Imagina’t que t’han incapacitat legalment i que vius en un pis tutelat. Imagina’t que els que hi treballen et cuiden, però imagina’t que l’empresa que els contracta canvia de professionals molt sovint i que quan començaves a tenir confiança en algú, desapareix de la teva vida —emportant-se amb ell tot allò que li havies confiat. Imagina’t que vius amb onze persones més i que el menjador és tan petit que, quan seus a la taula, s’han d’aixecar dos companys per deixar-te passar i fer-te lloc. Imagina’t que els dos balcons d’aquest pis donen a una carretera grisa amb un trànsit constant. Imagina’t que la possibilitat de passar un dia a muntanya sense soroll de ciutat i respirant aire net és una possibilitat molt petita i imagina’t que et diuen que és una possibilitat tan petita i tan nul·la perquè no hi ha diners ni recursos —la prioritat és una altra. Imagina’t que la teva intimitat no existeix i que comparteixes habitació, a vegades amb un desconegut i quasi sempre amb algú que no tries. Imagina’t que la teva vida material —amb els records i els invents i tot els objectes amb què forges els dies— ha de cabre en un armari petit i que no et deixen tenir les coses que vols allà on vols: ni està permès penjar un dibuix al raconet que t’agradi ni pots tenir una muntanya de llibres damunt l’escriptori ni pots penjar una heura del sostre perquè la normativa ho prohibeix i el protocol no ho contempla. Imagina’t que no has escollit on treballes ni on passes les hores. Imagina’t que no et pregunten què et fa la medicació, si t’asserena o trasbalsa, si et protegeix o despista. Imagina’t que el que desitges ha de ser validat, acceptat, legitimat, ratificat i aprovat per la teva família o per la fundació tutelar: passejar vora mar, fer l’amor amb qui vulguis, vestir-te com et dona la gana o menjar arròs en lloc de cigrons, tot ha de passar pel filtre de l’autoritat conferida a algú que en principi té cura de tu i que també decideix, determina, organitza i decreta. Imagina’t que la vida sencera és delegada a un tercer i que la improvisació passa a ser una paraula glaçada i la independència un concepte que, de tan buit, no significa.
Imagina’t que ets una persona amb diversitat funcional o amb una discapacitat intel·lectual i que al llarg de la història t’han tractat d’esguerrat, de talòs, d’imbècil o curt. Imagina’t que no parles o que no expresses amb el llenguatge dels altres el que et provoca aquesta situació, aquesta transferència de tu, aquesta voluntat reduïda, aquesta autonomia perduda. Imagina’t el silenci. Imagina’t les sensacions. Potser el dolor, potser la ràbia, potser la incertesa, potser la por, potser un benestar momentani, potser una inquietud que s’expandeix sense noms. Una massa feixuga i amorfa. Un garbuix impossible. Potser, a vegades, una lucidesa extrema com un bassal cristal·lí, com una clariana, com una llum que desvetlla. Una transparència.
Imaginar-se el misteri de tot allò que passa pel cap i pel cor i pel cos d’aquesta persona; imaginar-se les reaccions d’algú a qui la societat ha col·locat a l’altra banda d’una normalitat que tan sovint oprimeix i separa; imaginar-se un pensament diferent, una lògica nova que no es contradiu ni amb la imaginació ni amb l’absurd, una manera particular de relacionar situacions i paraules i mirades i fets, un camí singular per arribar a conclusions i un punt de vista enigmàtic a l’hora de valorar i de descriure, d’interpretar i traduir, de dotar de sentit els impactes d’una realitat que no ens travessa a tots amb la mateixa potència ni amb el mateix mosaic de colors, imaginar-se això, aquest misteri profund, és una cosa que va fer de manera magistral i directa Tarjei Vesaas (1897-1970) a Els ocells (traduït al català per Carolina Moreno i publicat enguany a Club Editor).
Vivint en una casa miserable amb la seva germana i no en un pis tutelat, vivint en un bosc i amb un llac al davant i no en un barri urbà d’extraradi, vivint de passar el temps buscant feina entre pagesos i parlant amb ocells i no en un taller ocupacional i parlant amb la tele i amb totes les institucions que l’envolten, el protagonista de Vesaas ajuda a comprendre el laberint que hi ha dins de tots aquells que no parlen o que no s’expressen amb el llenguatge dels altres. És un llibre que s’endinsa en la frontera cruel que separa dos grups: aquí els diferents i difícils i allà la resta (una resta que Vesaas anomena «els llestos», marcant una discriminació dolorosa i terrible), i és un llibre que explica que això, el misteri important i el moviment interior, extraordinari i vivíssim, no té res a veure amb l’acceptació o l’apatia.
Perquè ni a l’home d’Els ocells li és igual la mirada dels peixos i l’exclusió del veïnat ni a la persona del pis tutelat li és igual la xarxa normativa en què viu ni la impossibilitat de triar i de desitjar lliurement.
«Si no paro de pensar me n’aniré a pic», es va dir el protagonista d’una de les fites de la narrativa noruega del segle xx, mentre la barca se li omplia d’aigua i no sabia nedar. «Si només em dedico a pensar, la barca s’omplirà d’aigua i m’ofegaré. Serà millor que rumiï quan posi els peus a terra. Però ja tornava a ser-hi, el cap li divagava tot sol». Tot i el bucle d’idees que l’atrapa, tot i la distància que el separa del pensament dominant, tot i el desconcert que no para, és un home perfectament conscient de la situació i del que vol. «No vull anar a un taller ocupacional: vull estudiar, treballar i viure sol». Encara que a vegades deliri, encara que a vegades no s’entengui el que diu o que ho digui cridant, encara que estigui incapacitat de per vida, és un home perfectament conscient de la situació i del que vol. Potser volen canviar. Potser volen entendre. Potser volen volar.
Els ocells
© Tarjel Vesaas
© d’aquesta edició, Club Editor
© de la traducció, Carolina Moreno
"Deixa’m que hi pensi" és una secció de Blanca Llum Vidal en què reflexiona a partir de llibres i lectures diverses.
