Només despertar-se que li ha vingut al cap aquest record. No sap per què, potser és que ha somiat alguna cosa que hi tenia a veure, potser és que entre llençols s’ha topat amb la poeta, amb algun papa o algun sant. O potser és que, simplement, Ella avui s’ha llevat nostàlgica.
Va anar a acompanyar una poeta amiga a la Poefesta, el festival de poesia que fan a Oliva des de fa vint anys. Van treure el nas a la platja i van aprofitar el viatge per visitar el Palau dels ducs de Gandia, la capital de la Safor els quedava ben a prop. Des dels temps d’Alfons el Vell, el ducat havia sigut un centre cultural de primer ordre: a la seva cort s’hi havien format —i hi havien triomfat— Joanot Martorell, Ausiàs March o Joan Roís de Corella, la flor i nata de les lletres valencianes del segle XV, bé que valia la pena retre homenatge a la seva literatura i a la seva llengua passejant-se per aquelles sales i admirant aquelles parets enrajolades. Potser ells no el van veure com elles, el palau, però això tant li fa. Ella s’imagina que sí, s’imagina Ausiàs March travessant el pati d’armes i enfilant aquelles escales i Joanot Martorell trepitjant el trespol blanc i negre de la Galeria Daurada.
S’apunten a una visita guiada. El guia és un noi amable, llueix una cueta lligada amb una goma groga. Explica les diferents etapes de la construcció de l’edifici i com el va adquirir la família Borja, que ha llegat a la història dos papes i un sant. El noi dona la informació necessària amb un discurs atractiu, sense farcir-lo de dates que el farien atabalador. Quan resumeix la biografia de sant Francesc de Borja, Ella somriu per dintre perquè recorda haver llegit amb gust el llibre que li va dedicar Josep Piera. Casat amb Elionor de Castro, una noble portuguesa, van tenir set fills. Home molt proper a l’emperador Carles V, quan va morir l’emperadriu Isabel de Portugal i d’Aragó, Francesc de Borja va escortar el cadàver de Toledo a Granada, on l’havien d’enterrar. En arribar a Granada, va haver de certificar que el cos era, efectivament, el de l’emperadriu i en obrir el taüt i contemplar en què s’havia transformat aquell cos que havia sigut tan bell, va prometre que mai més no tornaria a servir un senyor que fos mortal. Quan va enviudar, va renunciar a tots els càrrecs i possessions, que va traspassar al fill gran, i va entrar a l’orde dels jesuïtes. Un segle després el van fer sant.
A l’estança del duc es fa el silenci. Ella i la poeta es miren, impressionades pel trasbals espiritual que devia patir Francesc de Borja i per la valentia que implica la renúncia decidida a tots els béns. Ella pensa en Ramon Llull, que també va renunciar a la vida familiar i a les riqueses. El noi de la cueta demana, amb un somriure, si algú té alguna pregunta a fer, si és que no, passaran a una altra sala. S’alça una veu al mig del grup. Rogallosa. Pertany a un home que passa dels cinquanta, que per la pell esblanqueïda de braços i cara fa tota la pinta de ser un professor assabentat de tot. Diu que l’enterrament de l’emperadriu Isabel va tenir lloc a Granada el 1539 i que Francesc de Borja va enviudar el 1546 i va professar a l’orde dos anys després. Que puntualitza tot això per deixar clar que el canvi de vida no es va produir de manera immediata.
A l’estança del duc es fa el silenci. El noi de la cueta se’l mira, desconcertat. La poeta i Ella intercanvien una ullada estupefacta. La poeta se li acosta i li diu, fluixet perquè només Ella ho pugui sentir:
—Quina vida més trista. No deu haver estimat mai ningú.
"Antídot contra la vanitat" és una secció d'Antònia Carré-Pons poc ambiciosa. Només pretén desemmascarar actituds que alimenten els egos fins a deixar-los tan prims com les potes d’una aranya esculpida per Louise Bourgeois.
