Ella sap per experiència que totes les persones creatives tenen un ego idolatrat. Amb mesura o amb desmesura, això ja depèn de cadascú. En coneix un munt, d’egos amplificats per un altaveu que parteix de la pròpia consciència. I els troba insuportables. Com el senyor Casaubon de Middlemarch. Ella no s’eximeix pas de culpa, sempre ha pensat que és més vanitosa del que vol reconèixer, perquè si no, no escriuria novel·les. O les escriuria i les deixaria amagades en un calaix, sense que fossin mai llegides. I això no ho fa ningú. I menys en els temps que corren, que si les editorials rebutgen un original a algú amb pretensions d’escriptor, en lloc de pensar que potser el seu text no és prou bo, aquest algú recorre sense dubtar-ho a l’autoedició buscant el reconeixement i la fama. De seguit li ve al cap aquell versicle de l’Eclesiastès que tothom se sap de memòria: «vanitat de vanitats, tot és vanitat». I la vanitat no és exclusiva de les persones creatives.
Busca consol en el llibre que llegeix. Els aneguets lletjos de Boris Cyrulnik. El neuròleg i psicoanalista francès és un home longeu i savi (que no són sempre sinònims). Als noranta anys explica que la capacitat de resiliència de les persones és fonamental per superar tota mena de situacions traumàtiques i argumenta que sempre hi ha esperança, que una situació de partida desfavorable no ha de ser mai una condemna, que un trauma no és un destí perquè hi ha sempre la confiança en una vida millor. I és cert, sense esperança, sense il·lusió, la vida perdria tot el seu significat, encara que el món d’avui s’entesti cada dia a mostrar-nos el contrari.
Afirma Cyrulnik que l’arma principal per afrontar l’adversitat és la fantasia. La representació (escrita, pintada, dibuixada, musicada) de la calamitat és una manera de controlar el dolor que ens provoca. En escriure la tragèdia que un ha viscut, diu, transforma el «patiment en un esdeveniment bonic, útil per a la societat» (p. 155). L’horror s’ha metamorfosat en una cosa bella. En llegir això, Ella tanca els ulls i intenta visualitzar la paradoxa de l’horror i la bellesa, del dol i la dansa per dir-ho a la manera de Carner. I pensa que molts escriptors han tingut una infantesa trista, solitària, desafortunada. Cyrulnik remarca la importància que té l’humor en aquesta visió salvífica de la creació artística: «El talent suprem consisteix a exposar la pròpia desgràcia amb humor», l’humor és «una falsificació creadora que posa el dolor a distància» (p. 223), l’humor ens ajuda a allunyar-nos del que ens ha passat i a poder-nos-ho mirar d’una manera comprensible, que així esdevé suportable. És ben bé allò de riure’s del mort i de qui el vetlla, la fraseologia popular també és sàvia, pensa Ella tornant a tancar el llibre.
Es mira la coberta. El color verd l’asserena. Les fitxes de dòmino que no cauen perquè n’hi ha una que n’atura la precipitació l’anima. Arriba a la conclusió que no escriu només per vanitat, sinó que ho fa per socialitzar la tragèdia, com diu Cyrulnik en paraules de Georgina Solà, la traductora. Ella escriu per integrar-se socialment d’alguna manera, per no sentir que sempre camina pels marges. La necessitat és la força imperiosa que la incita a escriure de debò. No és tan vanitosa com es pensava, doncs. Ja se’n pot anar a dormir tranquil·la.
Els aneguets lletjos
©Boris Cyrulnik
© d’aquesta edició, Eumo Editorial
© de la traducció, Georgina Solà
"Antídot contra la vanitat" és una secció d'Antònia Carré-Pons poc ambiciosa. Només pretén desemmascarar actituds que alimenten els egos fins a deixar-los tan prims com les potes d’una aranya esculpida per Louise Bourgeois.
