Arriba Nadal i toca pensar en regals d'aquells que fan patxoca. Club Editor rifa dues senyores paneres que inclouen els darrers títols que han publicat: Els miserables, de Victor Hugo, traduït per Maria Bohigas amb il·lustracions d'Aina Bonet; Una llum submergida, de Marc Cerdó (aquí podeu llegir un tast de la correspondència entre l'escriptor i la seva mare, Xesca Ensenyat); Una cançó de pluja, de Joan-Lluís Lluís (aquí, l'autor ens explica 14 curiositats dels protagonistes de la seva novel·la, els orangutans), i El pa dels àngels, de Patti Smith, traduït per Ricard Gil. Hi podeu sortejar a través d'aquestes vies: Facebook, Twitter i Instagram. Com més mètodes de participació utilitzeu, més possiblitats tindreu de guanyar. El 13 de desembre n'anunciarem els guanyadors.
El pa dels àngels
El disc acabat va quedar retingut mentre jo em barallava amb Arista per la lletra de “Dancing Barefoot”. Els inquietava profundament que hagués fet servir la paraula heroïna, i em van demanar que la canviés perquè la cançó sonés a la ràdio. Els vaig assegurar que no era cap referència a la droga, sinó el femení d’heroi, i que l’única droga que hi havia era un amor que eclipsava la fama i els diners. Em vaig mantenir ferma i la lletra no es va tocar. Com era de preveure, “Dancing Barefoot” va sonar poc a les ràdios dels Estats Units.
Al juny vam viatjar a Chicago per fer-hi l’últim concert de la gira, una doble funció a l’Aragon Ballroom amb els Sonic’s Rendezvous Band. Jo estava encantada de tenir l’oportunitat de tocar junts, però mentre dormíem ens van robar el camió Ryder a la porta de l’hotel. Tot, fins l’última peça de l’equip, es va esfumar. La Stratocaster de 1962 d’en Lenny, els amplificadors vintage, les eines d’en Toddy, l’impecable Les Paul de l’Ivan. Em deprimia moltíssim que això hagués passat a Chicago, la meva ciutat natal. Vaig fer inventari mental del contingut de la meva maleta metàl·lica. L’armilla d’en Fred i la samarreta rebregada, la jaqueta de Horses amb un cavallet daurat a la solapa. La peça de roba esfilagarsada amb què m’havia embenat els ulls. La creu d’en Robert, alguns poemes inèdits, l’exemplar signat de Junkie en l’edició de butxaca d’Ace, el meu exemplar tronat de les Il·luminacions. Ho vaig interpretar com un clar presagi: una mica supersticiosa, no havia volgut separar-me de res de tot allò. Era tot el que m’importava quan anava de gira excepte una cosa. Feia tot just unes setmanes que havia donat un descans a la Duo-Sonic original. Estimava aquella guitarra tant com en Fred estimava la seva Rickenbacker. Jubilades, ara reposen juntes sota el meu llit.
Cadascú va marxar per la seva banda, oblidant provisionalment el disgust d’haver perdut tot el material. En Todd i la Tara es van casar en una missió a San Antonio, amb en Lenny com a padrí. Viatjant per Europa amb en Fred, vaig pensar que un dels grans regals de les gires era que en Todd i jo havíem trobat l’amor de debò.
Perdre la maleta amb la meva roba de treball gastada i irreemplaçable va ser un tràngol difícil d’encaixar. Com que no sabia què posar-me, feia temps que em limitava a dur les granotes velles i les samarretes que la gent llançava a l’escenari. També vaig lamentar la pèrdua de la Duo-Sonic trucada que havia comprat després de jubilar l’original. L’Andi i jo havíem passat setmanes rumiant-hi i li havíem posat un protector metàl·lic, pastilles Danelectro, una palanca Bigsby i un preamplificador rar fabricat per un geni excèntric de Chicago. Era la guitarra més sorollosa de l’escenari. Una animalada. Vaig pensar que aquelles pèrdues potser eren un senyal que havia arribat al final del camí. Feia mesos que no dibuixava ni escrivia res, tampoc el diari de viatge. Em vaig asseure a escoltar “Andmoreagain” de l’Arthur Lee. “I estic embolicat en la meva cuirassa… però les meves pertinences són materials. I estic perdut en la confusió… perquè les meves pertinences són materials”.
Anava i venia de Detroit i cada vegada em costava més separar-me d’ell. Sempre de concert en concert, de ciutat en ciutat, fent entrevistes absurdes en una gira interminable per les ràdios de tot arreu. Estimava profundament la meva ciutat, el meu grup i el meu equip de treball. Però passat un cert temps, si no ets prudent, arriba un punt en què ja no et reconeixes. Vaig analitzar la meva vida per examinar on havia ensopegat i què havia trencat. Vaig pensar quan m’havia equivocat, quan havia estat massa exigent i quan havia menyspreat els altres. Què havia cobejat erròniament i què havia deixat de banda. On em trobava i on estava destinada a anar. Havia arribat l’hora de passar comptes amb mi mateixa, conscient que no hi hauria jutge ni tribunal més durs que jo.
