de paó, li baixava un cop i un altre fins al clatell. Se sentia la persona més infeliç del món i tenia ganes de plorar.
Quan el carro passava a prop de la presó, el Iegóruixka es va mirar els sentinelles, que caminaven xino-xano pel costat d'aquell mur alt i blanc, les finestretes enreixades, la creu que lluïa al capdamunt de tot, i va recordar que, ara feia una setmana, per la festa de la Mare de Déu de Kazan, havia vingut a la capella d'aquí amb la mama, i també que ja hi havia vingut abans, per Pasqua, amb la Liudmila, la cuinera, i el Deniska, i hi havien portat coques de Pasqua, ous durs, empanades i estofat de vedella; els presoners els donaven les gràcies i se senyaven, i un havia regalat al legóruixka uns botons de puny que havia fet ell, i que eren d'estany.
El nen no apartava la mirada d'aquells llocs que coneixia tan bé, però el carro odiós passava de llarg i ho deixava tot enrere. Després de la presó van aparèixer unes ferreries negres, emmascarades de sutge, i després de les ferreries va venir el cementiri, verd, bonic, envoltat d'una paret baixa d'obra: per damunt de la paret treien el cap, alegres, tot de creus i monuments funeraris que de lluny semblaven puntets blancs amagats en la verdor dels cirerers. El legóruixka va recordar que, al temps de la florida, aquells puntets es barrejaven amb les flors dels arbres en una mar blanca i, quan madurava la cirera, uns esquitxos vermells com la sang queien escampats per damunt dels monuments blancs i de les creus. Allà, a l'altre costat de paret, sota els cirerers, hi dormien nit i dia el pare del Iegóruixka i també l'àvia, la Zinaïda Danilovna. Quan l'àvia es va morir, la van ficar en un taüt llarg i estret i li van posar dues monedes grosses sobre les parpelles perquè els ulls no se li volien tancar. Abans de morir-se estava viva i portava pastes del mercat, toves, cobertes amb llavoretes de rosella, però ara dormia, només dormia...
I després del cementiri venia la bòbila, que treia fum: unes grans bafarades negres i espesses sortien de sota una estesa de canyissos, arran de terra, i s'alçaven mandrosament. Per sobre de la bòbila i el cementiri el cel era més fosc, i les ombres enormes d'aquelles bafarades s'arrossegaven pel camp i travessaven el camí. Tocant als canyissos, al mig d'aquella fumera, es movien homes i cavalls enfarinats de pols rogenca.
Després de la bòbila s'acabava tot i començava el camp. El legóruixka va girar-se a mirar la ciutat un últim cop, va arraulir la cara contra el braç del Deniska i va rompre a plorar...
—¿Que no en tenim prou de plorar, o què? —va dir el Kuzmitxov—. Ja torna a bramar, el malcriat! Si no vols venir, queda't. No t'hi força ningú!
—No passa res, home, no passa res, legor... —va mormolar molt de pressa el pare Khristofor—. No passa res... Resa i confia en Déu. No hi vas per mal sinó per bé. Ja ho diuen: el saber no ocupa lloc i el no saber fa badoc. Ja és així, ja...
—¿Vols tornar? —va preguntar el Kuzmitxov.
—Sí... sí que vull... —va respondre el Iegóruixka, sanglotant.
—I ben fet que faries. Ja pots anar lluny, que d'on no n'hi ha no en raja...
—Res, no passa res, home... —continuava el pare Khristofor—. Resa i confia en Déu. Lomonóssov també va fer el viatge amb pescadors' i prou que en va sortir un home a l'altura de tot Europa. La intel·ligència, quan es combina amb la fe, dona fruits que plauen a Déu. ¿Com fa l'oració de l'estudiant? «A major glòria de Déu, per consol dels pares i pel bé de l'església i de la patria...» Ja és això.
—De bé n'hi ha de moltes menes... —va dir el Kuzmitxov, encenent-se un puro barat—. N'hi ha que estudien vint anys i no en treuen cap, de bé.
—Això és veritat.
—Als uns l'estudi els fa profit però a d'altres només els capgira el seny. Ma germana és una dona que no hi entén gaire, vol anar d'elegant i que el Iegóruixka arribi a ser un savi, i no veu que jo, amb la feina que tinc, el podria fer d'or. I això ho dic perquè, si tots ens tornem savis i elegants, no hi haurà ningú que es dediqui a comprar i vendre ni a sembrar el blat. Ens morirem tots de gana.
—I si tots ens dediquéssim a comprar i vendre i a sembrar el blat, no hi hauria ningú que recaptés els fruits del coneixement.
I tots dos, segurs d'haver dit una cosa sensata i convincent, van fer una cara seriosa i van estossegar alhora. El Deniska, que anava escoltant la conversa i no hi entenia res, va moure el cap i, alçant-se una mica, va fuetejar els dos cavalls. Hi va haver un silenci.
L'estepa
© Anton Txékhov
Títol original: Степь (1888)
© de la traducció, Arnau Barios Gené, 2025
© de l'edició, Cal Carré. Editorial Artesana, SCP, Barcelona, 2025
Imatge de la coberta: Rosa Bonheur, Un carro amb cavalls (1852)
"Tast editorial i sorteig" és una secció que fem en col·laboració amb editorials per tastar llibres d'actualitat i fer-ne arribar exemplars als lectors que tinguin ganes de participar (i, si pot ser, guanyar).
