L’atzar m’ha posat a les mans un llibre meravellós: Martí de Riquer i Jordi Rubió Balaguer: Una admiració mútua (epistolari 1936-1977), publicat el 2024 per la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Llegides la seixantena de cartes que es van escriure els dos historiadors de la literatura catalana més rellevants del segle XX, el meu entusiasme pels dos savis ha crescut encara més. Són capaços de posar en evidència l’admiració i el respecte que senten l’un per l’altre, encara que hi hagi vint-i-set anys de diferència entre ells i encara que de vegades el gran (Rubió) discrepi de les opinions del jove. Per sort, la joventut no sempre és arrogant. Riquer deixa aflorar una modèstia que el gremi de les lletres no sempre subscriu: quan Rubió li demana que li escrigui un breu currículum per a un diccionari que preparen, som al 1960, Riquer li fa quatre ratlles i li diu: «Li prego que un cop hagi pres les notes que li interessin esquinci aquesta carta, perquè em fa una mica de vergonya». En ple franquisme, parlen de literatura catalana: de Bernat Metge, dels trobadors, de Cerverí de Girona, de Joanot Martorell, parlen de la vida universitària que ha començat Martí de Riquer o de les reunions clandestines de l’Institut d’Estudis Catalans, que es van iniciar el 1942, amb la participació de Jordi Rubió.
Però parlen també de la vida quotidiana. Es desitgen bon estiu o bon any nou, s’interessen per la salut de tots els de casa, es donen el condol per les morts que hi ha hagut a la família, Rubió es queixa amb elegància del pas del temps: «Jo, cada dia més sord, i ja veu la lletra que em surt», escriu en una carta del 1975, als vuitanta-cinc anys. Estan atents als esdeveniments polítics, com l’assassinat de Salvador Puig Antich: «Tinc néts i fills que aquest març han participat en protestes, amb motiu de l’aniversari de l’execució de Puig Antich. Una néta vaig saber el dia 3 que l’havien detinguda», explica Rubió en una carta del 26 de març de 1976.
Jordi Rubió i Martí de Riquer són fills del seu temps, per això s’escriuen cartes que, per sort, nosaltres podem llegir. Els nostres correus electrònics i whatsapp no passaran pas a la posteritat i segurament més val que així sigui. Ser fills del seu temps té també, però, implicacions ideològiques. No ens mirem el món de la mateixa manera que se’l miraven als anys cinquanta del segle passat, naturalment, i les mentalitats han canviat molt, per fortuna. Quan Jordi Rubió expressa les seves opinions sobre els volums de Los trovadores que Martí de Riquer estava preparant, en una carta datada el 29 de març de 1948 li escriu: «Les obres obscenes, no les publicaria». En una nota a peu de pàgina, els dos editors de l’epistolari, Josep Pujol i Isabel de Riquer, apunten que Martí de Riquer no va fer cas del mestre i va publicar els poemes trobadorescos que havien esgarrifat al savi nascut l’any 1887. Bravo per la gosadia. Els prejudicis de Jordi Rubió m’encenen una llumeta al cervell. Em fan pensar en una anècdota verídica a propòsit dels escrúpols dels homes de l’Institut. Resulta que anys després d’haver-se escrit aquesta carta, quan a l’Institut d’Estudis Catalans estaven treballant en una ampliació del diccionari de la llengua catalana, un dels prohoms (ara no recordo si era el Ramon Aramon o el Pere Bohigas, ja em perdonarà el que sigui innocent), es va negar a incorporar-hi el lexema ‘homosexual’ amb l’argument que a Catalunya no n’hi havia. El temps acaba posant les coses (i les paraules) al seu lloc.
