"Desitgem allò que no tenim. Allò que no sabem si volem. Allò que potser ens fa mal. Desitgem l’altre, desitgem ser l’altre. Desitgem fugir, començar, transformar-nos. Desitgem ser vistos, tocats, estimats, reconeguts." Ho llegeixo al web del Festival Clàssics, que dedica l'edició d'enguany (aquí en teniu tota la programació: hi ha monòlegs, taules rodones, concerts) a una força: el desig. Si d'entrada em fa pensar en la passió, m'adono que aquesta paraula ho mobilitza tot: el desig de viure (les ganes de començar un projecte, de veure algú); el desig consumista (amb què treballem i gastem i treballem i gastem); el desig de validació social (i els mecanismes que despleguem perquè ens facin cas); el desig de voler aconseguir el que sigui per, un cop ho tens, veure com se n'esfuma el valor (i, insatisfets, no en tenim mai prou: però si en tinguéssim prou, ¿què ens faria bellugar?). El desig, aquella estrella que quan la toques desapareix per reaparèixer una mica més lluny. Miro aquesta paraula des de l'avui i des del passat (amb la perspectiva de Plató, Goethe, Simone Weill) amb la directora del Festival, la filòsofa Sira Abenoza, que també és autora de l'assaig No consentiràs pensaments impurs.
¿Què és el desig?
A la Grècia clàssica s'entenia que era un Déu, una força que ens posseïa de manera descomunal i se'ns enduia. Que ni depenia de nosaltres ni la podíem escollir. Però no hi acabo d'estar d'acord.
¿Per què?
Per la visió romàntica que en tenim: l'hem sacralitzat tant que creiem que ser lliures consisteix a deixar-nos endur pel que desitgem. No tinc gens clar que el desig sigui una força cega que no podem controlar. D'entrada, el sistema econòmic es basa a crear-nos desitjos que abans no teníem: ens posen al davant un producte atractiu perquè el vulguem comprar. És bèstia pensar com ens mantenen com un hàmster dins la roda: fent-nos voler aconseguir una pastanaga que ells han triat. Per tant, si les tècniques per afavorir el desig poden ser a fora, em pregunto per què no han de ser també a dins nostre.
"El desig és rebel, no entén de normes, ni de raons, ni de límits", dieu. Hi ha la passió, que t'encega, et fa perdre el cap. Però aleshores, ¿en nom del desig podem fer-ho i tolerar-ho tot?
Exacte, seguint el desig, ens eximim i ens autojustifiquem per fer el que potser, al capdavall, no té gaire sentit. N'hem fet una visió romàntica, perquè literàriament és fascinant.
I alhora per viure calen aquestes vies d'escapada, ¿oi? ¿És el que ens desperta de la grisor?
És que aquí està la cosa complicada. D'una banda, sense desig no ens aixecaríem del llit: és l'energia que ens mou. Però, justament en aquest sistema econòmic basat en crear-nos desitjos, cada vegada hi ha més gent amb apatia.
¿El contrari de desig seria la resignació, aquesta mena de mort en vida?
Sí, sentir que no hi ha cap força que em mogui a fer res. És interessant esbrinar com soc capaç d'alimentar el meu desig, de no matar-lo, perquè sense desig entro en depressió. La vida m'és donada, però en mi hi ha d'haver la força que veus en les plantes. Si no hi és, em vaig apagant: ho veus en gent gran. Però, ¿com puc omplir-me d'un desig de viure que no caigui en l'absurd d'empaitar pastanagues? ¿Com puc no esclavitzar el meu desig lligant-lo a objectes o persones que ni m'alliberen ni em fa sentir plena?
¿Estimem amb el mateix mecanisme amb què comprem? Tot és rapidesa, fins i tot Tinder: ara un, ara l'altre, ¿entremig s'atrofia alguna cosa?
Sí, i per això el desig s’ha tornat impacient. Vivim immersos en una economia del clic: vull, aconsegueixo, em canso, giro full. El perill és que acabem desitjant sense esperar, sense sostenir la manca. I el desig —com la música— necessita silenci, pausa, buit. Si no hi ha buit, no hi ha anhel. Al festival ho explorem amb artistes que juguen amb aquesta idea: ¿què passa quan el desig no es pot satisfer immediatament? Potser torna la vida, potser el transcendim i elevem l’aposta, i ens enlairem a un desig més ample. Perquè el desig que s’esgota en un instant no és desig, és consum. I quan tot esdevé consumible, fins i tot les persones, s’atrofia la capacitat d’esperar, de fabular, d’imaginar i de desitjar.