Arreu d’Europa, una onada frenètica d’adoració m’aclaparava, joves que em reclamaven l’atenció o un ble de cabell. Els nois m’oferien les seves xicotes. Les noies es treien els jerseis. Sense guardaespatlles, corria pels carrers de Canes, Bolonya i Florència amb els fans i els paparazzis trepitjant-me els talons. Temia que em devoressin, com els joves de la platja a De sobte, l’últim estiu. El poeta Gregory Corso es va unir a la nostra caravana. A Bolonya vam anar a una sastreria i li vaig concedir amb molt de gust el desig de fer-se un trajo de lli blanc. Després, mentre feia un espresso a la terrassa d’una cafeteria, vestit de blanc i recitant Shelley, vaig recordar-lo al Chelsea, llegint els meus poemes i adormint-se amb la cendra del cigarret caient-li als pantalons. En el trajecte en autobús entre Bolonya i Florència, un grup de dones va bloquejar la carretera i van fer-nos parar, cridant el meu nom. En Gregory i jo vam baixar. Algunes dones van besar la vora del meu vestit negre. Espantada, vaig veure com ajuntaven les mans i em suplicaven alguna cosa en italià. ¿Què volen?, vaig cridar, desesperada. En Gregory parlava italià i em va fer de traductor. Volen que alliberis els seus marits, tots presos polítics, va dir. Creuen que tens el poder de fer-ho.
En aquell moment em vaig sentir una farsant. En aquell moment no sabia de què em parlaven ni com posar-hi remei. Tenia moltes coses per aprendre sobre el món on vivíem i sobre el lloc que hi ocupava. En Gregory va apuntar el nom dels marits i va proposar-me que els llegís a la roda de premsa que teníem programada. Vaig accedir a fer-ho, però em sentia del tot inútil. Només era la líder d’un grup de rock, no era conscient de tenir cap poder polític. Vaig pujar a l’autobús i vaig tornar al meu seient, abatuda i canviada per sempre.
La nostra última actuació va ser en un camp de futbol a Florència, Itàlia, el 17 de setembre de 1979, davant de vuitanta mil persones, amb en Gregory Corso, un dels nostres poetes vius més importants, entre bambolines. En Todd volia hissar una immensa bandera americana dels seus anys de servei a la Marina. No era una declaració política sinó un homenatge a la contribució dels Estats Units a la cultura: el rock and roll. L’havien advertit que podia portar problemes, em va dir, però volia hissar-la per última vegada. Vaig donar-li el vistiplau i ell va cridar a l’equip, som-hi, hissem-la, fotem-li canya. I això és el vam fer, fotre-li canya, una veritable temporada a l’infern en dues hores.
Aquella nit, en Gregory i jo vam passejar pels carrers de Florència. Em va suplicar que no ho deixés. ¿Què faràs?, cridava. Ens vam plantar sota la immensa estàtua del David. En Gregory plorava, però no el vaig consolar. Prendre una decisió com aquesta exigia quedar-se impertèrrita. Coneixia les necessitats de la meva gent, la lleialtat i les ambicions complexes dels meus companys de grup. “Dancing Barefoot” va cobrar sentit en temps real, als tres nivells alhora. Sabia que la meva decisió causaria dolor i ressentiment, però necessitava recuperar la identitat. Quan vam acabar de gravar Horses, vaig pensar que ja havia fet la meva feina. Però encoratjada i inspirada pels altres, m’havia quedat al grup i havíem creat una obra curta però potser de certa importància. Havíem lliurat la batalla correcta i jo havia arribat al final, en paraules d’en Timothy. En Todd va abaixar, plegar i lligar els cordills de la bandera que ja no tornaria a hissar, i després me la va donar.
Abans de tornar a Detroit, vaig passar per Nova York i vaig anar a veure en William Burroughs. Assegut amb les mans agafades, va escoltar el que havia fet i el que faria a partir d’ara. En acabar, em va preguntar, ¿Què té per oferir-te? La seva persona, vaig respondre. Em vaig acomiadar d’en William, que set anys enrere m’havia aconsellat que no taqués el meu nom. Havia buscat l’espontaneïtat, ara tocava buscar el que em pertocava. El rock and roll em va oferir un paisatge per reconèixer la nostra herència musical i espiritual i renunciar-hi. Amb la maleta metàl·lica atrotinada i plena d’adhesius, vaig tornar a Detroit. Ho vaig fer per amor. Per l’art. Però sobretot per mi mateixa. Era el moment de desfer-me de l’abric vell. La gepa rebel es va estremir. Anar-me’n va ser la meva segona declaració d’existència.
