Lluís Llach (Girona, 1948) ha estat part de la meva vida des que vaig néixer, com a referent musical i moral reconegut per tota la família. I m'ha acompanyat especialment els darrers sis mesos, des del dia que hi vaig quedar i em vaig passar prop de tres hores parlant amb ell. Mentre jo redactava aquesta entrevista (sense forçar gens la travessia), ell ha celebrat els cinquanta anys dels seus concerts al Palau dels Esports, ha deixat la presidència de l'Assemblea Nacional Catalana i ha fet 78 anys. Gravada en una masia de Parlavà ("visc en una casa que la gent pot imaginar que és un palau; se me'n fot tres pitos; això era una granja i la vaig comprar perquè vinguessin els amics músics i poder-hi treballar") amb dos micròfons grans com una ampolla de litre ("quan tornis a la redacció, ja els pots dir que aquests micròfons que portes han impressionat el Llach") però que van captar un brunzit constant molt per damunt de les nostres paraules, l'entrevista és tan vigent com el primer dia. Bon senyal.
Aquesta conversa forma part de la secció que fem amb Parlem. Si vols un 10 per cent de descompte, clica aquí.
M'agradaria començar pel començament.
¿Ara vols parlar de l'any 48? No sabia que et quedaves a sopar.
¿Quins somnis tenies, de petit? ¿Quines ambicions?
Quan ets petit, somies molt. ¿Ambició? Jo, sincerament, cap.
¿La influència principal que tenies era la família?
En un poble es pot socialitzar molt: vas a jugar a la plaça del poble, et trobes jugant a casa d'un company, els altres pares t'acullen, et donen esmorzar o dinar i parlen amb tu. En arribar a l'escola no ens dèiem "i tu com et dius", tots ens coneixíem: tu ets de Cal Figueres, tu ets de Cal Carreter. I per això jo m'estimo tan Verges. La majoria eren pagesos i entraves en contacte amb la natura. Jo recordo anar a batre, a separar la palla del gra, entrar a les corts de truges i veure-hi la porqueria, o conduir un tractor pels camps. Eren feines col·lectives, la gent encara s'ajudava.
¿Com eres?
Una persona bastant tímida, sempre ho he sigut. Encara que ara ho dissimulo tan bé que ja no m'hi considero.
¿I a l'escola?
Era bastant repel·lent, tenia molta facilitat com a estudiant i, per tant, no patia. Feia servir més el sentit comú que la memòria. I totes les anormalitats que de gran veus que eren anormalitats te les prenies amb aquella inconsciència d'infant. "Ah, ¿cada dia hem de cantar el Cara al sol aixecant el braç? Doncs vinga! [canta] Cara al sol!".
Els teus pares eren de dretes.
El meu pare era l'alcalde franquista del poble. La meva mare no sé si era de dretes sincerament, però si més no ho feia veure. Més tard, quan van prohibir el seu nen, es va fer d'esquerres i votava les esquerres. Vaig viure protegit per… no diria una família benestant, perquè, malgrat que ell era metge, jo sentia com els pares es discutien per diners. La meva mare deia al meu pare que havia de pujar al preu de les visites. Quan vaig néixer, la qüestió econòmica era la gana. Molta gent pagava al meu pare amb blat o amb aviram i això feia que hi hagués problemes, per exemple, per enviar a estudiar en un col·legi al meu germà o a mi. Però a banda d'aquestes anormalitats que racionalitzes molt més tard, crec que vaig ser un infant feliç. Deien que una mica tristoi, però jo no m'hi he sentit mai.
¿Era timidesa?
Més timidesa que res.
¿Eres el gran o el petit?
El petit. El meu germà gran, a més, era maco, fort, jugava a futbol… Jo no sabia fer res de tot això. I quan venien a hostiar-me, m'havia de defensar ell, pobret. Vaig tenir una circumstància que ha definit la meva vida més tard: la meva mare, que es va formar com a mestra durant l'època republicana, tenia l'obsessió que el meu germà i jo aprenguéssim llengües, viatgéssim i estudiéssim música. Vaig aprendre al mateix temps les notes i les sílabes, als quatre anys vaig anar a la meva primera classe de piano. I amb la música vaig ser molt feliç, perquè em va obrir un món estrany, molt difícil de definir, que és el llenguatge musical. La quantitat de codis que t'entren, que tu no controles, que desperten emocions...
