Gironí de cor i barceloní d’adopció, Prudenci Bertrana (Tordera, 19 de gener del 1867 - Barcelona, 21 de novembre de 1941) va ser pintor, escriptor i també periodista —per necessitat, perquè viure de la literatura era inviable. Malgrat això, va ser un periodista molt productiu tenint en compte que va col·laborar en les principals capçaleres de l’època. Així mateix, va ser un prosista prolífic. A la seva primera novel·la, Violeta (escrita el 1899, però inèdita fins al 2013), van seguir-la altres obres com Josafat (1906), que va consagrar-lo, Proses bàrbares (1911), Jo! Memòries d’un metge filòsof (1925) o la trilogia Entre la terra i els núvols (L’hereu, de 1931, El vagabund, de 1933 i L’impenitent, publicada pòstumament el 1948). També va escriure a quatre mans L’illa perduda (1935), amb la filla i també escriptora Aurora Bertrana.
Cap de brot edicions presenta Barcelona, un volum fet a cura de Judit Pujol, doctora experta en Bertrana, que reuneix una selecció dels articles periodístics que l'escriptor va dedicar a la ciutat. Són peces breus, subjectives i literàries que retraten la Barcelona que creix entre la modernitat i les contradiccions socials de principis del segle XX, amb lucidesa, ironia i tendresa. Aquest llibre suposa una oportunitat única per (re)descobrir un Bertrana urbà, un observador agut i un cronista viu, capaç de convertir el periodisme en literatura, amb una mirada d’artista que tant sap denunciar injustícies com captivar el lector amb humorisme fi. Us n'oferim 14 fragments:
1. El cronista, tot just arribat a Barcelona, sent encara el mareig de la gran urb; no ha sabut pas orientar-se al mig d’aqueix tragí de civilitat.
2. Barcelona, emperò, no és un poble; és més: és una acumulació de pobles. Cercant una comparació grollera per fer-vos capir la nostra idea, diríem que la ciutat és un recipient on s’hi han abocat els fesols menuts de les Guilleries, el fajol d’Olot, el blat moresc de l’Empordà, les veces de la Garrotxa, el gra de cànem del Vallès, el mill dels plans de la Selva, etcètera. Tot això, ben barrejat i ben dissolt en una certa quantitat de matèria industrial, de ciència, d’art, de gràcia exòtica i espavilament cosmopolita.
3. El que tingui la creença de que a Barcelona ningú es preocupa de lo que fa el veí, s’erra de mig a mig. Entre rics se sap fixament la història de cada u; entre comerciants, lo mateix; entre artistes, igualment; entre escriptors, una cosa per l’estil; en fi, els companys del mateix estament i de la mateixa professió es coneixen tant, l’un a l’altre, com els veïns d’un mateix carrer en un poble de set-centes ànimes. I n’hi ha prou que es junti un ric, un artista, un literat, un comerciant i un industrial, per a tenir informes exactes de tothom.
4. Barcelona, indubtablement, és la ciutat musical per excel·lència. És, almenys, la ciutat de les músiques i dels músics a tot estrop. Aquí trobareu grans concertistes i grans concertadors, però a l’ensems hi trobareu grans desconcertats i grans desconcertadors.
5. Qui no vulgui pols que no vagi a l’era, molt ben dit, però aquí a Barcelona no hi ha maneres de no anar a l’era. I quina era! La pols de les eres i de les rutes és pols natural, pols de roca o pols de blat innocenta i sense verí; la de la nostra era és pols de malaltia, pols de dejecció, pols de budell o de freixura.
6. Barcelona ha guanyat una certa fama d’estrambòtica en qüestió d’edificis.
7. L’amor al proïsme deixa d’existir en el trànsit pedestre de les grans urbs per la senzilla raó que c. A Barcelona, la qüestió es complica extraordinàriament.
8. Barcelona, gran port del Mediterrani, no té Mediterrani. En els mapes, en les cartes marines i en els plànols topogràfics bé l’hi trobareu, però ai d’aquell que s’entossudeixi a assolir-lo!
9. El gos de casa rica i la truja llaminera de pagès mengen viandes més sanitoses i menys adulterades que el trist ciutadà de Barcelona.
10. Barcelona és la ciutat del món de més remenadissa urbana. Té l’aspecte d’una horta on sempre hi ha un tros llaurat, un tros amb terra fresca, un tros que ahir era transitable i que ja no ho és. I quan queda llest i sembrat per un cantó, es comença per l’altre.
11. En aquesta ciutat que algun dia acabaré per dir meva, un hom no pot «mudar l’aigua a les olives» més que cada mitja lleuga. Això resulta un calvari per a un pagès prudent, que està avesat a no abstenir-se de res i que, tant al camp com al bosc, arreu troba un lloc a propòsit per a desfer-se de lo que l’amoïna. No hi ha remei, o anar inflat i anguniós pel món o mancar a la decència pública.
12. Els perills de la ciutat van augmentant a mida que progressa. L’home troba comoditats, però risca la vida a cada instant.
13. Al camp, per a fugir de la pols, passeu pel bosc. A ciutat, l’únic recurs seria passar per les teulades.
14. La ciutat ve a ésser la resultant d’un pacte; una convivència profitosa per als uns i per als altres. Jo fumaré i tu recolliràs les burilles, jo escopiré i tu fabricaràs escopidores... i aturem la ploma, que ens n’aniríem massa avall.
Barcelona
© Prudenci Bertrana
© Cap de Brot edicions, 2025
© Selecció d'articles, introducció i edició a cura de Judit Pujol Prat
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
