«La tasca de cura [...] no s’acaba mai i, en conseqüència, no pot ser més profundament frustrant. No obstant això, és la feina més important i necessària que hi ha.Tota la resta en depèn.»
Boris Groys
Dedicar-se a curar és traslladar-se a la cura, recórrer els camins encorbats i poc rectes que separen un verb de la potència d’un nom i que donen compte d’una etimologia enigmàtica, a vegades opaca i quasi sempre especial, apassionant i rotunda, descambuixada i feliç. Nusos de mots i el misteri del canvi —una espècie d’encanteri verbal de morfemes i sons i de lletres unides, resplendents i ondulades—, la filiació de paraules on els humans construïm una casa i el sentit de les portes que es tanquen i s’obren per deixar passar el sol i conservar-nos en vida, fotosintètics i amb els peus a la terra, disposats a florir per l’abella i el nèctar i per la Terra sencera.
Del llatí cūrāre, que significa ‘tenir cura’ o ‘atendre’, ‘preocupar-se’ amb la intenció transparent i precisa i suau i al seu torn derivat aquest verb de la cura, de l’‘atenció’ i de l’‘esment’ que s’originen enllà, en una arrel indoeuropea que parla d’alguna cosa semblant a ‘vetllar’ i ‘protegir’ i que també s’agermana amb conceptes lligats a l’honor o al valor o al que segles després s’acabarà convertint per alguns en la filosofia primera, en les espurnes de l’ètica i en el seu radi d’acció, en els tentacles que proposa i que lliura per poder confiar i compartir, participar, no desistir, estimar sense baranes ni frens i amb els límits triats i amb la imposició bloquejada.
Però sigui quin sigui el laberint de la llengua i passi el que passi amb els estralls de la història i amb la màgia del temps, dedicar-se a la cura és anar fins a un verb important i diàfan, utilíssim i pràctic i fins i tot radical, significatiu i magnífic, el puntal de la vida i el contrapès de la violència i el mal que s’infligeixen els homes per devorar-se entre ells i destruir-se les hores i els somnis, la revolució de la pau i les troballes que ens calen, les conscients i volgudes, les espontànies, les necessàries i més, també les de l’aire i de l’ànima, també les de l’art, també les minúscules, les que no pesen ni ocupen, però existeixen i són.
El verb que fa viure els nadons amb allò vulnerable i sagrat que els envolta i amb la innocència i l’amor que desprenen i amb el que poden crear —un terratrèmol bellíssim, la veritat que conté l’esperança i la imaginació primitiva destinada al futur, a fer-lo fèrtil, un terreny que ni ha de ser un paradís ni una quimera impossible, però sí un entrebanc per l’infern i l’ocasió d’una vida decent i amb dignitat i diversa.
El verb primordial i primer, el de curar, el que és una acció i una idea concreta i els fets que des d’ella esdevenen reals, el d’observar la ferida per embenar-la i cosir-la i acabar descobrint com s’ha fet i amb quin accident o amb quina eina, amb quina intenció o descontrol o amb quin programa polític o amb quin sadisme infinit.
El verb que convida a sortir d’un mateix i a acostar-se fins l’altre per atrevir-se a mirar-lo de cara i a mirar-li què hi té, a la fondària més fosca de l’ull i en la mena de boira que es converteix en silenci o denúncia o en un dolor que a vegades és lluita per transformar i per seguir i a vegades paràlisi, paraula encallada i dissolta i un exili per dins.
Perquè ja deu ser això, intentar curar algú o posar l’atenció i l’energia i la inventiva que calgui en la cura, oferir-li la convicció d’unes mans que no sempre són fortes perquè un dia tremolen i un altre esdevenen capaces d’escalar un espadat vertical o d’ajudar a fer parir, de repartir la misèria entre els malvats que la fan per protegir el seu castell absolut i el seu domini tirànic, d’assenyalar la injustícia i d’intentar reparar —arreplegar les ruïnes per no deixar que s’esquincin del tot o per tornar al lloc d’abans, el que no estava incendiat ni desfet i el que preserva els batecs i el desig, l’escalfor i la cabana.
Però potser també és una orella, la cura i curar, una antena parabòlica per atrapar malsons i basardes i el risc immediat i el que es cova a foc lent, una disposició dels sentits i la concentració dirigida a les paraules del món i als silencis que parlen, a les veus vulnerables i als ecos estranys que demanen socors.
O potser és abocar-se al forat i col·locar-hi una escala perquè algú segrestat o malmès, arrasat o ferit, insultat o romput en pugui sortir per salvar-se ell mateix o amb qui vulgui al costat.
O potser es tracta només de gosar acompanyar amb el que implica de necessari i antic i de difícil i bo, de ser-hi present i a la vora per esborrar solituds i tenebres o per fer-les petites i una mica llunyanes, de ser companyia, de compartir l’escudella i el pa, la flassada i el sostre i tot allò que ha passat i el que viu incrustat al cervell i el que arrossega la sang i el que recorda la pell.
O potser és tornar-se una crossa que, tal com demana el poeta Paul Celan, pugui convertir-se en una ala: un lloc on recolzar-se per ajudar a caminar, un suport que encoratja —i un consol que allibera.
"Deixa’m que hi pensi" és una secció de Blanca Llum Vidal en què reflexiona a partir de llibres i lectures diverses.