¿El desig s'alimenta d'impossible?
Al convit, que és aquest diàleg de Plató en què diferents comensals proposen una definició sobre l'amor, Sòcrates diu que el desig sempre és desig d'allò que no tinc. I per tant, si soc alt, no desitjo ser alt; si tinc els ulls verds, no desitjo tenir-los verds.
Desitgem el que no tenim o el que estem a punt de perdre, és a dir, el que s'apropa a la frontera del principi o del final. ¿Podem desitjar el que ara tenim? La meva feina...
...la meva parella. El gir és estimar el que tinc. Si el desig s'ubica en el que encara no hi és del tot, l'amor seria voler el bé del que ara és aquí, amb mi: estimar la meva feina, la meva parella. A la vegada, i no és fàcil, seria interessant relacionar-nos-hi deixant espai per al misteri. No tenir la sensació que la feina que tinc ja me la sé tota, que la meva parella ja sé qui és, sinó viure amb prou obertura per adonar-nos que sempre hi ha misteri, que fins i tot el qui tenim més a prop no l'acabem mai de conèixer del tot.
El psicoanalista Miquel Bassols em deia que una pregunta molt important a fer-nos és: ¿realment vols allò que desitges?
És la gran pregunta. Quan d'adolescent llegia Anaïs Nin [al cicle Elisabeth Casanovas en llegirà els dietaris en què parlava de l'incest amb el seu pare, de les relacions amb amants], la veia com una dona alliberada, que no seguia els esquemes socials i que va explorar el desig més enllà de la norma. En canvi, ara l'he rellegit i m'ha remogut veure-la com una dona marcada per l'experiència d'un incest. Te'l narra volent-te fer creure que era senyora del que sentia: que desitjava el seu pare fins i tot encara més que els altres homes. Però des de fora, penses: ¿en quina mesura no ets una dona que has estat víctima d'una relació malaltissa amb el teu pare i això ha determinat com t'has vinculat amb els homes?
Devia marcar un patró: ja no és senyora del desig, sinó esclava.
Així és com la llegeixo avui. Però la seva figura ha marcat determinades dècades de feminisme i discursos que reivindiquen l'alliberament de la dona.
¿L'alliberació també s'associa amb l'anar amb qui vulguis? ¿Anar amb deu homes i dones vol dir que ets una dona alliberada?
Aquesta és la pregunta: ¿és més lliure qui va amb deu homes i dones a la vegada que qui està casat? No tinc clar que determinades vivències del desig ens facin més lliures.
¿S'associaria a una dona empoderada?
Sí, és com s'entén ara. Estem en dos extrems: d'una banda, hi ha el discurs que diu que hi ha més llibertat en aquesta multiplicitat, i després hi ha l'emergència d'un discurs ultraconservador que qüestiona fins i tot el desig homosexual i el titlla de patològic. Per això amb el David Verdaguer fem De profundis, d'Oscar Wilde. Però hi ha alguna cosa que em grinyola en tots dos pols.
¿El no-compromís també es confon amb la llibertat? No siguem parella: avui sí, demà desapareixo.
Sí, en canvi hi ha un poema de Goethe preciós que diu que mentre no et compromets, estàs molt més perdut. Estàs entre diverses aigües, no triant. Si ho pensem en termes rigorosos, som lliures gràcies i a partir de la raó: el que ens distingeix de la resta d'espècies animals és que tenim la capacitat de decidir. Jo no soc una lleona que com que no he menjat, surto a queixalar el primer que passi. Soc una persona que, malgrat que tingui gana, em sé aguantar. I pel que fa a altra mena de pulsions, igual: encara que passi algú per aquí davant que desitgi, soc persona en tant que tinc la capacitat de no deixar-me endur per una pulsió. Per tant, el que em fa humà és la capacitat de dissociar-me de la situació i escollir. És la tria el que m'allibera. Goethe diu que és a partir de triar i comprometre't amb la tria que tot s'alinea. Deixar-nos endur pel desig en tot moment no vol dir ser lliure.
¿És més aviat una cosa capritxosa? Ara em ve de gust això, ara allò.
Vivim en l'abundància, i aquest poder tastar olletes ens fa més capritxosos. Com si fóssim en un banquet, ara agafo una mica de xocolata, ara provaré allò. I això resta força al desig. El desig de tastaolletes té poca potència. També venim d'una tradició de vides sotmeses a la norma: em caso i tinc fills perquè toca. I hi ha la lògica del pèndol: té sentit que reaccionem dient que hem de poder triar les nostres vides. Però no tinc clar que poder triar consisteixi a no triar. En la multiplicitat hi ha una no-tria.
