M’imagino un triangle que atrau i que espanta com espanta i atrau un desig turbulent, una explicació de l’origen o una nit a la Bíblia. És un triangle en discòrdia que el costum i les lleis el fan ser escandalós, el de tres dones que escriuen i el de tres mares que parlen. «I si acabés la carta dient “la teva mare que t’estima?”», «No hi ha un ésser més boig que la mare», «La felicitat de moment no existeix, però jo la invento i tu m’ajudaràs».
Si, com diu Marc Cerdó a Una llum submergida (Club Editor, 2025), «l’amor de mare és tan antic com el naixement dels segles», des del principi dels temps l’amor més convençut i robust pot ser també un amor cantellut, paradoxal, irregular i difícil. Un garbuix laberíntic que a vegades protegeix i acompanya, que a vegades devora i ofega i que a vegades ho fa tot alhora, d’empresonar i donar ales, d’emocionar i de fer por, de treure’t els polls amb la llengua i convertir-te en el residu d’una digestió ferotge, de pessigar i d’abraçar, d’infondre respecte i d’incórrer en un abús de poder, de posar límits que orienten i de traçar fronteres per establir un esclavatge, una tirania, de bressolar i de fer mal.
Rodoreda no s’atreveix a afirmar que estima el seu fill de manera natural i incondicional i, tot i l’estigma i el judici moral que li cau al damunt pel fet de no entomar la maternitat com un goig, sinó més aviat com un entrebanc i una llosa, s’atreveix a proclamar que l’amor no s’imposa (tampoc el d’un fill) i que a vegades comença petit, subtil, a poc a poc, com una pregunta que tremola, com una possibilitat que no és evident ni immediata.
Duras escriu que la malaltia del cap i del cor és consubstancial al fet de parir i de criar, que la mesura i la pau són estats fragilíssims, gairebé una entelèquia, i que ser mare és desviar-se del solc, exagerar, deformar els paràmetres d’una realitat que no és tan estable com diuen i sembla, precipitar-se en una dispersió d’esperit que determinarà l’ensenyament i la cura, l’acompanyament i l’escolta.
Xesca Ensenyat, convençuda d’uns rampells que l’alliberen i que a vegades la fan ser «el temible Déu de l’Èxode», s’erigeix en Pigmalió, tan sofisticat i magmàtic, i converteix el seu fill en Galatea, en un producte preciós, intel·ligent i subtil al servei del seu projecte d’escriptura i de vida, de revolució tal vegada.
M’imagino, dedicant-me a l’escriptura i sent mare des de fa dotze anys, un triangle de fredor, de descontrol i egoisme que parla d’una de les figures més mitificades, més idealitzades, més sublimades que hi ha hagut i que hi ha. Un arquetip de tendresa, d’empatia, potser fins i tot de bondat i justícia. Un úter sagrat, una potència de terra que genera el batec i el sentit de la història. La deessa de la protecció i les collites. La part celestial de l’ou còsmic. La gran princesa. La inclinació necessària, la força creativa, l’existència convertida en un símbol, l’encarnació de la totalitat que nodreix. La imatge de la fertilitat i la font de la vida.
Com si la maternitat, amb tanta apologia i tant cant, no pogués ser perillosa. Un paratge d’esculls. Com si el radi d’acció d’una mare no pogués bloquejar, intimidar, convertir-te en un dubte ambulant, en una dependència, en una desintegració, en un contenidor de fantasmes. Com si la llei d’una mare protectora i bellíssima no pogués assemblar-se a la terrible Medusa, aquest monstre femení que té funció de guardià i que demana una mirada submisa.
Hi ha situacions microscòpiques que, més enllà del dolor concentrat que contenen i dels malsons en miniatura que hi apareixen i pesen o potser hi sobrevolen per deixar-hi senyals i mandats implacables, provoquen, des de la seva dimensió tan concreta i petita, una onada expansiva imprevista. Com una mica d’arena dins l’ull que et fa veure visions que contenen un inici de bellesa que no havies vist mai. Una diferència. La descoberta d’una nova mirada que fa que les coses encaixin des d’un angle sobtat, que s’organitzin de manera enigmàtica, discontínua i exòtica, que es presentin amb un altre posat i amb una altra demanda d’anàlisi. Redols molt petits que fan tremolar fonaments, parts primordials, estructures damunt de les quals recolza alguna cosa important i comuna i potser per això transcendent.
La situació d’Una llum submergida, un diàleg tan real com fictici entre una mare i un fill, me’n sembla una, de situació concretíssima amb capacitat de somoure, de desplaçar el lector cap a un lloc impensat: ¿quin impacte ha tingut sobre mi, sobre les meves manies i les tries que he fet i les llacunes que m’expliquen i tinc, la meva, de mare? I encara més greu: ¿quina influència exerceixo damunt del meu fill? ¿Quina llibertat li configuro o altero? ¿Quines marques li deixo? ¿Quina herència de pedra? ¿Quina autopista li imposo? ¿Per quins corriols li impedeixo d’anar?
Un diàleg real, el de Marc Cerdó i Xesca Ensenyat, perquè totes i cadascuna de les paraules han estat escrites per ells. Les de la mare, en forma de dietaris, rondalles, cartes, pregons, declaracions d’amor, denúncies i tot de notes escrites en un arc temporal que, si no m’equivoco, s’allarga una mica més de trenta anys. Les del fill, en forma de respostes directes, de reflexions a partir d’un text previ, d’acusacions, de mostres d’una fascinació tan intensa com destructiva, de fil que s’estira des d’una troca embullada, d’espurnes d’assaig, de fragments que serveixen com un mirall per entendre’s, com un mur de contenció per salvar-se o com un punt de partida per tornar a començar des d’un divan inventat, singular, imprescindible, solitari i allunyat de patrons i d’esquemes, de constel·lacions previsibles i de formes fixades sobre aquest artefacte poderós i invasiu que pot ser la família.
Un diàleg fictici perquè la novel·la desplega una conversa impossible entre un escriptor nascut el 1974 a Barcelona i una escriptora que va morir el 2009 a Mallorca. Un diàleg postmortem, a contrallei i a deshora que barreja realitat i ficció amb sensibilitat i sarcasme: «Tenies el do de fer les coses com no cal fer-les. Tanmateix, solies aconseguir el que volies al marge de la lògica que regeix el món».
Partint dels textos que Ensenyat, autora d’obres com ara Ciutat de l’horabaixa, Massa vi per a un sol calze, Quaranta anys no són res o Babelusa, la medusa, havia mantingut tota la vida en secret (com hi va mantenir tantes coses, com si amagar-les fos imprescindible per fer-se un lloc al planeta i per no frenar mai la insurgència), Cerdó dona forma a una conversa amb la mare —la que mai no va poder tenir lloc— que esdevé, com explica ell mateix, un exorcisme: si algú se’t fa «present com una nafra» i et bufa «al clatell a tothora», si algú combina les galtades i els càstigs amb tardes de lectures eternes i cartes escrites amb la llengua del xiii, si algú t’impedeix d’avorrir-te al seu costat però sempre borda, si algú ocupa tant, per bé o per mal o per bé i per mal, l’has de fer fora. Expulsar a un altre lloc. Separar-lo de tu.
Una llum submergida
© Marc Cerdó
© 2025, Club Editor 1959 SLU, per l'edició
"Deixa’m que hi pensi" és una secció de Blanca Llum Vidal en què reflexiona a partir de llibres i lectures diverses.
