Per recomanació d’una amiga periodista, aquest mes d’agost Ella s’ha llegit Els anys de l’Annie Ernaux. El llibre no l’ha decebut, ¿com l’ha de decebre la literatura d’una premi Nobel? Reconeix que hi ha hagut anys que el Nobel ni se l’ha mirat, de vegades els premis poden ser una enganyifa, però també sap que d’altres vegades no fallen, i de seguida li venen al cap tres noms de tres escriptores que l’emocionen i la trasbalsen: Alice Munro, Toni Morrisson, Han Kang. N’hi ha més, segur, i algun nom d’home li vindrà a la memòria, William Faulkner per exemple, però ara Ella no hi vol pensar. Ha quedat ben impressionada amb la lectura d’Els anys, el llibre amb què Annie Ernaux va aconseguir el reconeixement del públic i de la crítica.
A partir de la descripció d’unes fotografies separades per uns quants anys, a partir del relat de les trobades familiars per dinar els diumenges, Annie Ernaux dibuixa la seva història personal al llarg d’unes quantes dècades. A partir de l’enumeració dels esdeveniments que s’hi han anat produint i que han impactat d’una manera o altra les nostres consciències, Annie Ernaux dibuixa la història col·lectiva. Encara que parli des de França, tot ens ressona perquè el món és global i aquest és un dels grans mèrits del llibre: que ens hi reconeixem a cada pàgina. Annie Ernaux té la lucidesa d’explicar-nos allò que ha canviat, allò que ens va canviant, allò que ens ha canviat per sempre, però també allò que és immutable: la repetició de les conductes, l’ocupació del lloc de la mare a la taula dels diumenges i de ser ara la més vella, la indiferència amb què acabem mirant-nos el dolor del món, la futilitat de tot plegat.
Annie Ernaux també es planteja com ha d’escriure el llibre, quin ha de ser el punt de partida: «En el moment de posar-s’hi, sempre topa amb els mateixos problemes: com representar a la vegada el pas del temps històric, el canvi de les coses, de les idees, dels costums i la intimitat d’aquesta dona, fer coincidir el fresc de quaranta-cinc anys i la recerca d’un jo fora de la Història, el dels moviments suspesos que inspiraven els seus poemes als vint anys, Solitude, etc. La seva preocupació principal és la tria entre “jo” i “ella”. Hi ha en el “jo” massa permanència, quelcom d’encongit i asfixiant, en l’”ella” massa exterioritat, distància.» Ho diu en la traducció de Valèria Gaillard. Ella atura la lectura en aquesta pàgina, la 165. ¿Va pensar en alguna cosa similar quan va decidir que la protagonista dels seus articles seria “ella” i no “jo”? ¿Va pensar en l’excés de permanència i l’excés d’exterioritat i va triar la segona opció, com l’Annie Ernaux? Sí, també buscava una distància literària amb el seu personatge. La idea l’esgarrifa. ¿Com pot ser tan agosarada (per dir-ho de manera suau, hauria pogut escriure poca-solta) de comparar-se amb una premi Nobel? Fa marxa enrere. La tria de l’Ella, amb majúscula, va ser inconscient. Li va venir donada pel record de la veu plena de promeses d’Ella Fitzgerald.
Els anys
© Annie Ernaux
Títol original: Les Années
© 2008 Éditions Gallimard
© 2019 Valèria Gaillard, per la traducció
© Harold Feinstein Photography Trust, per la imatge de portada
© 9 Grup Editorial, per l’edició
"Antídot contra la vanitat" és una secció d'Antònia Carré-Pons poc ambiciosa. Només pretén desemmascarar actituds que alimenten els egos fins a deixar-los tan prims com les potes d’una aranya esculpida per Louise Bourgeois.
