Quan l'escriptora Xesca Ensenyat (Port de Pollença, 1952 - Inca, 14 de maig de 2009) va morir, el seu fill, Marc Cerdó, va accedir al canterano on ella guardava els documents íntims. Són els papers que se suposa que no han de veure la llum: dietaris, cartes, rebuts, certificats legals. I tanmateix, són papers que continuen la mentida que la mare va construir al seu voltant fins i tot després de morta. ¿Què passa amb la fantasia de l’escriptora quan es menja la realitat? ¿I què passa quan el seu fill també es converteix en escriptor? A Una llum submergida (Club Editor), Marc Cerdó fa un pols literari al llegat de la seva mare confrontant-lo als records de la infància que van passar junts a Mallorca. Us n'oferim un tast: una carta escrita per ella, amb la respota d'ell; i us animem a assistir a la presentació d'aquest llibre, que es farà el dimecres 17 de setembre a les 19.00 a la llibreria Calders, de la mà de l'autor i de la periodista Gemma Ventura.
Barcelona, 22 de març de 1974
Demà dematí et donen d’alta.
He pegat una mirada definitiva al meu departament.
Damunt una cadira hi ha el teu bres.
Enterra, tres maletes: dues teves, una meva.
Un paquet amb uns suports de ferro per gronxar el bres amb el paper dels magatzems, encara.
Demà tindràs dinou dies. Si hi ha sort, el doctor Torres em dirà que ja peses 2.700 grams.
Tens el bitllet d’avió, un per a tu sol:
Marcos
Barcelona-Palma
IB851. 23 MARZO. HORA 15.00
116 PTA (el 10% del meu)
He organitzat el transport de les maletes per etapes. A les set del dematí sortiré amb el bres i els ferros. La portera es lleva molt més tard i no em veurà; d’aquesta manera, ens estalviarem dos mesos endarrerits de porteria.
Com que el Clínic és al costat, pujaré de seguida a cercar les altres coses.
Una vegada amb totes les coses a l’hospital, demanaré com funciones, quina llet prens, cada quantes hores, com et renten, què t’han fet d’ençà que ets nat, quan t’han de vacunar, i ho escriuré tot en aquests papers.
No sé res de tu. Res. No sé, ni tan sols, de quin color tens els ulls. No sé quines són les coses que més t’agraden. T’he fet molt pocs petons. Ets un desconegut, com la gent que agafa el metro. L’atenuant és la mida: no ets “tan” desconegut perquè peses més poc. De moment, Marc, nin petit, no ets res més per a mi. I jo, per a tu, no som res més que la dona que la nit del 3 al 4 de març t’infantava. Ja veuràs quines coses té el març, a vegades.
Prenyada de vuit mesos, n’Ignasi Foquet em va fer una exploració ginecològica. Encara no estaves encaixat, em digué, tot tirant a la paperera un guant de plàstic que havia untat de glicerina per introduir la mà dreta per la vagina que fou el teu primer camí. Després d’encaixar, encara estaries un mes a néixer.
L’endemà, a les nou del dematí, els meus ulls veieren sortir de la presó una furgoneta amb el cos de Salvador Puig Antich, a qui acabaven d’executar.
A migdia, a la plaça Urquinaona, em perseguien els grisos; cavalls magres, porres llarguíssimes.
A les dues era a Montjuïc, amb uns amics, a l’enterrament.
A quarts de tres, amb les cadires del Bracafé férem una barricada enmig de Pelayo.
Després vaig anar a casa, la meva tristesa era immensa, no vaig tenir força per anar a córrer per les Rambles amb els companys. En Biel i en Pep hi anaren, però vingueren de seguida, plorosos: s’havia comès un crim. No hi havia remei.
A les tres de la tarda tu començares a baixar per dins el meu cos: un dolor sec, net.
Vaig aguantar fins a quarts d’una. Al Clínic, en Josep Teixidor va presenciar el primer part de la seva carrera de metge. Mai m’havia sentit tan desgraciada. Mans enfundades en guants de plàstic entraven i sortien del meu sexe, plenes de sang.
Una explosió d’aigua verdosa, el teu aquàrium remotíssim, va xopar la infermera. M’afaitaren el sexe, i amb Mercromina marcaren fortament —escandalosament— els límits de la teva aparició.
M’obrien les cuixes a la força, em punxaven. La pressió de la meva sang era 19-13. Preeclàmpsia. La meva vida i la teva, a les dues de la matinada del dia 4, perillaren. Immediatament em traslladaren a la sala de parts. El dolor em feia saltar la pell dels llavis.
En Teixi a vegades em duia una garsa una miqueta humida que jo xuclava.
Dues agulles clavades a la panxa eren per controlar-te. Jo les veia. En Teixi a vegades m’aguantava les mans.
Un metge repugnant, que es deia doctor Jou, burxava i burxava amb el guant de plàstic. Jo l’enviava a un lloc exacte: a la merda. I ell em deia que si de cas me n’hi anés jo. Tenia les cames damunt uns ferros, enlaire, eixancades. Només eren les tres. La mort era un somni impossible. Cridava. Els llavis estaven plens de pelleringues. Suplicava anestèsia. Em deien que si m’adormien tu et moriries.
