La Lóri sembla una noia poruga i rígida, d’aquelles persones que tem la felicitat. L’Ulisses, en canvi, sap conviure amb la incertesa i el dolor no li preocupa: és com si conegués les lleis de la vida i les declinés amb saviesa, lleugerament. Tenen una missió. O un repte. Enamorar-se. Provar de convertir la paüra en alegria. Provar d’aprendre a estimar.
Tots dos són els protagonistes d’Un aprenentatge o el llibre dels plaers, que Clarice Lispector va publicar el 1969 i que tot just ara publica Club Editor. Més Lispector que mai, si és que té sentit aquesta frase: ruptura formal, equilibri agut entre filosofia i literatura, tensió irresoluble entre dolor i plaer. Pel que fa al primer ítem: Lispector escriu sense cap forma preestablerta. Com sempre. Pel que fa al segon ítem: en una entrevista amb Derek Attridge, Derrida explicava que havia provat d’alçar una obra que es deixés pensar en la frontera entre filosofia i literatura, desplaçada de l’escriptura mateixa, i no només a través de la reflexió històrica o teòrica. De la mateixa manera, Lispector: una escriptura que no és una cosa ni l’altra. ¿Què és? Misteri. Pel que fa al tercer ítem: no hi ha aproximació tematològica, en l’obra de Lispector. Ella no escriu sobre amor, dolor, guerra o plaer. Ella no escriu sobre. Ella escriu la vida, i per això la tensió en tot allò que apareix és constant, sense maniqueismes ni resolucions, sense conclusions ni universals.
La història que rodeja Lispector a Un aprenentatge és especialment vibrant perquè recorre el camí que porta la Lóri a entregar-se a l’alegria: un procés d’aprenentatge, un tros de biografia, en què davant d’Ulisses, a qui es voldria entregar sense mesura, es deixa contagiar per una felicitat estranya i inadequada. Aprèn a esperar que el plaer arribi sol, sense cercar-lo amb desesper. Aprèn la caducitat del sentiment que crema. Aprèn a demanar ajuda en silenci, i a rebre-la en silenci. Aprèn a rebre ajuda, de fet, quan només balbuceja de por. Aprèn a sentir el cor que li batega per tot el cos, com si el cor fossin mil cors bategant des de la profunditat de la seva persona. Aprèn a viure amb la pregunta: ¿com es pot prolongar el naixement tota una vida? Aprèn que hi ha un punt en què la desesperació és una llum i un amor. I aprèn que tenir només una vida és molt poca cosa.
Pocs llibres contagien tanta joia, tant de gaudi, tanta exultació com aquest. Pocs llibres encomanen tantes ganes de viure com aquest. La traducció de Josep Domènech Ponsatí, que s’encarrega de l’obra sencera de Lispector a Club Editor, torna a ser vivíssima i fecunda, i transmet tothora aquest plaer que es propaga també al llenguatge: la felicitat prové de les paraules que Lispector escull, l’eufòria esdevé una cosa gairebé lingüística.
No en va Hélène Cixous considerava que Lispector era l’estendard del que ella va anomenar “escriptura femenina”, que en cap cas feia referència a una escriptura de dones, sobre dones o feta per dones, sinó a la capacitat de certa escriptura per desafiar les lleis del fal·lologocentrisme, és a dir, les lleis que privilegien el relat masculí i racional en un reguitzell d’oposicions binàries que consoliden la diferència (home/dona, natura/cultura, llum/foscor...), i que sotmeten la realitat a l’organització social de l’home. Lispector ho destrueix, tot això. Amb la ruptura formal, l’equilibri agut entre filosofia i literatura i la tensió irresoluble entre dolor i plaer. També a través d’aquesta escriptura que opta per la vida, complexa i contradictòria, irresoluble i mai conclusiva, que conté la mort i la ultratomba, plena de dies desèrtics i àrids, però també farcida de minuts de gràcia, com diria ella, d’alegria fatal. Cixous ho deia així, i és ben cert: “Allí on el pensament deixa de pensar per convertir-se en esclat d’alegria, allí escriu Clarice Lispector”.
Un aprenentatge o el llibre dels plaers
© Clarice Lispector
© 2025, Josep Domènech Ponsatí, per la traducció
© 2025, Club Editor 1959, SLU, per l'edició
