En quinze dies, Ella s’ha llegit l’última novel·la de l’Eva Baltasar dues vegades. La primera, segurament massa ràpida perquè el desig de saber què hi passa l’empenyia. La segona, amb lentitud per assaborir-ne cada paraula, cada frase, cada metàfora. No n’ha quedat gens decebuda, ni de la primera ni de la segona llegida. Això és una obra d’art, es diu mentre hi pensa ajaguda al sofà, amb els ulls tancats al món, l’ànima farcida d’aliment.
La novel·la parla de la força irrebatible i destructora del desig. De l’amor que ens enlaira i ens fa brillar com una teia encesa. De l’amor equivocat, de l’amor monstruós, de l’amor tòxic. Quan arriba aquí, Ella no sap quin adjectiu és el més adequat per definir-lo, potser tots tres, conclou conciliadora. La novel·la parla també del paper de la literatura en la vida de l’escriptora, que és la narradora de la història. Ella obre els ulls i mira al sostre blanc. Hi ha dues frases que l’han colpida especialment perquè Ella també és escriptora. «He llegit els teus llibres, reina, les teves... novel·letes», diu la Victòria a la narradora, amb un epítet que més que sonar com una carícia ressona com una condemna. I més avall, la crueltat de la Victòria hi torna, amb una frase de funambulisme que no deixa cap escletxa per on pugui passar el dubte: «Crec que algú t’ha de dir que no ets tan bona escriptora com et penses. No és per desmerèixer el teu èxit, reina.»
Ella torna a tancar els ulls. Reina. S’ha de tenir el narcisisme molt ben posat per escriure frases com aquestes, pensa. Al gremi li costa reconèixer algun mancament, com si l’escriptura hagués de convertir les persones en éssers alats, buits d’imperfeccions literàries. D’humanes en pot acceptar, el gremi, però entomar les literàries és una virtut escassa. L’admira la valentia de l’Eva Baltasar en la ficció, que és el terreny de l’escriptura. Si la narradora és en principi la dona feble de la història, bé que l’autora li pot atribuir una feblesa que toqui la línia de flotació de la seva vida. Pensa que moltes vegades es menysprea l’èxit no per malícia, sinó per pura enveja. Simplement.
De sobte, li ve a la memòria una escena de l’últim Sant Jordi que la fa somriure pel contrast que significa amb això que rumia. L’arrogància contra la humilitat. En una parada de la tarda la van col·locar al costat d’un escriptor prolífic que coneixia de nom. Pràcticament, no va parar de parlar durant tota l’hora. Li va explicar en quin moment havia sortit de casa, les parades on s’havia assegut al matí a signar, quants i quins llibres havia dedicat, tot el que havia menjat per dinar amb una precisió mil·limètrica. Mentre se l’escoltava, Ella pensava que aquell escriptor havia de tenir un ego tan inflat com la panxa que li sobreeixia per damunt del cinturó dels pantalons. Només així es podia entendre que l’individu es pensés que a una desconeguda podien interessar-li els aliments que havia ingerit amb presses perquè el temps que tenia era limitat. Ella va quedar tan estabornida amb l’egòlatra xerrameca que, quan es va aixecar, es va limitar a saludar-lo amb un cop de cap. No podia dir ni fava. En arribar a la propera parada, estava tan esgotada com si en tota l’estona no hagués parat de signar.
"Antídot contra la vanitat" és una secció d'Antònia Carré-Pons poc ambiciosa. Només pretén desemmascarar actituds que alimenten els egos fins a deixar-los tan prims com les potes d’una aranya esculpida per Louise Bourgeois.