Vaig conèixer, crec, el límit humà del dolor físic. La meva sang corria pels draps verds del quiròfan. En Teixi estava pàl·lid. Vaig invocar el nom de la meva mare. Les sis i ja tenia una altra volta les mans d’en Jou a dins el cos. Era per fer-te unes anàlisis. Un tall al cap. El PH.
Una doctora em va dir que tenies molts de cabells. Em donaren uns ferros per agafar-me. Vaig haver de començar a prémer. Tots cridaven alhora: apreti, apreti, apreti; som-hi, som-hi, som-hi...
Sentia obrir-se de viu en viu la meva carn. Eren les vuit. No recordo res més, perquè vingué l’anestesista a clapar-me.
Entre les sis i les set de la tarda, mig clapada encara, en Teixi, assegut al meu llit, em deia, amb una lluïssor als ulls, que tu eres un nin molt, molt petit.
Callaré coses, Marc. Tanmateix no et pertanyen, no t’importen. Callaré moltes coses. Però no em puc estar de dir-te com va ser el meu primer contacte amb tu.
Només et vaig veure el caparrí: tenies els cabells com jo, però més negres. Molts cabells, i una llepada de bou com la meva, exacta.
Els ulls, en canvi, blaus; la pell, color de rosa. Eres molt maco, quasi em feres plorar. Les teves mans eren gelades. Vaig escalfar-teles amb les meves.
Dos dies després cercaves, desesperadament, la meva pell sencera, el meu pit, les meves mans, la meva boca. I tu mateix, sense que jo fes res, inventaves aquest amor que cada dia, a partir de demà, Marc, fill, sucarem damunt el pa que ens enduguem a la boca.
Tu et movies; jo, no. Jo posava la mà damunt la teva cara, i tu hi passaves una vegada i una altra, amb uns estiraments curiosos.
Enyor, Marc, la teva pell petita, ara. Tot el que tenc de tu és l’enyorança.
Demà, fill: demà ens retrobarem. D’ençà que ets a “Prematuros” no he dormit. Aquesta nit, tampoc. Però és d’alegria. Anirem a Palma. És millor per a tu ara ser al Port de Pollença. Ens donen UNA CASA PER A NOSALTRES DOS SOLS.
La tenda de mon pare no bastarà per viure, però de moment ens ajudaran. I mestrestant jo faré alguna parida bona. No t’assustis, Marc, d’anar a viure a Pollença. Jo et trauré d’allà, anirem per tot el món i acabarem, vellíssims, a Ítaca després d’un llarg, fecund viatge.
Serem savis, inventors. La felicitat de moment no existeix, però jo la invento i tu m’ajudaràs.
La primera cosa que has de conèixer és el teu cos: tota la geografia, extensíssima, del teu cos. Has d’estimar-lo, no li has de fer mal mai, has d’aprendre com funciona i has d’estudiar totes les seves possibilitats. NO ÉS FET PER CLAVAR-HI SILICIS, FILL, EL TEU COS. Si fos així, jo no t’hauria deixat néixer mai. És fet per estimar, per fer l’amor de totes les maneres que existeixen i les que tu t’inventis, per fer l’amor sempre que vulguis.
Avui no puc seguir escrivint. Demà ja sabré més coses de tu. Tot el que digui, d’ara endavant, serà més cert. De moment, només ets un mite.
I
Faig un treball intensiu amb la identificació. Jo concloc que un infant és algú que es desviu per morir a cada punt. Una criatura que cerca el perill amb perseverança; la mare, per contra, té coll avall que ha de frustrar aquesta pulsió de mort ni que sigui a còpia d’arriscar-hi la pell. Són dues forces que actuen en sentit contrari.
Jo tenc un cos que allotja una ànima. Prenc consciència que aquest embolcall em fa de pont entre el món físic i el Més Enllà. Copsar l’abast de les meves limitacions, esquivar els obstacles que em surten al pas a cada punt requereix una perícia que la meva curta edat encara no em permet realitzar.
Sé que cadascuna de les accions que emprenc (esbossos de gestos, simulacres) desconcerta el meu entorn. Espectadors que celebren, exagerats, cada cosa que faig —per insignificant que sigui— com un triomf.
Aviat m’hauré de resignar a la noció d’expectativa: ¿què esperen els grans de mi? Ja puc albirar els objectes des d’una certa distància. Percebre’n la disposició, el volum, la textura. Ara tot just aprenc a discriminar olors (orina i sabó, colònia i merda) inconciliables.
Puc experimentar els contrastos del fred i la calor a la pell: un espectre que comprèn des de l’escalforeta que emana la flama que titil·la sobre el ble d’una espelma fins al glaçó que es desintegra damunt un tovalló de paper.
Faig un inventari mental de sensacions. Les meves pupil·les tan bon punt es contreuen com es dilaten. Una cortina tamisa l’entrada de llum. La meva evolució provocarà que d’aquest cabal acumulat d’informació aviat pugui fer-ne arxiu.
Jo no som sinó un paquetet de carn que engreixa i que palpita, que t’impedeix d’aclucar els ulls a les nits i sobre el qual projectes un desig: que un dia tu i jo esdevinguem amics. Deplores haver de compartir-me amb els teus. Primera estació en aquesta exploració d’una ferida que supura: fixar les coordenades del meu ingrés a la vida.
Una llum submergida
© Marc Cerdó
© 2025, Club Editor 1959 SLU, per l'edició
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