¿Avui dia hi ha una certa contenció de la passió? ¿Allò de desviure’s per algú queda desfasat?
No sé si és contenció de la passió o desapassionament. Si, com diu Plató a El convit, el desig és desig d'allò que no tenim, en un món on tenim accés a tot amb només un clic, ¿on queda l'espai per l'espera, pel delit, per l’ànsia? El desig s'alimenta de la impossibilitat, de la dificultat i la distància. La poesia trobadoresca n'és un exemple magnífic. El trobador s'enamora de la dona que és inabastable, no de la que té al costat. Per això al festival hem volgut proposar un concert de creació a partir de la poesia trobadoresca a David Carabén i els músics de Mishima. La poesia trobadoresca ens parla d'una estructura amorosa que encara té sentit avui. No és que allò de desviure’s per algú avui quedi desfasat, les cançons segueixen parlant d’això, el que passa és que en la nostra vida ja no hi ha espai per desviure’ns per ningú perquè tothom està al costat, a tocar.
Cançons com Sin ti no soy nada avui són carques. Més aviat estem a l'altre extrem: jo sola puc, no necessito ningú. ¿Què diu això del món d’avui? ¿Hi veus alguna esquerda?
Vivim una època que glorifica l’autosuficiència. Però l’amor, com la vida, no és una empresa d’un sol accionista. Viure és vincular-se, deixar-se afectar, barrejar-se. Una vida autosuficient seria tristíssima i avorridíssima. Per això els Déus grecs s’avorrien! Cap desig neix sol; sempre es desperta en relació amb algú o amb alguna cosa. Creure que “jo puc amb tot” és una fantasia molt pròpia d’aquest capitalisme emocional: fins i tot l’amor s’ha convertit en un projecte d’eficiència personal. L’esquerda hi és en la fatiga: en la gent cansada de ser autosuficient, de fer-ho tot bé, de no necessitar mai ningú. El desig, com la fragilitat, és una manera de dir “et vull perquè sento que amb tu alguna cosa en mi s’eixampla”, i això no necessàriament em resta llibertat, de fet és possible que me’n doni.
¿L'amor està massa vigilat? ¿Que la parella compleixi tot el meu llistat d'exigències, que estigui sempre a l'altura, que no falli mai?
Sí. El tenim sota lupa, sotmès a protocols morals i a checklists emocionals. Hem passat del “per sempre” al “mentre compleixi totes les meves condicions”. I quan alguna cosa falla, ens sembla que ja no és amor. Però l’amor no és un sistema perfecte. És una relació viva, feta de contradiccions. La vigilància ens dona una falsa sensació de seguretat, i potser la seguretat és enemiga del desig. El Clàssics d’aquest any proposa mirar el desig sense por, sense la moral de la puresa. Obrir espais on no calgui justificar el que ens commou o ens atrau. El desig és un lloc on ens descobrim imperfectes, i potser és justament això el que ens salva de la rigidesa moral que ens asfixia. Dit això, i encara que pugui semblar contradictori, cal educació en l’amor, cal aprendre a estimar. És a dir, no tothom estima de manera sana, no tot amor ens fa bé.
¿L’amor romàntic és dolent del tot? ¿En rescataries alguna cosa?
Sí! El que cal és rescatar-ne la bellesa sense quedar atrapats en la seva mitologia. L’amor romàntic va ser una revolució: per primera vegada, algú posava la passió per damunt del deure o del pragmatisme. L’amor romàntic ens ha generat moltes il·lusions frustrades, però no crec que em convenci més la idea de les relacions de conveniència, els matrimonis-empresa o el pragmatisme afectiu. El problema és com hem arribat a magnificar l’amor romàntic i el que n’esperem. Vam començar a confondre la passió amb la plenitud i l’absolut permanent, i a exigir a la parella que fos Déu, mare, amant, amic i terapeuta alhora. Potser quan pensem en l’amor romàntic o en el desig hem de pensar en la tremolor, en la commoció, en com ens posa en moviment, no en la possessió, la perfecció o l’eternitat. Hi ha una part de l’amor romàntic —la commoció davant del descobriment de la vulnerabilitat de l’altre— que encara és preciosa. El que hem d’abandonar és la fantasia de la perfecció. Estimar no és trobar la meitat que ens falta; és compartir la pròpia imperfecció. Però bé, aquest any parlem del desig.
