Ja sé que L’auca del senyor Esteve va provocar polèmica quan va ser publicada el 1907, que Santiago Rusiñol hi va voler contraposar les esperances de l’artista modernista, plenes d’ideals de glòria, i la vida al bany maria dels botiguers que poblaven els comerços de la Barcelona de finals del segle XIX i començaments del XX. Ja sé que Rusiñol en el fons parlava de la fàbrica tèxtil que el seu avi tenia a Manlleu i de la lluita interna que ell, un capdavanter del Modernisme, va haver de mantenir per desempallegar-se’n. Però com que soc filla de botiguers, de carnissers per ser més exacta, confesso que la saga dels senyors Esteve em cau simpàtica.
Em cau simpàtica perquè els vetesifils de l’auca no són tan pobres d’esperit com se’ns ha volgut fer creure. Quan neix l’Estevet, el seu pare, el Ramon, està neguitós. És cert que no tanca la botiga, no abandona la clientela, però també ho és que pateix per la dona que és a dalt, a punt de parir, i que puja i baixa per donar-li coratge. Té el cervell i el cor ocupats tant per la botiga com pel fill (p.50). Quan l’Esteve i la Tomasa van d’excursió a la Muntanya Pelada, l’Esteve és sensible als ulls que guspiregen de la seva dona i a la bellesa i la grandària de la ciutat que té ajaguda als peus (pp. 173-174). No és només un pocapena que viu al darrere d’un taulell, doncs. I al final de tot, durant la discussió memorable entre el senyor Esteve i el Ramonet, quan aquest s’hi enfronta perquè vol ser artista, la mare comprèn el neguit del fill i el consola amb una mirada (p. 283). Quan el senyor Esteve és al llit de mort, arriba la reconciliació dels dos mons: el pare diu al fill que serà escultor i el fill reconeix que sí, que farà escultures, però que en farà «perquè ell paga el marbre». Rusiñol sabia que descrivia dos mons contraposats, sí, però també sabia que l’un no existiria sense l’altre.
Acceptar la diferència trobo que és un plantejament molt necessari en els temps que corren. Per això L’auca, llegida avui, creix en grandesa. Com ha crescut i s’ha transformat Barcelona en els anys que transcorren a la ficció. Prou que n’és conscient, l’autor: «Però lo que havia canviat més, amb els anys d’Estevet a Esteve i d’Esteve a senyor Esteve, havia sigut Barcelona» (p. 229). Rusiñol té el mèrit de descriure’ns els canvis sociològics que experimenta la Barcelona que ell va viure i també les transformacions físiques que van engrandir la ciutat, dels glacis de la Ciutadella que pateix l’Estevet passem als parterres florits, al «pla clapejat de sol i d’infants jugant-hi amb la sorra» (p. 230), de la foscor passem a la llum. L’auca del senyor Esteve és una de les grans novel·les sobre Barcelona i aquest és un altre bon motiu per llegir-la avui: hi descobrirem espais entranyables i desapareguts com el Jardí del General, i carrers per on encara podem passejar de gust com el carrer Princesa, el carrer dels Flassaders o la capella d’en Marcús. I sabrem que a la ciutat de Montcada en aquells temps tot era regadiu (p. 178).
Té un altre mèrit, l’auca. O la novel·la. En temps de Rusiñol ja van discutir-li l’etiqueta literària que li corresponia. I és la ironia, el sentit de l’humor que surfeja a cada pàgina. Així ha de ser, és una auca, però aquesta resulta que no és gens xarona, que llegida avui ens arrenca somriures d’intel·ligència. La nova edició que n'ha fet Barcino me l’he empassada en dues tongades i confesso que m’hi he divertit molt. A més, el llibre, l’objecte, és una meravella. I quina alegria que passa cada vegada que podem assegurar que un llibre és una meravella! El primer que es veu em fa saltar una exclamació: quin frontal més bonic! A la contracoberta ens expliquen que l’edició recupera la primera edició del text i ens acosta a la llengua original de Rusiñol. La introducció de Margarida Casacuberta qualifica L’auca d’oda i d’elegia i fa ben fet: Barcelona n’és la gran protagonista. El volum es completa amb dos articles de Santiago Rusiñol i amb els dibuixos de l’auca que va fer Ramon Casas i els rodolins de Gabriel Alomar. ¿Què més es pot demanar?
¿Que Rusiñol faci crítica social com si fos Zola? Doncs en fa, encara que sigui de passada. Quan el Ramon i l’esposa, la Roseta, agafen minyona, es queden una nena desnerida i desemparada que només té vuit anys (p. 83). I la posen a treballar com si fos una persona adulta. Era el que es feia en aquell temps. Per això, perquè els temps eren com eren, quan planeja L’auca a Rusiñol no li passa pel cap que a la saga hi podia néixer una nena. Tot són xicots: l’avi Esteve, el Ramon, l’Estevet i el Ramonet. Quan l’avi dona consells a l’Estevet que es casa, li clava un discurs carregat de la misogínia de l’època: «Mana. Mana sempre. Si tens raó, mana amb bons modos i si no en tens, mana cridant, perquè aixís semblarà que en tinguis. I per acabar aquest sermó et daré el darrer consell. Pensa sempre que ets més fort que ella, i lo que no faci a les bones, amb tots aquells miraments que t’he dit al començar, la... ajudes a fer-ho a les males. Ara ja ho saps. Demà, a casar-te.» (p. 140).
Llegeixin aquesta auca, que s’ho passaran bé. I pensin que si avui dia se n’escrivís una, hauria de ser amb protagonistes femenines. Això sí, la botiga s’hauria de canviar perquè de merceries com la del senyor Esteve ja no en queden.
L'auca del senyor Esteve
Santiago Rusiñol
© Margarida Casacuberta
© Col·lecció: Imprescindibles - Biblioteca de clàssics catalans, Editorial Barcino
