Anomenem l’individu que va pel món amb nosaltres de diverses maneres. A la persona amb qui cuinem, criem, compartim, construïm, follem o el que sigui que impliqui una intimitat elevada i una confiança que se suposa que és gran, la designem amb un o altre terme segons el lloc i el moment, la possibilitat de triar i el sistema d’idees i fets que acompanya una tria que a vegades és lliure i a vegades no tant. El tipus d’unió i la naturalesa del ritual que l’envolta (més o menys creatiu o més o menys regulat pel costum i la història) seleccionen uns mots per compondre un registre i un vocabulari específic.
Una de les darreres maneres de referir-s’hi que he sentit ha estat la de «vincle». Una paraula que vindria a substituir la parella, el nòvio o la nòvia, el marit o muller, el company o companya i que suposo que intenta desactivar convencions que arrosseguen violències antigues que encara perduren i es manifesten arreu. Una paraula que pretendria desmarcar-se de lloses passades per apuntar a noves formes de contracte, de contacte i de tracte. Que s’hagi triat una paraula que, en sentit literal i primer, significa ‘lligam [...] sovint de subjecció’, avui em sembla inspirat i fins i tot atrevit: allunyada de l’individualisme conceptual i econòmic que ens determina la vida i ens governa la llengua, diria que el «vincle» resignifica el sentit de la dependència i transmet de manera prou clara la idea que som subjectes subjectes a l’altre i que la llibertat personal es conjuga en plural sense que això l’exhaureixi ni li arrabassi el valor.
Per parlar d’aquest nom que m’ha cridat l’atenció, he utilitzat la frase «l’individu que va pel món amb nosaltres» amb la il·lusió d’inventar-me una fórmula que s’escapi de la connotació ideològica i que tingui una funció introductòria, una mena de punt de partida genèric que permeti que l’exemple del «vincle» aparegui amb la seva força singular i distinta.
Però l’intent és fallit. La ideologia no es pot evitar perquè és impossible no mirar-se la realitat d’una manera concreta i, tot i l’esforç per escriure una frase que d’entrada és senzilla i que té un deix innocent i espontani en la seva sintaxi (diria que el relatiu que introdueix la subordinada li confereix un caràcter gairebé casolà), el resultat fa un efecte de normativitat acadèmica i de codi correcte, institucional i legítim, de cosa que toca.
No costa gaire d’imaginar-se una frase com aquesta enganxada tota ella amb els guions provinents de la tradició de la filosofia occidental i moderna («l’individu-que-va-pel-món-amb-nosaltres») i així convertida en una categoria lexicalitzada que esborra el significat de cadascun dels seus components, la seva independència, per produir-ne un de sol. Tampoc és difícil de suposar que una maniobra com aquesta podria sorgir d’un màster universitari, del catàleg d’un centre cultural amb encàrrecs polítics o d’algun lloc capaç d’estimular el pensament i d’exactament el contrari, d’embarrancar-lo, paralitzar-lo o simplement de lligar-lo a ell mateix i de tornar-lo un no-res que no arrisca ni crea.
De fet, em sembla que «l’individu que va pel món amb nosaltres» conté tots els tics de l’època autoritària, confusa i profundament moralista que ens ha tocat viure i que influeix en la parla. Una tríada amb correlat digital i analògic: de les xarxes socials a les taules de bar, dels controls algorítmics a les tribunes parlamentàries i a les ràtzies a les platges de Ceuta i als carrers de París.
Parlar d’«individu» per referir-se a l’amor que s’encarna en algú diria que forma part d’una tendència a utilitzar grans conceptes que res no concreten i que tot ho fusionen —una inclinació absolutista en la mesura que la diferència es dissol i la uniformització tot ho tapa. A més, és una expressió que parteix d’una vaguetat que condueix a l’error i a deixar la veritat en suspens (pot fer referència a un amant, a un fill, a un gos o a qualsevol persona de qui tenim cura o en té de nosaltres) i que conté un moralisme evident que es condensa en l’article definit que acompanya el primer substantiu. Tanta voltera i revolta de text i de fets (o de màscares) per tornar al singular possessiu que remet fàcilment a una idea de fidelitat ortodoxa i estreta, més policial que pensada, més encegada que ètica.
El que vaig sentir, però, parlava de «vincle», no d’«individu». Una alternativa que potser té la seva funció, però que no deixa de formar part d’un núvol semàntic cada cop més fred i monòton, més allunyat del batibull de les vides i dels seus ritmes diversos. Encara que la intenció pugui ser la superació de noses d’abans i l’obertura de mons, la solució sembla treta d’un catàleg admès i d’un llibre d’estil.
Tant per tant, que vingui de nou a capgirar i a fer riure aquella que Santa Teresa de Jesús va batejar com la boja de casa, la imaginació, la que estimula i desborda, la que irradia i proposa, la que remou i gemega. Recollint el sentit que té el «vincle», d’aquesta persona amb qui cuinem, criem, compartim, construïm, follem o el que sigui potser podem dir-ne ventosa, clip, trosset de velcro o de cel·lo, agulla d’estendre o imant. Objectes que apropen i enganxen de manera suau, reversible i sense fer massa mal. Una imaginació que pot aportar novetat sense esborrar per complet el passat. Ja al segle XII, trobadors com Bertran de Born o Bernart de Ventadorn, i una mica més tard Ausiàs March, van utilitzar l’aziman (l’imant) per referir-se a una dona estimada.
