Ella és escriptora i té una bona amiga que també ho és. Dues novel·listes. No són rivals ni competeixen ni s’envegen, sinó que es respecten, s’admiren, s’estimen com germanes. Es fan confidències, riuen, de tant en tant fan viatges curts per compartir idees, silencis, paisatges. De comú acord —que fàcil que és posar-se d’acord amb la seva amiga novel·lista, pensa Ella mentre escriu— han decidit anar a Santes Creus un dia fredolic i amb el cel tapat, convençudes que el temps rúfol espantarà la multitud i podran passejar-se soles per entremig d’aquelles pedres carregades d’història.
Ho han encertat. És un dia entre setmana i pràcticament no hi ha ningú. Fan la visita soles, sense guia que les il·lustri, prefereixen deixar-se seduir pels espais silenciosos, per la llum difuminada que es filtra entre les voltes i les columnes gòtiques, per la vida monàstica que s’insinua darrere d’aquelles parets de carreus blanquinosos i espessos. Passegen a poc a poc pel claustre, n’admiren la geometria, els capitells, els tarongers, els sepulcres. No diuen res perquè les paraules són sobreres enmig de la terra i el verd i la mort. Quan entren a l’església, totes dues s’acosten a les tombes de Pere el Gran, Jaume II el Just i Blanca d’Anjou. La bellesa del panteó reial actua com un ham en l’esperit de tots els visitants, pensa Ella mentre caminen lentes. La novel·lista assenyala el sepulcre de pòrfir, Ella fa que sí amb el cap i li explica fluixet que és la tomba de Pere el Gran, que el seu fill Jaume II va fer portar aquella banyera de Sicília per enterrar son pare com un alt dignatari, ja que els sarcòfags de pòrfir havien estat usats pels emperadors carolingis, els emperadors Hohenstaufen i els papes de Roma. Llavors Ella, que no pot oblidar que és medievalista, arrenca l’elogi de Pere el Gran, el fill i successor de Jaume I el Conqueridor que va començar a governar als trenta-sis i va ser rei només durant nou anys. Va protagonitzar gestes cèlebres, com les Vespres Sicilianes (1282), que li van valer l’excomunió; l’agosarat desafiament de Bordeus (1283) contra Carles d’Anjou, el rei de França; o l’espectacular derrota de l’exèrcit francès, molt més nombrós, al coll de Panissars (1285). No és per casualitat que Bernat Desclot i altres cronistes defineixin el rei Pere com un segon Alexandre Magne ni que la seva figura mítica hagi anat a parar a la literatura, diu Ella davant de la mirada encuriosida de la novel·lista. Dante el fa sortir a la Comèdia, al Purgatori (VII, 112-118), i diu que el rei és robust i «portà cenyit el cordó del valor». A banda de ser un bon guerrer, també era un home fidel i cortès. Es veu que durant la guerra de Sicília el rei Pere va rebutjar els favors sexuals que li oferia una dona casada i aquest és l’argument d’un conte del Decameró (X, 7) i d’aquí salta a Molt soroll per a no res. La novel·lista somriu i afegeix que el rei Pere també és un personatge important al Curial e Güelfa.
Ella i la novel·lista es miren. Contemplen després els dos lleons i el baldaquí policromat, admiren el color porpra del sarcòfag i Ella fa que no amb el cap. ¿Que no, què?, li diu la novel·lista baixet perquè l’entorn imposa. ¿De què li ha servit tanta proesa i tanta magnificència si això que t’acabo d’explicar ja només ho recorden quatre gats? Quan van restaurar la tomba de Pere el Gran, fa uns quants anys, van descobrir que el cap li reposava sobre un coixí de seda aromàtic, de color carmesí intens i lluent. I ara, ¿a qui li interessa, això? ¿De què serveix tanta ostentació, per més rei que siguis, si els ossos se t’acabaran fonent i al final la gent normal no es recordarà de tu? Molta gent no sabrà ni que has existit. Ja callo, estic dient banalitats.
La novel·lista li passa el braç per l’espatlla. Quan arribes al final, l’únic que compta són els afectes, li diu a cau d’orella. No valen ni el poder, ni la glòria, ni la vanaglòria. ¿Saps una cosa que em va deixar una marca indeleble? Fa molts anys, era molt jove jo, vaig anar a una conferència que feia el poeta J.V. Foix. Era molt vell i sabia que tenia la mort a prop. Ens va descriure el seu enterrament. Va explicar que l’església de Sarrià estaria plena de gom a gom, que hi hauria les autoritats, poetes, escriptors, molta gent que li voldria retre homenatge. Que tothom estaria seriós per la circumstància que els havia reunit, però que l’única persona que ploraria de debò seria la Gaudiosa, la persona que l’havia cuidat durant els últims anys. ¿No ho trobes senzill i profund? Ella fa que sí amb el cap i somriu a la seva amiga novel·lista.
"Antídot contra la vanitat" és una secció d'Antònia Carré-Pons poc ambiciosa. Només pretén desemmascarar actituds que alimenten els egos fins a deixar-los tan prims com les potes d’una aranya esculpida per Louise Bourgeois.
