He llegit els Nou elogis de l’imparell (H&O Editorial, 2026), d’Edi Pou, activista cultural, músic i periodista, meitat de Za! i meitat de Los Sara Fontán, i el primer que em ve al cap quan tanco la darrera pàgina de la biografia recomanada amb passió (i no amb la fredor autoritària de l’especialització encegadora i antihumanista del món on vivim) és que vull escriure unes notes (no una síntesi, no un comentari, no una ressenya) i que, per fer-ho, perquè em sembla que l’anticapitalisme transparent i directe del llibre ho demana amb alegria i a crits i amb un silenci volgut, el primer que he de fer és llançar per la borda la frase terrible i eixorca que diu «no tinc temps» (per mor de la feina, del ritme frenètic del món, de la part d’una màquina que ens diuen que som, del producte per vendre en què ens han convertit i de la trituradora de solidaritat i d’amor en què vivim una vida ofegada). Una frase com un mirall que no es trenca perquè les exigències del capital no permeten la creació rizomàtica ni el desig polièdric i una frase repetida amb compulsió i amb mania sobretot en el nord del globus terraqüi. Un reflex monstruós de l’acceleració consumista, del tràfic de desigualtat i de fam, de la dèria amb la guerra i amb la destrossa del món i de la tendència feixista. Una trampa aberrant. Perquè és així, una mentida evident i un verí, la frase que diu «no tinc temps» (per veure un amic, per badar pels carrers o per anar a fer l’amor en un lloc impensat).
Escriuré unes notes, doncs, mentre pedali a l’el·líptica, mentre travessi sencera la línia vermella de metro de Barcelona per anar a la Florida a treballar, mentre somiï el meu fill, mentre es fan les verdures al forn, mentre espero un amor que ha vingut tan salvatge com tendre, mentre deixo descansar les galerades d’una traducció impossible i real, mentre separo la bugada (primer estenc els llençols, després m’aturo i apunto i llavors penjo les calces), mentre intento treure’m del cap el que pago de lloguer i les traves racistes amb què es troben els qui han viscut un procés migratori a l’hora d’accedir a un habitatge, mentre retorno un cop més a la concentració més sonada que em sembla que és Wall-e o la declaració d’un amor futurista i antic que conté La Jetée, dues cançons de Los Sara Fontán.
Encara que el món ens devori, escriuré. I encara que acabi el llibre de l’Edi un dia després que una coreografia perfecta de robots hagi corregut com la pólvora per les xarxes socials i encara que això, aquest artifici de la intel·ligència i aquest malefici de l’algoritme esclavista, em faci la mena de pena que Rodoreda descriu a la seva flor negra: «una pena de deu mil quilòmetres, una pena que et mata el pobre cor i t’hi atura la sang perquè s’hi podreixi».
Escriuré després de llegir els Nou elogis de l’imparell i m’acompanyaran les paraules d’un nen que un dia em va dir que el futur és tan gros com tots els cavalls a la vegada perquè és una imatge, aquesta d’una multitud de mamífers que troten alhora, que de cop se’m presenta com la banda sonora del llibre (encara que es pugui tractar d’una contradicció com un temple, d’una blasfèmia ridícula o d’una lectura esguerrada).
Ell que proposa de no conformar-nos amb l’hegemonia uniforme i binària del compàs i del ritme que se sent sobretot a Occident, això que un pastor de l’estepa de la Mongòlia rural qualifica de marxa militar avorrida i tristíssima; ell que proposa un eixamplament de la varietat musical que ens fiquem a l’orella perquè no se’ns petrifiquin els replecs del cervell i perquè el cor es trasbalsi i perquè el cos assumeixi que el moviment del desig és ambigu i estrany; ell que fa una proposta política per un món menys cruel i més just i un planeta habitable per tots (pel fonoll marí i la medusa, per la Maria i el llop, per la formiga i en Joan, pels cocodrils i els bacteris i també per la serp, pel colibrí i per l’alzina); ell que ha escrit un assaig que és alhora una declaració de principis que em fa pensar en Lévinas quan diu que l’ètica és la filosofia primera (i que sona diversa, afegiria amb el que explica aquest llibre) i una biografia en què el jo deixa lloc al nosaltres; ell es troba que escric unes notes que parlen de tots els cavalls de la Terra galopant a la vegada i a prop i molt junts. Una monotonia perissodàctil que acomoda l’orella i no la fa treballar, que és un sofà cel·lular i una existència ansiolítica.
Però potser no i aquesta circulació d’animals no és tan regular ni tan d’ordre com podria semblar. I potser el que ha passat és que els Nou elogis de l’imparell m’han ensenyat que la cosa normal no és per força la més natural ni la més popular i que és el poder qui la imposa i l’elit qui la blinda. Perquè potser allò normal seria pensar que aquestes bèsties fan un soroll que tota l’estona és igual: un compàs binari de peülles i potes i de cues que es branden i un ritme espantosament previsible, un mainstream de feres. Però potser és al revés i aquesta aparent regularitat sostinguda és impossible, per sort. Perquè hi ha cavalls petits que no han après a anar ràpid i perquè hi ha cavalls malalts que van coixos. Perquè un dia la brisa els empenta suau i un altre la neu els impedeix d’avançar. Perquè a terra hi ha pedres, pols, bassals i pinyons, tot de restes de closques i d’humus. I perquè amb tantes substàncies i coses que hi ha pel camí, les corredisses espeteguen i cruixen de maneres radicalment diferents. Perquè hi ha eugues prenyades que renillen profund i cavalls de circ que van ser alliberats i que se’ls veu la ferida en els ulls. Perquè hi ha això: una multiplicitat de circumstàncies i estats, d’ocasions i de fets que impedeixen que el soroll dels cavalls sigui un soroll sempre igual, repetit i constant, inalterable, quasi essencial.
I aquest soroll desorganitzat i complex, indesxifrable i aliè, m’agafo de nou al llibre de l’Edi, pot convertir-se en un principi de música i en un esclat creatiu i fins i tot democràtic, en un impuls d’esperança en un temps reaccionari i dolent, en una manera de no deixar-nos portar pels ritmes que amb violència disparen Universal, Warner i Sony, en una alternativa als camins traçats de manera carcerària i directa per Spotify i per l’economia macabra de Silicon Valley. Una música lliure que pot esdevenir si no un desafiament del sistema i del cataclisme voraç, almenys la constatació que «l’escolta profunda (...) no el necessita».
"Deixa’m que hi pensi" és una secció de Blanca Llum Vidal en què reflexiona a partir de llibres i lectures diverses.
