Una tarda de pluja rabiosa, Ella i la seva amiga traductora se’n van anar a Badalona, a mostrar la seva solidaritat als desallotjats de l’antic institut B9 que encara eren sota el pont de la C-31. Volien fer alguna cosa per ells, si els era possible. Hi van arribar amb el cor encongit, però quan van veure la gent, les tendes de campanya, la precarietat, la impotència, la passivitat, se’ls va encongir més. Es van aturar davant dels primers homes que van trobar, la traductora se’ls va adreçar en català, un d’ells va demanar de parlar en anglès, feia dos mesos que havia arribat a Catalunya. L’altre feia vint anys que hi vivia, no tenia papers, no trobava feina, estava condemnat a recollir ferralla. Condemnat, va dir. Ella havia emmudit de sobte, sort que la meva amiga traductora és capaç de parlar i d’interactuar, si no, hauríem semblat un parell de bledes, va pensar mentre sentia que se li acabaven de clavar dos claus a l’ànima.
Se’ls va acostar un altre home, aquest parlava castellà i es va explicar mirant-se la traductora. Amb un got de plàstic ple de cafè amb llet, s’escalfava les mans. Tenia tota la documentació en regla, era cuiner i també músic, tenia feina en un restaurant, però ningú no li volia llogar una habitació, així és que havia de dormir on trobava un sostre. El B9 era inhòspit, sí, però s’hi estava més bé que a sota el pont, no es podia treure el fred de dins, va concloure amb un somriure trist. Racisme en estat pur, es va dir Ella mentre notava un altre clau clavat a l’ànima, la cara de la seva amiga traductora expressava un dolor similar al seu.
Li va venir al cap la novel·la que estava llegint: Els miserables de Victor Hugo. És com si retornéssim al segle XIX, va pensar Ella amb el cap jup, entomant les gotes de pluja, no es queixaria pas per una minúcia davant d’aquella pobra gent. Jean Valjean, el protagonista de la novel·la, era un home gran que havia aconseguit tornar-se bo després d’haver estat empresonat dinou anys i d’haver viscut totes les penúries possibles. No podia sortir de la roda on la vida l’havia posat, sempre tenia por perquè s’havia convertit en un fugitiu de la justícia. Quan era un marrec, havia robat una barra de pa.
Ella i la seva amiga traductora es van acostar a la taula que havia muntat la gent de Badalona. Repartien cafès amb llet, entrepans, aigua, roba d’abrigar. La gent solidària estava molt organitzada. La seva amiga traductora va preguntar què podien fer per ajudar. Se’ns ha acabat la bomboneta de butà, si en podeu anar a comprar un parell o tres, ens fareu un gran favor. Hi van anar. Caminaven sota la pluja en silenci, l’una al costat de l’altra, el que estem fent no és una acció inútil, servirà per fer menjar per a unes quantes persones, va comentar Ella mentre totes dues esquivaven un bassal. La seva amiga traductora va afegir que l’actitud de totes aquelles persones que s’havien reunit allà de manera espontània i generosa li acabava de desclavar un dels claus de l’ànima. Hi ha esperança en la condició humana, al món hi ha persones compassives que actuen seguint els dictats de la consciència. Com Jean Valjean, va pensar Ella mentre l’escoltava en silenci.
Quan va arribar a casa, es va dutxar amb aigua ben calenta, es va posar roba seca i es va ajeure al sofà, tapada amb una manta. El seu confort la trasbalsava. Sabia que a la nit, la pluja i la mala consciència no li deixarien aclucar l’ull.
"Antídot contra la vanitat" és una secció d'Antònia Carré-Pons poc ambiciosa. Només pretén desemmascarar actituds que alimenten els egos fins a deixar-los tan prims com les potes d’una aranya esculpida per Louise Bourgeois.
