La literatura sovint ens desperta les ànsies de viatjar. La lectura de la novel·la de Vicenç Villatoro Urgell. La febre d’aigua em va instal·lar al cor el desig d’arribar-me fins a Agramunt a veure el Pont de Ferro, una de les obres més emblemàtiques de la construcció del Canal d’Urgell, que va canviar la vida dels habitants d’aquelles terres al cap d’uns anys de ser dissenyat i construït. Hi vam anar no fa gaires dies, jo i Ella, l’autora dels articles d’aquesta secció. Durant el viatge en cotxe vam llegir a google que a mitjans del segle XIX el Canal d’Urgell va ser una de les obres més ambicioses que s’havien projectat a Europa, una obra d’enginyeria que havia de dur l’aigua al desert de les terres de ponent, eixutes, pobres i desolades per les guerres carlines. Però acabat el canal, el resultat no va ser el que els seus promotors esperaven, sinó que va ser un fracàs total, una derrota trista. Només un segle més tard l’efecte del canal va canviar del tot el pla d’Urgell per transformar-lo en la terra verda i fèrtil que és ara.
Ella i jo vam argumentar que la construcció d’un país és un empresa de gran magnitud, èpica, que necessita ser explicada per ser recordada i glorificada. Les gestes d’Odisseu (o Ulisses, si preferiu el nom llatí al grec) no existirien si Homer no les hagués escrites i Pau Sabaté no les hagués traduïdes al català recentment. Quan vam arribar a Agramunt i vam contemplar l’aigua que passava per sota del pont, vam començar a discutir si quan un poble està vivint una època de transformació històrica n’és conscient, del canvi que s’està gestant, o bé si només poden ser les generacions futures les que puguin veure i entendre aquest canvi històric.
En un moment donat Ella, àgil com una gasela, es va enfilar a l’estructura de ferro i va començar a caminar-hi aixecant ara un peu ara l’altre, equilibrant el pes del cos amb els braços desplegats, em semblava una funàmbula resseguint el fil de la corda fluixa. I llavors va passar. Ella va calcular malament la distància, va posar el peu al buit, va trontollar i va caure a l’aigua. Cap de les dues no sabia nedar i no hi havia ningú per ajudar-nos. A partir d’ara, els articles d’aquesta secció els escriuré jo.
