A banda de ser l’escriptor amb més llorers i lectors de la seva generació, Manuel de Pedrolo (1 d'abril de 1918 - 26 de juny de 1990) va ser durant anys el principal referent de l’independentisme a la premsa catalana. El llibre Prosa de combat (editat per Comanegra) revela els textos de Pedrolo sobre els «altres catalans», sobre el bilingüisme a Catalunya, sobre la repressió franquista, els nacionalismes, els demòcrates de conveniència i les relacions de l’autor amb la cultura i la política del seu temps. Així doncs, aquest volum recupera el primer assaig polític que va concebre l’autor, censurat el 1966 i inèdit fins avui, i aplega els seus millors articles (seleccionats per Júlia Ojeda, que també n'ha escrit el pròleg), que en una part substancial també es publiquen per primera vegada. A més a més, inclou una presentació de Jordi Puig i un epíleg de Teresa Ibars. Us n'oferim 14 fragments:
1. Som, em sembla, un arc del pont que travessa el temps, el pilar que es dreça en aquest moment perquè d’altres, anys amunt, puguin continuar construint. Si un dia l’obra s’ha d’interrompre definitivament, que no sigui ara. No volem ser els darrers.
2. Qualsevol comunitat oprimida es mereix que se li doni l’oportunitat de demostrar si porta alguna cosa al ventre, i aquesta ocasió no la hi donarà ningú —i menys que ningú el colonitzador.
3. El castellà ens pren un dret, i se l’atorga, cada vegada que exerceix a casa nostra els drets que té a casa seva, sense que la inversa sigui acceptada. Això sol ja defineix un estat de colonització.
4. Allò que es discuteix, si es discuteix de bona fe, no són els drets dels castellans o de qui sigui a Catalunya, el dret de les persones de ser fidels a una manera de ser mentre no perjudiquin el poble on s’estableixen; es discuteix tot el contrari: el dret dels catalans de ser catalans a casa seva.
5. A molts, despistats o amics de la confusió, pot semblar-los ridícul que quan parlem del nostre dret a l’existència, de la nostra voluntat d’ésser, insistim tant en la llengua. La llengua, se’ns diu, és cultura, però no tota la cultura. A mi m’agradaria d’aclarir, per començar, que una llengua de fet només és un instrument de cultura; això sí, el més fonamental, el catalitzador d’una sèrie de processos que permetran que aquesta cultura es manifesti amb caràcters propis i, fins a cert punt, exclusius.
6. ¿Com pot estranyar-nos, després d’anys i anys de barrejar-ho tot, d’escamotejar noms i fets, que un lector català, acusat d’ignorar alguns valors universals, s’excusi dient: «De primer cal conèixer les coses de casa», i tot seguit demostri que es refereix a la casa del veí? Com pot estranyar-nos que d’altres parlin de Catalunya com d’una regió naturalment bilingüe? Com poden estranyar-nos tantes i tantes coses que abans eren prou clares per tothom?
7. Cal que tornem les coses a lloc i refusem aquest afany de convertir un bilingüisme imposat que no es manifesta en les nostres relacions diàries, ordinàries, en una arma de destrucció dels valors de Catalunya.
8. En aquesta lluita, pacífica però constant, de la qual formen part fins i tot algunes coses que podrien semblar «detallets», com la catalanització del carrer, no ens acompanyen ni els grups que, encara que apleguin gent del país, tenen una mentalitat sucursalista, ni aquelles persones que ens fan gestos ambigus des dels enderrocs del passat.
9. Reservem el nom d’«altres catalans» per als qui són catalans. Als qui no ho són, fins i tot els podria ofendre que se’ls adjectivés així. I en dir els qui no ho són aclareixo que faig esment dels que no tenen voluntat de ser-ho i, per tant, no responen a la nostra voluntat antisegregacionista, que no pot veure amb bons ulls l’existència, en el nostre sòl, de dues comunitats hostils i deleja per fer-ne una de sola. I suposo que ningú no ens pot retreure que la vulguem catalana en una terra que encara ho és.
10. Allí on prosperen la malícia, l’arribisme, l’afany de domini i de perpetuar posicions que satisfan egoismes personals i de classe defensats amb les ungles i amb les dents sota les disfresses més fabuloses, no es pot callar ni quan saps que la teva veu és prima i no arriba gaire lluny; al capdavall, ningú no pot assegurar que amb el temps no s’enrobustirà, si continues fent-ne ús.
11. No es pot ser alliberador i dèspota al mateix temps. No hi ha cap afer humà totalment deslligat dels altres, desat en un compartiment sense comunicació. Ningú no pot forçar un altre a cedir la seva cultura a benefici d’una causa més «important» que ell administra o de la puresa d’una doctrina quan veiem que defensa la pròpia i vol conservar-la contra tothom; quan, per tal d’assegurar més eficaçment aquesta defensa, aquesta conservació, vol el poder polític sobre pobles que desnacionalitza sense cap escrúpol.
12. Fa angúnia de constatar que, en situacions feixistes o pròximes al feixisme, els colonitzadors no tan sols disposen dels mitjans «persuasius» que els permeten de mantenir ocupacions i del reforç que els dona la dreta més civilitzada, sinó que també sovint, ben sovint, tenen a favor seu el pensament de l’esquerra.
13. Quina vergonya per a l’Homo hispanicus que tants intel·lectuals de poble elegit hagin de sentir encara, delicada com tenen l’orella, les ronques veus més o menys dialectals, i quin descrèdit aquesta incapacitat, ara demostrada, a posar una cotilla definitiva a totes les cultures de la península!
14. El passat existeix i el respectem, però el passat és quelcom que ja ningú no ens pot prendre, mentre el present ens el juguem una mica cada dia.
Prosa de combat
© Manuel de Pedrolo
Primera edició: setembre del 2025
© Hereva de Manuel de Pedrolo
© de la selecció i el pròleg: Júlia Ojeda
© de l'epíleg: Teresa Ibars
© de la presentació: Jordi Puig Ferrer
© de la fotografia de la coberta: Arxiu familiar Pedrolo
© d'aquesta edició: Editorial Comanegra, 2025
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
