La possibilitat d’enamorament, si ho penses seguit i fondo i amb intenció i de veritat, fa molta basarda i una mica de mal i potser és un mareig o una rampa o el principi d’un món amb la seva política, amb les seves arrels i fronteres, amb els seus pous i deserts, amb els seus individus que es llepen i es cacen i un dia s’arrapen com l’heura en el mur i un altre s’allunyen com la placenta del cos o com l’allau de la cúspide i amb els seus símbols i sucs, cal·ligrafies i cases, tribunals i tauletes de pedra o de pell amb prohibicions i remeis per oblidar i seduir-se, per encendre la ràbia i escriure balades i mètodes i per saber que es pot fer una barreja d’elements virginals o de partícules tèrboles, que s’acostuma a intuir la distància i que es tendeix a inventar una galàxia, un pronom personal i una bellesa podrida i honesta.
La més petita i lleugera, la més transparent i llunyana, la més casual i esquelètica. Això, aquesta possibilitat, aquesta condició i qualitat de possible i de poder ocupar lloc i de moure el sentit de la paraula i del temps i fins i tot de la sang, aquesta potència de l’ésser que de cop pot obrir-se per fer-se real i per tornar-se un impuls que esdevé i que té conseqüències i que deixa seqüeles i que vibra concret i constant justament per això, pel sol fet d’existir, això, aquesta possibilitat de l’amor que subordina la llengua i recargola la frase, això és una idea tan salvatge i divina tot junt, tan semblant al misteri d’una fossa abissal o d’un planeta que ningú no ha vist mai ni ningú s’imagina, tan sofisticada i precària a la vegada i alhora, tan agresta i tan rara i en el fons tan volàtil i ambigua —la violència del magma i un alè trencadís—, que potser va més bé dir-n’hi cosa per pensar-la tranquil i amb la basarda frenada i amb la mica de mal evitant que es desbordi, amb el mareig contingut i amb la rampa serena i amb el principi de món fent-se sòlid i lent i no un garbuix histriònic ni un producte per vendre. La possibilitat feta objecte, substància tangible o entitat evident i visible. Una abstracció consistent i una ocasió per tocar, per veure de prop i mossegar el pensament.
Potser dir-n’hi cosa és col·locar la possibilitat al damunt d’una taula i deixar-la molt sola i sobretot separada d’altres coses que hi ha com tovallons i pinyols i d’altres coses que passen com la fruita madura o com l’esquerda en un plat. Sobretot separada i molt sola perquè es perfili el volum i la forma i evitar que es fusioni el que amaga per dins i la textura que té amb objectes diversos que podrien canviar-la —com un tractat de moral, un lleixiu massa fort o una medicina dedicada al control de la pena, de l’erecció i de l’insomni.
O potser anar a la cosa és expulsar la possibilitat de l’univers del concepte, a vegades atroç i a vegades altiu i confús i aristocràtic i estèril i sovint amb excés ontològic i amb abús de doctrina, allunyar-la d’aquí per portar-la al batec material i a la pols i a la pràctica —com qui porta una mica de terra en el palmell de la mà per decidir si trasplanta o empelta, si germina o si poda, si l’abandona a la selva o si l’escampa a la vinya.
O potser escriure cosa és encarnar la possibilitat en una varietat de persones i fets i en tot allò que s’exposa i s’enterra amb voluntat o inconsciència. Un matalàs per girar i una pica embussada. Una corona de plomes. L’erotisme arrugat, transformat en teranyina o catifa i en vellut per xafar o en un gerro d’abans, de quan naixien les dunes, les abraçades complexes i la llenya i el pa repartits sense manies ni por. L’estrella que es mou i que uns ulls la perceben i emulen. El melic convertit en estany amb canoes i ponts i amb les algues al fons i amb el fang fent figures. La criatura esverada quan ha vist els adults reprimint el desig i preparant un banquet i fent veure que no, que no hi ha guerra ni gana, que l’aigua és eterna i de tots i que el poder no l’amaga ni roba per erigir-se imponent i despòtic i una cadena per l’ànima, que la paciència segueix i no es perd i que les runes no parlen. El moment d’un soldat que ha sentit que anuncien la sentència de mort i la puresa del cel que contempla les hores que passen, la respiració fent-se clara i estreta, el gest desvalgut de l’espera i la rosada a les fulles que es convertiran en mortalla i en silenci total, en infinit permanent i en un cop —interrupció. La cuina amb els estris i aliments per tallar, per fer màgia esquifida i transcendència primera i orgànica. Un part. Una persona que s’arrossega per terra amb les ales i que si fuig com l’antílop és pel plaer d’escapar-se, per fer que la història grinyoli al revés de com sempre —depredadora i tossuda— i perquè creu que el messies es camufla i udola i té una cua molt llarga, unes dents afilades i una mandíbula torta. Un animal qualsevol. Una importància.
O potser és que la cosa és un eco, una evasió, l’alternativa a la mandra o una manera senzilla i abrupta de convertir la possibilitat de l’enamorament en un quadro penjat. En un dibuix espontani i desfet, desencriptat i divers. En un gargot i ja està. En una muntanya d’imatges.
"Deixa’m que hi pensi" és una secció de Blanca Llum Vidal en què reflexiona a partir de llibres i lectures diverses.
