A L'Eneida de Virgili, Lavínia és poc més que un nom: la princesa llatina destinada a casar-se amb Enees i fundar el futur imperi romà. Ursula K. Le Guin escriu Lavínia a partir de l'epopeia clàssica i qüestiona el relat masculí des del punt de vista d'una dona. Lavínia ha crescut en un món de pau, però els auguris anuncien un futur tràgic: un marit estranger i una guerra. Quan una flota troiana remunta el Tíber, entén que el moment ha arribat i decideix prendre les regnes del seu destí. El resultat és una novel·la profunda i lluminosa sobre el destí, la paraula i la construcció de la memòria. Una relectura feminista que va merèixer el Premi Locus a millor novel·la de l'any i que no trenca la tradició clàssica, sinó que l'eixampla.
Raig Verd l'ha publicat en català, en la traducció d'Anna Llisterri. En motiu de La Setmana del Llibre en Català (que se celebrarà fins al 29 de setembre a l'avinguda Lluís Companys), en sortegem 4 exemplars. Podeu participar-hi fins al 26 de setembre, a través d'aquesta publicació d'Instagram i Facebook. Us n'oferim l'inici:
Lavínia
Vaig anar a les salines de la desembocadura del riu, el maig del meu dinovè any, a buscar sal per a la farina sagrada. La Tita i la Maruna m’hi van acompanyar, i el meu pare va enviar un vell esclau domèstic i un noi amb un ase per portar la sal a casa. Només són unes quantes milles pujant per la costa, però ho vam convertir en un àpat a l’aire lliure i una nit d’acampada. Vam carregar el pobre ruquet amb menjar, ens vam estar tot el dia per arribar-hi i vam muntar un campament en una duna coberta d’herba per sobre de les platges del riu i el mar. Tots cinc vam sopar al voltant del foc i vam explicar contes i vam cantar cançons
mentre el sol es ponia al mar i el capvespre de maig es tornava més i més blau. Després vam dormir sota el vent
del mar.
Em vaig despertar quan començava a haver-hi llum. Els altres dormien profundament. Els ocells tot just començaven el seu cor de l’aurora. Em vaig llevar i vaig baixar a la desembocadura del riu. Vaig agafar una mica d’aigua amb les mans i la vaig deixar caure com a ofrena abans de beure, dient el nom del riu, Tíber, Pare Tíber, i també els seus noms antics i secrets, Albu, Rumon.
Aleshores vaig beure, i el gust mig salat de l’aigua em va agradar. Al cel ja hi havia prou llum per veure les onades llargues i fermes a la barra on el corrent es trobava amb la pujada de la marea.
Al lluny, més enllà, al mar borrós, vaig veure naus: una línia de grans vaixells negres, que venien del sud, giraven i es dirigien a la desembocadura del riu. A banda i banda de cada nau, una renglera llarga de rems s’alçava i queia com el batec d’ales en la penombra.
L’un darrere l’altre, els vaixells van escometre les onades de la barra, aixecant-se i submergint-se, i l’un darrere l’altre van avançar en línia recta. Els esperons triples, llargs, arquejats, eren de bronze. Em vaig ajupir a la vora de l’aigua damunt del fang salat. El primer vaixell va entrar al riu i va passar pel meu costat, fosc damunt meu; es movia amb regularitat seguint el batec pesant i suau dels rems a l’aigua. Les cares dels remers quedaven a l’ombra, però hi havia un home dret retallat davant del cel a la popa elevada de la nau que contemplava el que tenia al davant.
Té una cara severa però espontània; mira endavant a la foscor, prega. Sé qui és.
Quan l’última nau va haver passat pel meu costat, amb aquell batec suau i esforçat del moviment dels rems, i es va haver perdut entre el bosc que creix espès a totes dues ribes, els ocells cantaven fort pertot arreu i el cel era clar damunt dels turons de l’est. Vaig tornar a pujar al campa ment. No hi havia ningú despert; les naus els havien passat pel costat mentre dormien. No els vaig dir res del que havia vist. Vam baixar a les salines i vam cavar prou material gris i fangós per fer la sal que gastaríem durant l’any, el vam carregar als coves de l’ase i vam emprendre el camí cap a casa. No els vaig deixar que s’entretinguessin, i es van queixar i van ronsejar una mica, però vam arribar a casa molt abans del migdia.
Vaig anar a trobar el rei i li vaig dir:
—Pare, una gran flota de naus de guerra ha pujat pel riu a trenc d’alba.
Em va mirar; tenia la cara trista.
—Tan aviat —va ser tot el que va dir.
Lavínia
© Ursula K. Le Guin
© 2008, Ursula K. Le Guin
© de la traducció de l'anglès, Anna Listerri, 2025
© d'aquesta edició, Raig Verd Editorial, 2025
"Tast editorial i sorteig" és una secció que fem en col·laboració amb editorials per fer arribar llibres d'actualitat als lectors que tinguin ganes de participar (i, si pot ser, guanyar).
