Lluís Permanyer (5 de setembre del 1939 - 23 d'octubre del 2025) ha estat considerat el gran cronista de Barcelona. Un mes després de la seva mort, Barcelona Llibres va publicar un llibre pòstum, Testimonis de tot el món sobre Barcelona. Edició molt ampliada d’una monumental documentació de vint segles. Durant gairebé quaranta anys, Permanyer es va dedicar a recopilar 1.200 cites de persones d’arreu del món que, en algun moment de la seva vida, van conèixer Barcelona i en van deixar testimoni escrit o oral.
Des de Voltaire fins a Paul Auster, des de Richard Strauss fins a Simone Weil. Segle rere segle, personalitats de tot el món han fet parada a Barcelona. Lluís Permanyer (5 de setembre del 1939 - 23 d'octubre del 2025), el gran cronista de la ciutat comtal, va fer-ho palès al llibre Testimonis de tot el món sobre Barcelona. Edició molt ampliada d’una monumental documentació de vint segles. Publicat un mes després de la seva mort per Barcelona Llibres, en aquesta obra hi ha una feina colossal: durant gairebé quaranta anys, Permanyer es va dedicar a recopilar 1.200 cites de persones d’arreu del món que, en algun moment de la seva vida, van conèixer Barcelona i en van deixar testimoni escrit o oral.
El resultat és l’antologia definitiva sobre la ciutat que tanca una exhaustiva i monumental tasca de recerca. I és que el 1993, La Campana en va publicar un primer recull (Cites i testimonis sobre Barcelona), i el 2007, l’Ajuntament de Barcelona en va coeditar una segona edició ampliada (1.000 testimonis sobre Barcelona). Aquest volum és la tercera i última entrega d’una recerca incansable sobre personalitats que han visitat fugaçment o han viscut a la ciutat, i que n’han deixat constància, explicant-ne tant les llums com també les ombres, i oferint-nos-en, alhora, una mirada nova. Tal com explica Permanyer al pròleg: “Vist el resultat i el to dominant de les citacions, algú pot maliciar que he fet mans i mànigues per triar aquelles que resultaven favorables al prestigi de la ciutat. No nego que el balanç és molt elogiós, però també he de deixar clar que precisament per això, quan era factible optar, sempre he preferit incloure la crítica per evitar la sensació d’una tendenciosa inclinació partidista”.
El llibre recopila cites (des del testimoni de Pomponi Mela del segle I dC fins al de Juan Gabriel Vásquez de l’any 2020), una mostra de cançons, així com òperes, dissenys, fotografies, còmics i art de vint segles. Les cites es presenten de manera directa, sense comentaris ni interpretacions de Permanyer, que confessa que “aviat va agafar un gruix que em va permetre entreveure la possibilitat de fer un llibre monogràfic basat només en textos, sense cap mena de comentaris. Es tractava de prestar atenció només al tema i sobretot de seguir pistes que em portaven a terrenys fins llavors mai sospitats. Així doncs: triar, copiar i guardar amb tenacitat, sense defallir”. En destaquem 14 citacions:
1. 1605. Miguel de Cervantes. Escriptor. Alcalá de Henares (Madrid), 1547. Don Quijote. Novel·la.
«Y así me pasé de claro a Barcelona, archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos, y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza única; y aunque los sucesos que en ella me han sucedido no son de mucho gusto, sino de mucha pesadumbre, los llevo sin ella, sólo por haberla visto.
No tienes de qué tener miedo, porque estos pies y piernas que tientas y no ves, sin duda son de algunos forajidos y bandoleros que en estos árboles están ahorcados: que por aquí los suele ahorcar la justicia cuando los coge, de veinte en veinte y de treinta en treinta, por donde me doy a entender que debo estar cerca de Barcelona.»
2. 1624-25. Pedro Calderón de la Barca. Dramaturg. Madrid, 1600. Lances de amor y fortuna. Comèdia.
«Rugero. Gracias á Dios que he llegado,
Noble Barcelona, á verte! […]
Rugero. En la ilustre Barcelona,
A cuyo altivo dosel
El mar con rizas espumas
Argenta el sagrado pie […]. »
Aurora. Y cese por mí la guerra.
Viva en Barcelona altiva […]
Ruisellón. Ya desde aquí la ilustre Barcelona
Se mira opuesta á la celeste lumbre,
Pues á la luz del alba se corona,
Opuesta al ceño de una y otra cumbre.
3. 1863. Hans Christian Andersen. Escriptor. Odense (Dinamarca), 1805. I Spanien [A Espanya]. Testimoni de viatge, fragment sobre la inundació de la Rambla del 1862.