Justament pensava que la pulsió del desig hi ha persones que la tenen molt viva, i d'altres que la tenen apagada. Això parla de nosaltres, ¿oi?
Totalment. Un terapeuta que segueix el model del disseny humà em va dir: "Tu tens el canal del desig obert".
Això és un piropo!
És bonic i tràgic a la vegada. Hi ha gent que està més travessada pel desig, que sembla que els arrossega un foc que crema, i n'hi ha que es queden quiets. El desig és moviment.
¿Pot ser temerari?
Sí, en essència. I és interessant observar-lo: què em desperta desig i per què.
¿Digue'm què desitges i et diré qui ets?
Sí, diu moltes coses de nosaltres què i qui ens desperta desig. Al capdavall, té a veure amb la nostra idea de bé, amb allò que ens sembla bo i atractiu.
A La Turra van fer una taula rodona sobre el porno, i un deia que als adolescents els diuen que són violadors abans que hagin tocat una noia. També hi ha homes que diuen en veu baixa: "Ara he de vigilar molt, no sé com apropar-me a les dones". És complicat parlar-ne, però no sé fins a quin punt això ha condicionat o no el desig.
Cada vegada hi ha temes que ens costa més tocar perquè ens fa por la reacció que generaran, i solen ser els temes més necessaris. La campanya dels Clàssics d'aquest any són escultures d'homes amb els penis amputats, i és una clucada d'ull a aquest discurs d'homes que diuen "sento que avui el meu desig és posat sota sospita". Aquí el repte és trobar l'equilibri: hem de poder-nos deixar alimentar pel desig, perquè si no, és una mort en vida. Però a la vegada, el desig d'un home adult per un nen de cinc anys és malaltís. D'acord que hi ha qui diu que desitjar no és delicte, que ho és cometre una acció que faci mal a algú, però, ¿què diu de nosaltres que tinguem desitjos que impliquin l'agressió a homes o dones o nens? ¿Per què cada cop s'estén més el desig de la violència física en la pornografia? ¿Quina és l'arrel que hem d'atacar? Perquè en un desig que busca l'agressió hi ha alguna cosa sospitosa.
¿Què és perillós del desig masculí?
El perill neix quan el desig es confon amb el poder. Quan el plaer passa per dominar o sotmetre. Quan la mirada de l’altre deixa de comptar. Però el desig en si no és perillós, és potent. El que és perillós és la por que ens fa mirar-lo de cara. El que cal és transformar-lo en llenguatge, en reconeixement, en trobada. Aquest és, potser, un dels propòsits del Clàssics: tornar a parlar del desig sense por ni moralina. Tornar-lo a situar al centre de la vida, no com una força a reprimir, sinó com una força a explorar. Perquè allò que no s’anomena, acaba dominant-nos.
Hi ha un altre desig, el de ser acceptats, de formar part d'un grup. ¿La forma actual d'aconseguir-ho és presentar-se com a víctima?
Sí, com a humans tenim una doble pulsió: d'una banda, necessitem ser estimats; i de l'altra, volem satisfer els nostres desitjos. I llavors vivim en aquesta doble tensió que no és fàcil perquè ¿com puc ser qui soc sense perdre l'amor dels altres?, o ¿com puc conservar l'amor dels altres sense trair-me i deixar de ser qui soc? En el moralisme contemporani, la categoria de víctima et situa en un lloc no només respectable sinó que anima el context a cuidar-te.
T'han de plànyer.
Exacte, presentar-se com a víctima és una via fàcil i directa per ser reconeguts i cuidats, perquè el món sent que ha de cuidar les víctimes de la història i del present. Però, ¿què diu això de nosaltres? No et presentes com un ésser que ha decidit, sinó com un que ha patit vivències que no ha pogut escollir. I és veritat que tots som víctimes, però no tinc clar que ens ajudi.
¿És una altra de les contradiccions del temps d'avui? ¿Es vesteix d'empoderament quan en el fons és una debilitat?
Sí, i ho separaria de l'economia lliberal, que se centra en la idea de l'home lliure capaç de decidir-ho tot per ell mateix. Ni som uns pobrets que no triem mai res i tot ens passa per sobre com un camió, ni som éssers omnipotents capaços de tot.
Al llibre No consentiràs pensaments impurs dius: "Assemblar-nos a Déu no ens fa més feliços, sinó infeliços i monstruosos."
