Ella tanca l’últim llibre de Julian Barnes amb un sentiment de trista satisfacció. Comiats és l’últim llibre que escriu l’autor, sí, perquè així ho ha decidit, amb plena consciència, arribat en aquella edat que les visites als hospitals han esdevingut una part massa important de la vida quotidiana. Encara que li ha costat d’entrar-hi, el llibre li ha semblat bo, li ha agradat. Per la sinceritat i per la trama que s’empesca per dir el que vol dir: ens explica la història d’uns amants que es retroben després de quaranta anys i que volen fer reviure l’amor antic. I d’entrada ho aconsegueixen, perquè la vida és plena de sorpreses. Hi barreja lúcides reflexions sobre la memòria i el pas del temps. «"Només m'interessa viure, no pas existir i prou." Una manera de pensar compartida per molta gent, però que sovint flaqueja a mesura que s'acosta la fi del joc.» Acabada de llegir aquesta frase, Ella s’ha aturat, colpida, mentre pensa que Julian Barnes té tota la raó del món.
Com que la memòria té la virtut de relacionar imatges o conceptes, li ve al cap una altra novel·lista que també admira moltíssim i que també va decidir plegar d’escriure. Alice Munro va afirmar que no escriuria mai més i que es dedicaria a cuidar les flors del seu jardí. Va complir la paraula donada. A Estimada vida havia escrit una frase clara i distinta —com Descartes deia que havien de ser les idees— que Ella està segura que Julian Barnes hauria signat de gust: «D’ençà que s’havia establert la seguretat social universal, la gent no feia més que anar al metge i convertia la seva vida en un llarg drama d’hospitals i operacions, cosa que no feia sinó perllongar el període de ser una molèstia al final de la vida.»
La decrepitud dels altres li fa mal. I la pròpia, que sap que un dia la tocarà. Recorda haver llegit alguna novel·la i algun llibre de poemes d’autors ben entrats en la vellúria que li han fet pena de tan fluixos com els ha trobat. Li sap greu que autors de prestigi es deixin publicar obres absolutament prescindibles i li sap greu que les hi hagin publicades. Potser és que la vanitat no els deixa veure que allò que escriuen ara no té cap mena d’interès per a la resta de mortals. Potser és que la vanitat els fa pensar que sempre, sempre, la literatura gira i girarà al seu voltant.
Ella no voldria actuar així. Admira el coratge de Julian Barnes i d’Alice Munro, perquè es necessita coratge per reconèixer que ja ho has dit tot i que a partir d’un determinat moment val més callar. Demana als déus i a les deesses que li conservin la lucidesa per imitar-los quan li arribi l’hora. Els escriptors i les escriptores, com els esportistes, haurien de saber plegar veles abans que no se’ls enfonsi el vaixell.
Comiats
Títol original: Departures(s)
© 2026 Julian Barnes
© 2026 Alexandre Gombau i Arnau, per la traducció
© Hiroki Kawanabe, per la imatge de portada Concepte: Yolanda Artola
© 9 Grup Editorial, per l’edició
"Antídot contra la vanitat" va començar sent una secció d'Antònia Carré-Pons poc ambiciosa. Només pretenia desemmascarar actituds que alimenten els egos fins a deixar-los tan prims com les potes d’una aranya esculpida per Louise Bourgeois. Amb el temps, s’ha anat convertit en una altra cosa.
