Quan arriba a casa, Ella està tan trasbalsada que només té esma per ajeure’s al sofà. El cos no li dona per més. D’aquí una estona continuarà llegint el llibre que li ha recomanat una amiga llibretera. Abans de posar-s’hi, però, necessita rememorar el que li acaba de passar. Per pair-ho.
Ha baixat tota la Rambla Catalunya a peu, pel mig, a pas lent, mirant-se la gent que seia a les terrasses dels bars, escoltant la que l’anava avançant. Cada vegada el cor se li encongia més. Tot eren llengües estranyes, cossos exuberants de despreocupació, paelles oloroses a les vuit del vespre, converses i somriures satisfets. En arribar a la cantonada amb Mallorca, el desconcert ja la dominava del tot. No sabia en quin país era. Les llengües de la immigració tenen altres sons, ha pensat Ella, no envaeixen el territori ni el desnaturalitzen, hi conviuen. Aquestes, en canvi, el globalitzen, ens arrapen l’estrangerisme ben arrapat a la pell.
Ha decidit fugir del passeig del mig i tirar avall per la vorera de la banda de Llobregat, així potser se li esmorteiria la sensació de trobar-se fora de lloc. Ha sigut pitjor. Encara no havia travessat dues cantonades que ja havia vist tres persones assegudes a terra, amb els cossos abonyegats per la vida, amb l’esquena repenjada a la paret, amb el gos immòbil a la vora, el reclam d’un got de paper, el cartellet maldestre explicant les penes. No s’hi ha aturat cap ànima compassiva. Ella tampoc.
A la cantonada amb Diputació, mentre esperava que el semàfor canviés de color, se li ha acostat un home de cos esvelt i barba vermellenca. L'ha reconeguda. S’ha identificat. Li ha preguntat si tenia pressa o temps d’anar a prendre alguna cosa. Ella s’ha encongit per dins. I ha mentit. Li sap greu, però l’esperen. Va fins a la Ronda Universitat a buscar l’autobús, ha respost. Ell li ha somrigut mentre afirmava que l’acompanyaria, així la farien petar una estona. Ella ha fet que sí amb el cap, resignada. Han caminat fins a la parada. En tota l’estona, la xerrameca d’ell li ha semblat metralla. Li ha explicat que és periodista cultural en excedència, li ha enumerat tots els mitjans en què havia treballat anys enrere, quan la seva vàlua era reconeguda i valorada, perquè era dels millors periodistes que tenia el país, ha dit sense cap espurna de vergonya a la veu, li ha detallat l’argument de la novel·la que està a punt d’acabar. Ella ha aixecat el braç per aturar l’autobús que s’acostava, ell ha tingut temps de celebrar haver escrit una «novel·la imponent». Quan l’autobús ha obert les portes, Ella s’hi ha enfilat amb un adeu sec com una detonació.
Agafa el llibre que té a la tauleta baixa, ara sí. Cosdiví, de Theodore Sturgeon. Només obrir-lo ja somriu. Li sembla brutal, aquesta història de ciència-ficció en què Jesucrist, despullat, s’apareix a diverses persones d’un poblet de Nova Anglaterra i amb la seva presència, el seu magnetisme, la mirada, el tacte, els transforma la vida a tots. El troba irreverent, crític, divertidíssim, addictiu. La bondat i la maldat barrejades com a la vida. La sexualitat que es desborda perquè és l’essència de la condició humana descrita amb la precisió d’un realisme màgic. El continuarà llegint i no el deixarà fins que l’acabi, li farà passar el tràngol de la tarda. La literatura és una casa que ens salva.
Cosdiví
© Theodore Sturgeon
© d’aquesta edició, Males Herbes
© de la traducció, Josep Sampere Martí
"Antídot contra la vanitat" és una secció d'Antònia Carré-Pons poc ambiciosa. Només pretén desemmascarar actituds que alimenten els egos fins a deixar-los tan prims com les potes d’una aranya esculpida per Louise Bourgeois.