Cada vegada hi ha més obsessió per la perfecció física, que ens fa rebutjar aquell cos imperfecte. I això vol dir que anem fent cada cop més ampla la discriminació amb els impurs, que són els qui estan més necessitats: els immigrants, els que viuen al carrer. En comptes de tenir-ne compassió i cura, va creixent el discurs d'ultradreta, racista i xenòfob, que els discrimina. Aquest mecanisme també ens l'apliquem a nosaltres: jo també acabo sentint rebuig cap al meu cos perquè per definició mai arribarà a complir els canons falsos.
¿Són autocàstigs perquè no estem prou primes o perquè en surten cabells blancs?
Perquè mai estem a l'altura absurda que hem establert, que no és humana. Els humans no som Déus ni àngels, som cossos que neixen, creixen i mica en mica van defallint i es van desfent.
Al llibre dius que com més pur vols ser, més neuròtic i infeliç et tornes, perquè et passes el dia vigilant i castigant a tu mateix i als altres. I cites Freud, que recomanava abaixar les expectatives. ¿Entenc que això passa per la tolerància?
Sí, perquè el nivell d'exigència que posem en nosaltres mateixos es veu reflectit en el que posem en els altres. Quan em prohibeixo el desig de menjar el que sigui perquè vull tenir un determinat cos, és probable que els qui no apliquin aquesta contenció em generin rebuig. Freud proposa que deixem d'exigir-nos ser déus perfectes i purs. Perquè és en aquest nivell d'autoexigència, que és un superjò magnificat i deformat que esdevé un gegant monstruós, on hi ha tot aquest desequilibri. En canvi, si soc més permissiu, si entenc que tots fem una mica el que podem i que podem ser cutres, patates, despistats, cursis i no passa res, si fem callar aquesta exigència, abaixarà la neurosi. Però, ¿com ho podem fer en un món de lògica competitiva, on sembla que estiguem en una cursa, i si et quedes enrere perds? Val la pena ser capaç de dir: no passa res, no ho sé fer millor, tinc arrugues.
¿Pot ser una mica revolucionari dir no puc més?
Totalment. Igual que ho seria fer una vaga de desig i dir: durant els propers deus dies no comprarem res. Aturaria el món.
Allò del Black Friday...
...a la inversa!
"Qualsevol que ha sigut desgraciat prou temps sent complicitat amb la seva pròpia desgràcia". Al llibre parles de la força de la inèrcia: som el que estem acostumats a ser. I també té a veure amb el desig: si el vols transcendir, has de ser conscient de quina inèrcia tragines. Cadascú té una bola de neu que l'empeny a repetir patrons.
En això Aristòtil va ser molt savi, perquè ens fa adonar de com l'hàbit és el que ens fa esdevenir com som. Simone Weill explica d'una forma molt colpidora com això s'aplica a persones de qui penses: ¿com pot ser que estigui al pou i no hi hagi manera que en surti? Els humans fem niu on som, encara que sigui a l'infern. Qui ha viscut la desgràcia la converteix en casa seva. I li és complicat sortir-ne, sentir-se mereixedor d'una casa menys infernal, d'un gest de compassió. El món ja li ha dit ets escòria.
Et vesteixes del que et diuen.
Per això el victimisme és un drama, perquè si en fas categoria i et va calant a dins, et serà difícil sortir-ne.
Amb tot el que hem parlat, no sé fins a quin punt estem fets d'un patró. ¿Jo trio el que desitjo o desitjo en funció del que vaig veure a casa de petita? ¿Vols dir que això no està més marcat del que voldríem creure?
Sí, som receptables: no tot allò que som i fem ho hem triat de manera lliure i conscient. Però només en l'exercici de reflexionar sobre allò que desitjo, el desig es transforma. És la idea de la mecànica quàntica: allà on poses llum, les partícules canvien.
"¿Quin buit volem tapar amb la unió amorosa? ¿D’on ve aquesta nostàlgia? ¿Busquem el que tenim o el que no tenim?", deia Anna Punsoda per anunciar el seu convit. ¿Quin buit diries que és?
No sé si és un buit que volem tapar; o sí, i no ho vull admetre. Però penso: som llançats al món i obrim els ulls. Potser qui acaba tenint una manca de desig, ja sigui per una depressió passatgera o per un final de vida, és perquè alguna cosa li ha tapat els sentits, ja sigui el cansament o que ha patit tant que diu: ja en tinc prou, no en vull més. Però si ara ets aquí, amb els ulls oberts i la pell predisposada, ¿pots no desitjar res?
[Podeu consultar tota la programació del Festival Clàssics, que es farà fins al 19 de desembre, aquí]
No consentiràs pensaments impurs
© Sira Abenoza
© d’aquesta edició, Fragmenta Editorial
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
