Montserrat Roig tenia el cul més bonic de les lletres catalanes. La veritat és que jo no el vaig veure, però bé podria ser. En deu haver-hi un, a les lletres catalanes, i potser era el seu. Les escriptores tenen cul i potser el de la Montserrat Roig era un espectacle. A Juan Marsé li ho semblava i així ho va deixar dit, perquè això és el que passa quan tens un cul i ets escriptora: de cop pots tenir el millor del teu gremi i un dels teus col·legues te’l pot batejar tranquil·lament, sense conseqüències. Que bé, quina alegria. I, és clar, per tenir cul ja se sap que calen dues cames. També les escriptores poden tenir cames, també poden tenir les millors cames de les lletres catalanes. Josep Pla es demanava —de fet, l’hi va demanar directament a la seva propietària— per què una dona amb les cames de Montserrat Roig havia decidit dedicar-se a la literatura. Així d’entrada no saps què dir. Et lleves un dia i penses, ¿per què hauria d’escriure, jo, si tinc aquestes cames? Són preguntes molt pertinents que pots fer-te un matí qualsevol, trobo. Igual de pertinents que les preguntes del programa La parada, molt en sintonia amb Marsé i Pla.
Corria l’any 1989 i a TV3 van decidir fer-li unes quantes preguntes a Montserrat Roig. A mi em sembla que Jaume Perich li va fer una entrevista de merda. No ho dic per provocar. Bé, això no és del tot cert: ho faig únicament i exclusivament per provocar. En realitat les preguntes que Jaume Perich va fer a Montserrat Roig tenen —per dir-ho fi— molt marge de millora, però l’entrevista en si és una de les millors que he vist. Potser la millor entrevista de les lletres catalanes. Passa exactament el que la societat de l’època espera —que és posar contra les cordes una escriptora feminista—, però també el que no s’espera ningú —que l’escriptora feminista sigui brillant, esquivi les preguntes amb sentit de l’humor i una mica de mala llet—. Quina sort tenir el millor cul de les lletres catalanes, i també una llengua tan afilada. L’entrevista pretenia ser lleugera, d’aquella lleugeresa que fa molta gràcia quan ets en pijama a casa teva, gratant-te l’entrecuix, després de sopar i despentinat. Aquella lleugeresa tan d’abans, tan d’incomodar l’altre amb les teves ocurrències. Aquella lleugeresa de qui sap que a l’altra banda de la televisió, en milers de cases de Catalunya, la gent riurà les teves gràcies perquè les teves gràcies formen part del carril central de l’humor, de la diversió, de l’atreviment i la picardia. Una lleugeresa, si se’m permet, plena de misogínia.
El programa comença amb una pregunta que ben bé ens podrien fer a qualsevol de nosaltres —nosaltres, les escriptores del segle XXI— en qualsevol entrevista que, a més, no pretengués ser lleugera en absolut. Diu Jaume Perich que en la societat actual —1989, recordem—, ser una dona obre més portes que no pas les tanca. Es permet fer un comentari sobre com les dones poden omplir portades de revistes. És cert que quan em van fer la meva primera entrevista com a escriptora per a una revista de moda, d’aquelles que en diuen femenines, vaig pensar que estava fora de lloc. Que jo ho estava, vull dir. És possible que molts entenguin que sortir a una revista de moda és una oportunitat en favor de les escriptores, i que això es podria considerar una porta oberta. A mi, en canvi, em va semblar estrany haver-me d’emprovar roba i sabates per fer-me fotografies com si fos model, i que finalment les meves cames quedessin retocades en el retrat que acompanyava el reportatge sobre les trenta dones més importants de menys de trenta anys. Jo, sincerament, preferiria que certes portes no se m’obrissin. Preferiria, fins i tot, no considerar-les portes en absolut. Potser algú —jo mateixa—, a l’entrevista, hauria perdut molt de temps explicant que, fixi’s, senyor Perich, a les dones ens han calgut revistes específiques, perquè a les generalistes —és a dir, les literàries, en el cas de les escriptores— ens costa déuiajuda aparèixer. Aquest algú que perd molt de temps i avorreix l’entrevistador i fins i tot el propietari de l’entrecuix que riu a cor què vols al seu sofà de segona mà, no és Montserrat Roig. La Roig, amb un somriure, li assegura que sí, efectivament, en Jaume Perich podria sortir a les portades de les revistes si fos una dona, com la Presley. ¿Sap què fan també les que tenen tantes portes obertes? Netegen culs de criatures i s’estan a la cuina. Cosa que dubto que vostè faci, afegeix a la seva resposta. Un cul ple de saviesa, estem de sort.
Penso en Montserrat Roig —i en el seu cul, i en les seves cames, i en el seu somriure, i sobretot en la seva paciència— i no sento més que agraïment. Després de llegir els seus textos literaris. Després de llegir els seus textos polítics i periodístics. Després de llegir els seus textos feministes. Després de tot, potser era massa demanar-li que també fos ràpida, amable, punyent i pedagògica en les entrevistes lleugeres, d’aquella lleugeresa de merda que només li és lleugera a qui ostenta el poder. Era demanar-li massa, potser, però també va obrir camí pàgines enfora. El cul més bonic de les lletres catalanes va decidir respondre amb molta contundència a Juan Marsé. Va tractar amb condescendència —que és el pitjor menyspreu per als homes d’aleshores i els d’ara— Josep Pla. I va deixar-nos en safata, a les que encara havíem d’arribar a les portades de les revistes i als llibres, un món una mica millor. No va salvar-se de certa hostilitat, de certes entrevistes, de certs comentaris, però dècades més tard som aquí. No tenim el seu cul —el millor de les lletres catalanes— i a les nostres cames els cal una mica de Photoshop, però —tanta sort— sempre la tindrem a ella.
"Parlen les dones" acull articles i entrevistes inspirats en la jornada del mateix nom que organitza cada any el Departament de Cultura.