Hi vas connectar.
Molt. El piano vertical és un gran formador de músics, perquè no et pots distreure. Tocant el piano plorava i m'emocionava, i tancava les finestres, ja de molt petit. La meva mare em fotia crits: "què has de fer a les fosques, nen!". Però amb els ulls tancats… Uf! Jo volava. Vaig tenir un primer professor que tècnicament era molt bo, i una segona professora, que curiosament era tieta del president Puigdemont, que em va fer estimar la música.
¿Què conserves més, la tècnica o l'estima?
La tècnica la vaig perdre absolutament. Quan era petit Déu n'hi do, per l'edat que tenia i per no anar a conservatori. Verges era molt musical. Jo vivia als afores, a les quatre carreteres, i cada dia de camí a l'escola sentia assajar entre quatre i set instruments. La trompeta d'en Xeto, el piano del Quim Gil, el trombó del seu germà, etcètera. Teníem dos o tres músics que anaven a tocar a la Principal de la Bisbal. La música era quasi com una qüestió col·lectiva del poble.
La part artística, per tant, la tenies desenvolupada.
No sé què és, la part artística.
La part musical.
D'acord.
¿La part més política, de valors, la tenies desenvolupada?
Era de dretes. Era, sobretot, idealista, em movien els símbols: volia ser missioner a l'Àfrica per anar a curar nens.
¿L'educació que vas rebre era molt catòlica?
En un col·legi de frares. No deixaven parlar català i tots tenien un accent, pobres... Un era de Sant Feliu de Pallarols, l'altre de ves a saber on. Després de la guerra, els motius per entrar a ser capellà, o frare, o Guàrdia Civil, eren molt problemàtics d'esbrinar i de conjuminar en pensaments, ideologies o vocacions. A l'entrar al col·legi vaig deixar d'aprendre piano. I, com que m'agradava molt la música, vaig agafar la guitarra de la meva mare i vaig tenir prou instint per traslladar-hi els acords del piano. I aleshores amb la veu feia de mà dreta i amb la guitarra feia les harmonies i el ritme de la mà esquerra. Sense voler, vaig acostar-me al que després seria la formulació del cantautor.
¿Creies en Déu i tot el que explica la Bíblia?
Jo m'ho creia. No és que el meu pare em prediqués, amb això sempre va ser molt honest, però era molt catòlic, creia molt en Déu. La meva mare també, però de manera més informal, per això mai sé què li passava a l'interior. En aquella època les formes eren molt importants. Una de les eines del franquisme era la vigilància que ens fèiem els uns als altres. L'autorepressió estava absolutament instal·lada en la societat. En Franco va tardar un any i mig més del que podia haver tardat a guanyar la guerra senzillament per anar a poc a poc i poder anar matant, exiliant, empresonant i torturant. Van matar gent que estava significada, mestres, gent de la cultura, etcètera. I després van pujar els fidels, els seus, com la família del meu pare, que majoritàriament era franquista.
La teva família no era catalanista.
No. El meu pare sentia el català com a propi, però l'autonomia, quan va arribar, li devia sentar molt malament. Era un molt bon metge vocacional i una bellíssima persona, i quan l'anaven a buscar a les quatre de la nit es trencava la cama amb la Lube, una moto d'aquell temps, per arribar al mas. Però el seu avi havia sigut un gran requetè de la demarcació de Girona, ell estava educat en una família de requetès i era requetè.
¿Què va fer durant la guerra?
El cop d'estat feixista va provocar enfrontaments de classe, i ell era de classe privilegiada. Van matar un cosí germà seu. Això m'ho va dir un dia, molt més tard. És una cosa que és molt difícil d'entendre per a la gent jove: no se'n parlava. Que no se'n parlés entre els perdedors era una manera de protegir-se i de no morir-se de ràbia. Però és que a casa eren els vencedors, i tampoc se'n parlava. Hi havia alguna cosa que feia que fos millor no parlar-me. I tot això, quan ets petit, no ho notes. A vegades m'he preguntat si una mena de sensibilitat meva pogués venir per aquest cantó, però no. Jo era un nen feliç amb el que hi havia.