«Tot eren cridòries i corregudes; des del meu balcó vaig veure com llançaven munts de grava davant l’hotel; en ambdós carrers, als costats de la calçada central, situada en un nivell més alt, baixava rodant un corrent d’aigua de color cafè amb llet. Els carrers empedrats de la Rambla eren un riu creixent i abassegador. Vaig apressar-me a baixar. La pluja ja havia parat, pràcticament; però la catàstrofe anava augmentant; vaig ser testimoni d’un espectacle esgarrifós: el poder terrible de l’aigua!»
4. 1913. Guillaume Apollinaire. Poeta francès nascut a Roma, 1880. Chroniques d’art (1902-1918). Recopilació de les seves crítiques d’art publicada pòstumament, el 1961.
«Anton [sic] Gaudí és un arquitecte català, els edificis del qual han transformat Barcelona. És un dels arquitectes moderns més personals. Ha dut molt alt, entre d’altres coses, l’art de les terrasses i de tot el que es troba en general sobre el sostre de les cases, i ha donat a la ciutat aquest aspecte tumultuós i animat que la major part de les construccions dites modernes feien perdre. La casa Mila [sic] és una de les obres més completes i de les més simpàtiques que ha realitzat.»
5. 1920. Jorge Luis Borges. Escriptor. Buenos Aires, 1899. Cartas del fervor. Correspondencia con Maurice Abramowicz y Jacobo Sureda (1919-1928).
«Epistolari publicat pòstumament. Barcelona es una ciudad desagradable. Estoy tentado de añadir que es la última ciudad de la Península. Fea, vulgar, gritona. […] Desde la ciudad rectangular e inmunda lanzo hacia ti mi corazón como una red. […] Barcelona como siempre. Unos tíos macizos y unas niñas de una elegancia agresiva navegan por las Ramblas con un aire de tranvías de domingo.»
6. 1920. Bertrand Russell. Filòsof. Trelleck (Regne Unit), 1870. Declaracions a El Día Gráfico.
«Barcelona, i en dir Barcelona em refereixo a Espanya, ha pogut conservar un nivell moral. Un sentiment d’humanitat més elevat que altres pobles, en els quals les passions bèl·liques han obert ferides profundíssimes en els esperits dels homes.»
7. 1927. Carlos Gardel. Cantant argentí. Tolosa de Llenguadoc (França), 1890. Entrevista publicada pel diari Crítica, de Buenos Aires.
«—¿Y qué tal la ciudad de Barcelona? —Una bella ciudad. Y muy moderna, por cierto, edificación magnífica, grandes avenidas, calles espléndidas. Y, sobre todo, un panorama encantador. Barcelona está como metida en un pozo, rodeada por las colinas, entre las que destaca Montjuïc. Entrevista publicada per la revista musical argentina El Alma que Canta. —¿Dónde tuvo usted más aceptación? —En Barcelona. El público catalán es sentimental. Gusta mucho del tango. Y me aplaudió a rabiar.»
8. 1927. Walter Benjamin. Assagista i filòsof. Berlín, 1892. «El monopoli estatal de la pornografia». Article publicat al diari Die literarische Welt.
«Espanya té probablement els quioscs de diaris més bells de la terra. Qui ronda pels carrers de Barcelona es troba voltat d’aquestes bigarrades construccions exposades al vent, màscares dansants sota les quals la jove deessa de la informació executa la seva provocadora dansa del ventre.»
9. 1931. Simone de Beauvoir. Escriptora. París, 1908. La force de l'âge. Memòries publicades el 1960. Testimoni, entre d'altres, del viatge que feu amb Sartre el 1931.
«Tot i això, vaig arribar a Barcelona amb una mica d’ansietat. La ciutat formiguejava al voltant nostre, ens ignorava, no compreníem el seu llenguatge: quin mitjà podíem inventar per fer-la entrar a les nostres vides? Era una juguesca la dificultat de la qual de seguida em va exaltar. Vam anar a parar prop de la catedral, a una pensió de les més mediocres, però em va agradar la nostra habitació; a la tarda, durant la migdiada, el sol disparava els seus dards vermells a través de les cortines de domàs, i era Espanya qui em cremava la pell. Amb quin zel l’empaitàvem! Com la majoria dels turistes de la nostra època, imaginàvem que cada indret, que cada ciutat tenia un secret, una ànima, una essència eterna, i que la tasca del viatger era descobrir-los; tanmateix, ens sentíem molt més moderns que Barrès perquè sabíem que no s’havia d’anar a buscar les claus de Toledo o de Venècia només als seus museus, als seus monuments, al seu passat, sinó al present, a través de les seves ombres i les seves llums, la seva gent, les seves olors, els seus menjars: és el que ens havien ensenyat Valery Larbaud, Gide,Morand, Drieu La Rochelle.»
10. 1937. Simone Weil. Filòsofa. París, 1909. Carta a Georges Bernanos. Correspondència.