El pa dels àngels
© Patti Smith
1ª edició: novembre de 2025
© 2025, Patti Smith
© 2025, Ricard Gil, per la traducció
© 2025, Club Editor 1959, SLU, per l'edició
El pa dels àngels
“El record immaculat d’uns gestos bondadosos no premeditats”: això és el pa dels àngels, l’or que busca Patti Smith en aquestes memòries. Al principi hi ha una nena malaltissa que creix en cases provisionals, voltada de germans que a poc a poc formen una tropa. Els ulls ho miren tot amb avidesa i apamen les conseqüències de cada gest. El múscul imaginatiu es fa cada cop més conscient i es compromet amb l’art des del primer contacte, viscut com una trobada fundadora entre dues persones.
Amb aquest equipatge forjat en la infantesa, Patti Smith emprèn el viatge d’una vida d’artista fins a les últimes conseqüències. Entre les fites principals hi ha Rimbaud, l’amor com a devoció i aventura amb l’home de qui serà la companya per sempre, la casa on arriben els fills entre els vells salzes de Michigan, la cambra pròpia plena de fetitxos d’on raja la poesia. Hi desfila una generació d’artistes amb qui es teixeixen aliances sòlides com l’esperança que els anima: la d’abraçar i destrossar una història cultural ingent, desafiant els mandats de la fama i els diners.
El lector d’aquestes memòries assisteix en una mena de directe encantat a les lluites, els vincles ferotges i les tragèdies íntimes que fan que, des dels seus quasi vuitanta anys, Patti Smith pugui lliurar testimoni d’haver complert la promesa: fidel a si mateixa, s’atreveix a dir que no a tot allò que et doblega, en un gest de rebel·lia perpètua i de confiança en el món.
Els miserables
© Victor Hugo
© Editions du Seuil, 1977
© d’aquesta edició, Futurbox Project, SL, 2015
© de la traducció, Claudia Casanova, 2015
Els miserables
El 1998, un segell de Columna publicava una nova traducció d’Els miserables. El segell era Club Editor i la traductora, que havia tardat més temps per dur la novel·la al català que Hugo per escriure-la, es deia Maria Bohigas.
Des de llavors han passat moltes coses. Club Editor ja no és el segell d’un gran grup. Aquella edició mítica només es troba de segona mà a preus desorbitats. I no passa un curs sense que els lectors ens escriguin per saber quan la reeditarem. Fins ara.
Bohigas ha passat un parell d’anys més a galeres traduint els seus Miserables de cap i de nou. I com amb Història de dues ciutats, Aina Bonet ha dibuixat les il·lustracions de la coberta i les portadelles de les cinc parts d’aquest monument. El resultat: una edició especial en un sol volum en tapa dura, on hem aconseguit encabir les històries de Fantine, Cosette, Marius i Jean Valjean.
Una cançó de pluja
© Joan-Lluís Lluís
© El Club dels Novel·listes
© d’aquesta edició, Club Editor, 2025
Una cançó de pluja
La protagonista d’Una cançó de pluja es diu Ella-Calla i és l’única de nou orangutans que aconsegueix fugir del vaixell on els han empresonat.
Així comença un periple per tornar al seu bosc nadiu a l’illa de Borneo. L’acompanyen els records dels companys d’espècie, fantasmes bondadosos. I entre la llum elèctrica dels pobles i la remor de les màquines, és una mitologia ancestral que es desplega sota els auspicis de dues divinitats: la Mare-Tota i la Mare-Gelosa, que van crear l’una els animals, l’altra els humans…
Fins que, al cor de la selva, el viatge d’Ella-Calla topa amb l’horror.
Una llum submergida
© Marc Cerdó
© 2025, Club Editor 1959 SLU, per l'edició
Una llum submergida
Amb Males companyies i Cor mentider la crítica el va celebrar com una de les joves promeses de la literatura catalana. Una dècada més tard, aquesta novel·la és el retorn de Marc Cerdó —i la demostració que ja no estem davant d’una promesa, sinó d’un gran autor.
Quan mor la seva mare, el narrador accedeix al canterano on ella guardava els documents íntims. Són els papers d’una escriptora, els que se suposa que no han de veure la llum: dietaris, cartes, rebuts, certificats legals. I tanmateix, són papers que continuen la mentida que Xesca Ensenyat va construir al seu voltant fins i tot després de morta. ¿Què passa amb la fantasia de l’escriptora quan es menja la realitat? ¿I què passa quan el seu fill es converteix en escriptor?
A Una llum submergida, Cerdó fa un pols literari al llegat de la seva mare confrontant-lo als records de la infància que van passar junts a Mallorca —i a la seva pròpia mentida, la que cultiven els bons escriptors.
"Tast editorial i sorteig" és una secció que fem en col·laboració amb editorials per tastar llibres d'actualitat i fer-ne arribar exemplars als lectors que tinguin ganes de participar (i, si pot ser, guanyar).
