Hi ha un llibre que comença explicant la història del fill d’una dona pobra amb nomenada de bruixa. Amb un plomall de bigoti a cada banda del llavi, el poble la tracta de gallimarsot estrafet. Segons el rum-rum cruel dels veïns, és una mare desviada i deforme que, amb un cos i un caràcter de mascle, s’ha rebolcat amb el dimoni mateix i ha tingut una criatura que sempre més portarà la marca de bord i de fill del pecat. Nascut d’un ventre considerat repugnant i d’un ésser abjecte, la criatura és rebutjada i exclosa, considerada una cosa sobrera, matèria inútil. Per això quan es perdi en un bosc i agonitzi tot sol, ningú el buscarà ni ningú no en farà cap notícia perquè allò que no existeix no mereix ni paraula.
El llibre continua amb més pobres. Un estol de captaires mirat per la gent com un exèrcit de brutícia i pudor, com una romeria de defectes i xacres, com una legió de desferres, com un escamot de misèria escarnit per tothom, com una pila de brossa. D’aquí a la mort hi ha una línia tan fina que l’assassinat apareix com una cosa terroríficament previsible i, encara pitjor, com un acte normal legitimat pel sistema, per un engranatge social que col·loca els seus membres a dintre o a fora, que els accepta o expulsa, que els reconeix o elimina. Una espècie d’escombra que recull cap endins o que aparta com s’aparta la merda del barri dels rics per portar-la a les puntes, a l’extraradi invisible i a les barraques malaltes que les plagues devoren i les pluges destrossen.
Unes pàgines més endavant es mata a una dona. Se l’apunyala salvatgement i se la converteix en una massa informe de carn i de sang. El fill la troba, l’assassí fuig i l’aparell judicial arrossega una inoperància titànica amb conseqüències devastadores. Mai més se sabrà qui s’ocuparà d’un infant travessat per la brutalitat dels homes i per la guerra d’una misogínia ancestral i perpètua. Un altre nen a l’abocador de la vida, a l’infern de l’oblit.
Just després, una dona és venuda a un marit violent, a un cunyat despòtic i a un sogre cacic i tirà. Té un fill, es posa malalta de pena i la ràbia del marit provoca un accident que li mata la criatura i la fa tornar boja. La llencen de casa i acaba captant amb l’ànima esmicolada i el cos destrossat. Una més a la colla d’abans, l’assenyalada, l’expulsada del món —aquesta construcció que els humans anomenen amb sintaxi i conceptes i que és diferent de la terra i del brou primitiu, natural i apolític, fotosintètic.
Més o menys a la meitat de l’obra, una vella es rosteix a ple sol entre mosques als ulls i pixats a la roba. Ha patit un atac de feridura, la seva és una família esclavitzada pel treball i cada dia, a trenc d’alba, l’asseuen a la terrassa fins que tornen exhaurits de la feina i escanyats per una injustícia social que ni tan sols els permet d’ocupar-se d’una dona a qui la societat ha convertit en un destorb nauseabund.
En aquest llibre hi desfila més gent. Persones la humanitat de les quals s’ha robat i venut a la borsa de la nosa i del crim. Individus de dignitat espoliada. Subjectes convertits en objectes sense ànima, només amb volum i perímetre. Entitats que bateguen, però que són prescindibles.
Podria tractar-se d’una foto d’avui, d’una imatge pixelada per no esverar les consciències o d’un retrat ampliat per a sàdics. Podria ser informació provinent dels jutjats de violència masclista, dels centres residencials d’acció educativa, del serveis socials, de les entitats que acompanyen persones en situació de carrer o de les platges de Ceuta. Podria ser un relat del 2026, però no. El llibre va ser publicat l’any 1902 a L’Avenç amb el títol de Drames rurals i signat amb el nom de Víctor Català, que, ja en el pròleg, advertia que el lector no hi trobaria flors de saló i benestants, sinó flors senzilles, primitives i extremes.
Drames rurals
Víctor Català
© d’aquesta edició, El Club Editor