«Vaig estar uns quants dies a Barcelona […]. Després vaig estar a Sitges, en un palau convertit en hospital, i altra vegada a Barcelona. Carta a Georges Bernanos (1938). Correspondència. Vaig agafar el primer tren cap a Barcelona per tal d’allistar-me. Érem a principis d’agost del 1936. La meva estada a Espanya va acabar obligatòriament a causa d’un accident. Vaig passar uns quants dies a Barcelona. […] A Barcelona s’assassinava una mitjana de cinquanta persones cada nit en atacs de càstig. La xifra és proporcionalment molt inferior a la de Mallorca, ja que Barcelona té gairebé un milió d’habitants. A més, Barcelona havia estat l’escenari d’una sanguinària batalla de carrers que va durar tres dies.»
11. 1938. George Orwell. Escriptor anglès. Motihari (Índia), 1903. Homage to Catalonia. Memòries de la Guerra Civil.
«Per als qui havien estat allà des dels primers moments, probablement ja el desembre o el gener era evident que el període revolucionari s’estava acabant; però, per a qui venia directament d’Anglaterra, l’aspecte de Barcelona resultava aclaparador. Era la primera vegada que em trobava en una ciutat on manava la classe obrera. Pràcticament tots els edificis importants havien estat ocupats pels treballadors i apareixien decorats amb banderes vermelles o amb la bandera vermella i negra dels anarquistes; les parets eren plenes de dibuixos amb la falç i el martell i les inicials dels partits revolucionaris; gairebé totes les esglésies havien estat saquejades i les imatges cremades. Equips d’obrers es dedicaven a enderrocar sistemàticament els temples. Totes les botigues i els cafès exhibien una inscripció fent constar que havien estat col·lectivitzats; fins i tot els enllustradors de sabates havien estat col·lectivitzats i s’havien pintat les caixes de vermell i negre. Els cambrers i els dependents et miraven a la cara i et tractaven de tu a tu. Les locucions verbals de tipus servil i fins i tot cerimonial havien desaparegut temporalment. Ningú no deia «senyor» o «don», i ni tan sols «vostè»; tothom es tractava de "camarada" i de "tu", i deia "Salut!" en comptes de "Bon dia".»
12. 1960. Richard Kaufmann. Escriptor. Wittlich (Alemanya), 1914. Wo man die Sardana tanzt: katalanische impressionen [On es balla la sardana: Impressions catalanes]. Crònica de viatge.
«I és que Barcelona és una ciutat portuària. Té aquell no saps què tan indefinible que fa que fins i tot l’últim mariner d’un vaixell grec dedicat al tràfic d’esclaus s’hi deturi a aspirar-ne amb voluptuositat l’ambient: un cor per al mariner.»
13. 1986. Johan Hooper. Periodista i autor. Londres, 1950. The Spaniards. Crònica reeditada posteriorment com The new Spaniards i traduïda al castellà com Los españoles de hoy.
«Entre totes les ciutats espanyoles, Barcelona ha estat la més alliberada o degenerada, segons el punt de vista de cadascú. Probablement això té molt a veure amb el fet que Barcelona sigui un port. Es calcula que en aquesta ciutat hi ha al voltant de quaranta-cinc mil prostitutes, la majoria de les quals viuen i treballen al barri Xino, el laberint de carrerons i inquilinats descrits per Jean Genet a Journal du voleur. No és coincidència que al proper monument al doctor Fleming hi hagi sempre, com a mínim, un ram de flors que hi ha deixat algú que ha contret un deute etern amb el descobridor de la penicil·lina. El barri Xino ha estat el districte de la vida alegre des del segle passat i ha donat el seu nom a les àrees anàlogues que existeixen en altres ciutats espanyoles. Però si els districtes de vida alegre d’altres indrets tendeixen a romandre discretament ocults, el barri Xino de Barcelona està immediatament després de les Rambles, el principal passeig de vianants de Barcelona, de manera que poques vegades les prostitutes i els rufians són fora de la vista —o de l’orella— de les famílies que passegen entre les parades de flors o d’animals o que beuen tranquil·lament una copa en un dels nombrosos cafès d’aquest passeig.»
14. 1939. Virginia Woolf. Escriptora. Londres, 1882. Diary V. Diari, traduït al castellà com Diari íntim III (1932-1941).
«Aquesta tarda als cartells: Franco a les portes de Barcelona […]. Sí, Barcelona ha caigut […]. Penso en els refugiats que venen de Barcelona, que caminen quaranta milles, un d’ells amb un nen de bolquers al farcell […].»
Testimonis de tot el món sobre Barcelona.
Edició molt ampliada d'una monumental documentació de vint segles
© Lluís Permanyer
Edita: Ajuntament de Barcelona, 2025
Col·lecció: Barcelona Ciutat i Barris, a cura de Joan Esculies
