Amb motiu del seu vuitantè aniversari, Julian Barnes ens regala Comiats, una obra (publicada en català per Angle Editorial en la traducció d'Alexandre Gomau) que parla de la memòria, de la persistència de l’amor, de com encarar el final de la vida i aprendre a acomiadar-nos. D’entrada, l’acompanyem mentre reflexiona sobre la memòria voluntària o involuntària —Proust, és clar—, i sobre com els records es transformen en anècdotes, aquestes en memòria, i aquesta, sovint, en falsedats, enganys o buits. Fins que ens promet una història: ens presenta l’Stephen i la Jean, als quals ell mateix va posar en contacte a la universitat i van estar a punt de casar-se... Però no ho van fer. Fins que, passats quaranta anys, Barnes ha de posar-los en contacte de nou. ¿Però com pot explicar-nos una història amb un buit de quatre dècades al mig? És fàcil imaginar-se assegut al costat de Barnes mentre ens demana no mirar-lo a ell sinó al món, a la vida que ens passa pel davant: «No, no deixeu de mirar.» Us n'oferim 14 fragments:
1. Podem creure els novel·listes, i ho hauríem de fer, quan ens expliquen les boniques mentides de les seves ficcions.
2. Ara passo de llarg els setanta i, com la majoria de gent gran, de vegades estic cansat de mi mateix.
3. (Què deia T. S Eliot sobre la memòria? Que per més que l'emboliquis amb càmfora, les arnes hi accediran igualment.)
4. Sobretot escric ficció, que demana una lenta maceració de la vida abans que esdevingui material utilitzable.
5. La felicitat no em fa feliç, va dir la Jeanne.
6. Només m'interessa viure, no pas existir i prou. Una manera de pensar compartida per molta gent, però que sovint flaqueja a mesura que s'acosta la fi del joc.
7. Com a novel·lista, naturalment, prefereixo l'anècdota a la teoria.
8. Diuen que, a mesura que envellim, solem recuperar records oblidats d'infantesa. Al mateix temps, la memòria dels anys d'entremig es malmet.
9. Tots sabem que la memòria és identitat; elimineu la memòria i què ens queda? Simplement, una mena d'existència animal basada en el present.
10. Cada vegada estic segur de menys coses, darrerament.
11. L’Stephen, lúgubre amb un dels seus trajos negres de funeral, va dir: “Em temo que hem arribat a un punt en què o bé ens casem o bé partim peres.”
12. Tinc altres marques de punts aquí i allà al cos. Però quan arribes a certa edat, és natural tenir senyals i cicatrius de la teva llarga vida; com també que la majoria dels teus orificis siguin envaïts mèdicament l’un rere l’altre: orelles, nas, gola,, ulls (amb làser), cul, cigala, vagina.
13. Em sembla que els humans solem estar tan enfeinats vivint que oblidem que som humans (o com a mínim oblidem què és ser humans i quines són les conseqüències) i, per tant, què significa estar morts.
14. Hi ha persones que són més bona gent que d’altres. Intenten mostrar els seus sentiments a través dels seus comportaments, en comptes de les paraules.
Comiats
Títol original: Departures(s)
© 2026 Julian Barnes
© 2026 Alexandre Gombau i Arnau, per la traducció
© Hiroki Kawanabe, per la imatge de portada Concepte: Yolanda Artola
© 9 Grup Editorial, per l’edició
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
