Diria que La passió segons G. H. (1964), de Clarice Lispector, podria ser la concreció d’una vaguetat definida poc després d’acabar la Segona Guerra Mundial, un exemple monumental i solemne de la filosofia que Lévinas desplega a De l’existència a l’existent (1947) pel que fa a la meditació sobre la idea de hi ha: un brogit d’existència, l’ésser i prou (la seva càrrega, la seva capacitat de configurar un present poderós i perpetu, la seva naturalesa neutral i la seva escassetat d’atributs, la seva manca de límits), el volum del no-res, un silenci que compta i l’aparença d’un buit que diu coses, el misteri de ser.
Diria també que La passió segons G. H. podria ser una germana de Thomas l’Obscur (1941), de Blanchot, en la mesura que es tracta d’un relat que no tracta de res més o menys figurat que es pugui dir amb una frase endreçada o amb una lògica clara, d’una narració que avança inestable sense estructura aparent i sense horitzó per objectiu o per guia i d’una obra on l’argument és tan invisible i tan fràgil que fa l’efecte que tota l’estona és a punt de saltar pels aires per deixar el text en forma d’assaig sense hipòtesi ni justificació introductòria. Com un os escurat per una bèstia extingida. Com una circumstància que no se sap d’on prové ni cap a on s’encamina. Com un terreny sense límits on l’únic que es veu és el fred, l’adversitat atmosfèrica, la inclemència i l’extrem.
Fins i tot diria, encara anant més enrere, que La passió segons G. H. podria ser una veïna de La metamorfosi (1915), de Kafka, per la presència d’un escarabat que provoca un terratrèmol en un ésser humà qualsevol, però a diferència de Gregor Samsa, la protagonista del llibre, una senyora rica dotada d’una intel·ligència sofisticada i caòtica, no es desperta convertida en escarabat, sinó que es troba l’insecte en una habitació i, després d’un fàstic immens i d’uns moments de terror, l’enclou amb la porta d’un armari, quasi el talla pel mig, observa com una massa blanquinosa li surt de la closca i acaba que s’hi fusiona, s’hi dilueix, s’hi identifica i se’l menja. És una metamorfosi, la de Lispector, en què no es produeix un canvi de forma (d’humà cap a insecte), sinó la pèrdua d’aquesta, la seva dissolució, la desaparició dels contorns que humanitzen.
Potser emparentada amb algunes obres cabdals del pensament existencialista del segle XX i de la consideració segons la qual allò que importa és l’existència, allò que menys cal és l’essència i allò que substitueix el determinisme és la persona com a responsable del seu ésser, la que ha estat considerada l’obra mestra de Lispector és una novel·la que diria que exigeix de no posar-li un sol nom ni d’acorralar-la en un gènere. És com si l’alegria difícil de què parla a la primera pàgina demanés això, una lectura confusa, ambivalent, nerviosa i feliç, enrevessada i austera, beata i adúltera.
Si La passió segons G. H. és un subjecte que impedeix un únic predicat posterior, potser el que demana és la dispersió d’una llista, d’uns esbossos erràtics, d’unes possibilitats inexactes. Una transparència que crema. El procés que condueix a la nàusea. Una despersonalització «com a destitució de la individualitat». Un aquelarre religiós per homenatjar el dualisme ontològic i per retre culte, també, a la seva clausura, a l’aliança escandalosa entre la transcendència i la física, entre el pensament i la pell, entre la boira i les coses. Un forat narratiu. Un intent fracassat de mudesa: cada paraula com una perversió, com la derrota patètica de qui és incapaç de callar. Un festival d’immanència. Una successió d’aforismes amb el perill que contenen, el de quedar-s’hi enganxat, fascinat, hipnotitzat: «desistir és l’elecció més sagrada d’una vida», «el viacrucis no és una marrada, és l’únic camí», «”jo” només és un dels espasmes instantanis del món», «només puc estimar l’evidència desconeguda de les coses», «sempre he tingut por de ser fulminada per la realització», «hi ha una experiència de glòria en què la vida té el gust puríssim del no-res», «la bellesa és una gran superficialitat poruga», «ara em crida el que és neutre». Un camp semàntic relativament reduït (Déu, orgia, identitat, separació, matèria, no-res, transformació, penúria i amor, ovaris, humanitat enrunada, escarabat, transcendència).
Però La passió segons G. H. també em sembla una profunda llacuna (segurament deliberada i cavada minuciosament). Tant com s’experimenta amb l’excés i amb l’emoció que es desborda, en pocs llibres hi he trobat a faltar de manera tan clara alguns mots. És com si la lectura avancés a la recerca de les paraules malaltia i deliri i topés constantment amb un buit, amb un eclipsi, amb una mancança.
Perquè és aquí, en aquest mal invisible, allà on m’ha dut la novel·la, a un pensament frenètic que se separa del subjecte que l’elabora i l’expressa, a una dissonància, a una pèrdua d’identitat, a una desintegració de la idea del jo, a una fusió amb l’exterior, a un esborrament de fronteres, a una desaparició d’un mateix.
Al cap i a la fi, d’allò que li passa a aquesta dona que només té inicials (potser perquè el nom l’hauria dotat d’una primera personalitat), se’n diu passió. El que fa, doncs, és sentir un amor violent, una inclinació pertorbada i volcànica envers una cosa —un escarabat que l’esmicola i enruna o un animal que esdevé la imatge de la seva pròpia tragèdia—, una modificació del subjecte psíquic que no només pot arribar a cancel·lar la voluntat de judici i la força de la voluntat, sinó també el moviment, la capacitat de fer coses. I potser sigui aquest un dels símptomes més impressionants d’alguna malaltia mental com ara la depressió: la paràlisi, no fer coses més enllà de les que formen part de l’estricta fisiologia animal, passar-se hores assegut mirant l’horitzó o la paret sense necessitat de res més ni dir res, potser esdevenint l’encarnació absoluta de la idea de hi ha, l’ésser i prou, un batec sense intenció i sense tema, una simple presència o, el que és el mateix i el contrari, l’èxtasi de l’absència.
La passió segons G. H.
© Clarice Lispector
© d’aquesta edició, Club Editor
© de la traducció, Josep Domènech Ponsatí
"Deixa’m que hi pensi" és una secció de Blanca Llum Vidal en què reflexiona a partir de llibres i lectures diverses.
