Si no existís l’editorial Barcino, algú l’hauria d’inventar. Per la col·lecció històrica Els Nostres Clàssics, que es va inaugurar el 1924 precisament amb l’edició de Lo somni de Bernat Metge, i per les col·leccions més modernes com els Imprescindibles o el Tast de Clàssics que, com diu a la pàgina web, "és una invitació a gaudir dels grans autors i dels títols més destacats de la literatura catalana antiga des d’una sensibilitat contemporània i a conversar-hi des del present". Per això encarreguen les versions que publiquen a poetes i escriptors actuals capaços de fer-les reviure amb sensibilitat. El volum que tinc el goig de comentar, El somni de Bernat Metge, amb versió d’Alba Dedeu, té cent seixanta pàgines i me l’he empassat amb deler en una sola tarda de primavera. Mentre llegia, se m’anaven acudint raons que feien necessària la lectura d’aquest gran clàssic medieval com si les idees brollessin del text mateix, com si Bernat Metge me les anés dictant. Jo, obedient, les he anat apuntant.
Una. Potser d’entrada no sabem qui era el barceloní Bernat Metge, però la seva biografia se’ns fa ben aviat molt familiar. Massa familiar. Era funcionari de la Cancelleria Reial: va ser escrivà, notari i secretari de reis. Tocar poder deu portar implícit embolicar-se en afers tèrbols. El 1388 tenia un judici pendent, es trobava «per envejosos contra justícia maltractat», assegurava ell, i no sabem com va acabar l’episodi. El 1396, a la mort de Joan I, amb altres consellers és encausat en un procés, acusat de càrrecs greus: traïció, injustícies, robatoris, etc. Tots ells "han immensament i inefable com a llops robat", per dir-ho en paraules textuals. No sabem del cert si va estar a la presó, tot i que al començament d’El somni afirma que sí.
Dues. El somni és un diàleg entre diversos personatges d’alta volada literària, que s’emmiralla en fonts clàssiques com Ciceró o Petrarca. Petrarca va escriure el Secretum en llatí. Bernat Metge té el mèrit d’empescar-se una obra igual d’ambiciosa i d’escriure-la en català.
Tres. Bernat Metge va ser el primer traductor de Petrarca que hi va haver a la península Ibèrica i això és rellevant perquè vol dir que estava molt al cas de les novetats literàries que circulaven per Europa. Va traduir al català el Valter i Griselda (1388) llatí de Petrarca, que Boccaccio havia traduït a l’italià. És el conte que tanca el Decameró. Quan el traductor català del Decameró (1429) arriba a l’últim conte de l’última jornada, no el tradueix, sinó que hi posa la versió de Bernat Metge. Vet aquí un reconeixement gairebé contemporani a la bona feina.
Quatre. La literatura i la realitat es barrejaven a l’edat mitjana com es barregen ara. Bernat Metge va tenir una filla que es deia Griselda.
Cinc. El personatge de Bernat dialoga amb l’esperit del rei Joan, mort de poc. És el fragment més filosòfic del llibre, que ens respon a preguntes existencials que tots els éssers mortals ens hem fet: ¿on érem quan no havíem nascut? ¿On anirem quan ens morim?
Sis. La discussió sobre la immortalitat de l’ànima ens instrueix i ens diverteix. Bernat Metge té un estil esmoladíssim i carregat d’intel·ligència sorneguera.
Set. Bernat Metge tenia fama d’epicuri, que a l’edat mitjana volia dir ateu (n’hi havia, sí). Els epicuris negaven la immortalitat de l’ànima, la providència divina i l’existència de l’infern. Defensaven el plaer (i l’amor) com el bé suprem. L’esperit del rei Joan se’ls carrega, naturalment, i reconeix que Bernat Metge no era l’únic a defensar aquestes idees, perquè li parla dels «sequaços de la teva damnada opinió». Segurament ara la personalitat de Bernat Metge se’ns fa més simpàtica.
Vuit. Si ens interessa la mitologia, aprendrem qui és Orfeu, qui era Eurídice. Gluck els va dedicar una òpera deliciosa.
Nou. La narració que Orfeu fa de l’infern, amb ressons de Dante, és d’una intensitat prodigiosa: el foc, el sofre, els pecadors, els turments, els dimonis, sembla que els tenim tots al davant.
Deu. També sabrem qui era Tirèsies, l’endeví cec. El personatge té una qualitat que el fa especial: va viure set anys en el cos d’una dona. Em fa l’efecte que és el primer transsexual de la història de la literatura.
Onze. El diàleg de Bernat amb Tirèsies està carregat de misogínia. Tirèsies critica l’amant de Bernat Metge, sense dir-ne el nom. Bernat Metge es va casar dues vegades, va tenir quatre fills amb la segona esposa, Eulàlia Formós. L’amant es deia Violant Cardona i era de València, ho sabia tothom. Altra vegada, la realitat es barreja amb la literatura.
Dotze. La crítica al gènere femení s’ha de contextualitzar. Al segle XV hi ha un debat sobre la naturalesa de la condició femenina a la literatura en llengua vulgar. Hi ha escriptors que escriuen a favor de les dones i altres que hi escriuen en contra. Un mateix escriptor podia empescar-se una obra per criticar les dones i una altra per elogiar-les. Un exemple posat en boca de Tirèsies: «Els seus pits, com creus que són? Certament, tous com el cotó, grossos fins al melic i buits com la bossa d’un pastor.» Ha ha ha.
Tretze. Si Tirèsies defensa la postura misògina i critica les dones, Bernat les defensa i critica els homes. Són unes pàgines divertidíssimes, plenes de perles com aquesta: «Qui diu que ells, per ocultar els cabells blancs, testimoni de la vellesa, no els fan tornar negres com el carbó, per tal que les dones es pensin que són joves?» I més avall, critica la moda masculina: «Un dia van tan llargs que no se’ls veuen els peus, un altre van tan curts que ensenyen les vergonyes.» Bernat Metge té el valor de defensar la misogàmia i la filogínia en una mateixa obra!
Catorze. La versió d’Alba Dedeu ha sabut conservar la riquesa de la prosa imitativa que va crear Bernat Metge. Llegir aquesta versió i celebrar-la, tot és U. Així doncs, celebrem-la com es mereix: llegim-la!
El somni
© Bernat Metge
© d’aquesta edició, Editorial Barcino, 2026
© de la traducció, Alba Dedeu