De nen ets catòlic de dretes i, de jove, anarquista d'esquerres i ateu militant. ¿Quin és el primer moment en què dubtes dels valors que has mamat?
El primer "no" que faig és a la religió. Van ser sis anys de misses, de prèdiques, de confessions, de comunions... I un dia, amb catorze anys, encara dins del col·legi, vaig arribar a la conclusió que tot allò era mentida, no em preguntis per què.
¿Ho vas veure com un conte?
No, ho vaig veure com un engany. El catolicisme m'havia ajudat molt. Però de cop i volta vaig dir "¿però què és tot això?" i vaig deixar de creure en Déu. I vaig dir el primer "no", però no amb aquesta tranquil·litat que ho dic ara, sinó amb una certa agressivitat: [més agressiu] "s'ha acabat". I amb un amic que es deia Canela vam començar a fer una cosa que era desafinar en els oficis religiosos.
[Ric]
Oh! Riu-te'n! Quan un sap música, sap desafinar molt bé. L'èxit més gran va ser un vuit de desembre, per la Immaculada Concepció, que com que ja érem grans i estàvem al final, vam aconseguir que tota la columna que hi havia davant nostre desafinés. Si tu estàs allà cridant, és molt difícil que el que et té al darrere no t'escolti. I això va ser com prendre la bastilla.
¿I quan et vas fer d'esquerres?
És Barcelona, que em canvia. Hi vaig amb quinze anys, faig un any preuniversitari i després entro a la universitat. A Barcelona hi ha tres coses que són perilloses i al mateix temps fantàstiques, que són anonimat, solitud i informació. L'anonimat t'allibera de lligams estranys de què fas, on vas, què penses. Després, la solitud. Jo vaig anar a casa d'una àvia i això em va aïllar molt. Em tenia sense pagar, perquè la coneixia d'abans. I la vaig conèixer tan bé i vaig estar-hi tan amargat que quan feia un any que hi estava vaig dir als meus pares que volia ser pagès, intentant-los convèncer que era una vocació. Jo què sé, potser me n'hauria sortit.
¿Hauries pogut ser feliç com a pagès?
Escolta, clar que hauria pogut ser feliç! ¿Tu creus que jo he sigut feliç perquè soc famós o perquè he cantat en més o menys escenaris? No ets més feliç perquè has cantat o perquè has tingut èxit, de veritat. No.
I la tercera cosa que et vas trobar a Barcelona va ser la informació.
Quan entro a l'universitat faig un any o dos d'enginyer, perquè hi entenia de matemàtiques i al col·legi havia triat ciències en lloc de lletres. Tenia una absoluta manca de vocació, i això m'entristia. No m'entusiasmava res. Tot el dia cantava, però mai havia ambicionat ser cantant. M'havien ensenyat que fer de músic era menor, que era injust que una persona a qui se li podia pagar una carrera no ho aprofités, i m'ho havia cregut. Vaig decidir canviar. Miro les carreres de ciències que hi ha i l'única que tenia assignatures rares (sociologia, filosofia, teoria política) era econòmiques. I allà hi faig un amic que després serà director de cinema, en Lluís Zayas, que com que m'escolta cantar tot el dia em diu que em portarà en un lloc a que em facin una prova. No tenia cap cançó. I em porta a un lloc ben curiós: la Cova del Drac. I si en comptes de portar-me a la Cova del Drac m'hagués portat al Molino, jo ara estaria fent de vedet del Molino reciclada. Jo, aleshores, no tenia consciència de català. El parlàvem a casa, però sense consciència. I a l'escola des dels quatre anys que m'havien convençut que "mare" és "madre". La consciència me la donen Els Setze Jutges. Els hi va agradar la meva veu, vaig parlar amb l'Espinàs i em vaig convertir en el setzè jutge (és casualitat, van estar molts anys sent set i sempre s'havien dit setze jutges). I al mateix temps que entro a Els Setze Jutges entro a una facultat de dret, arquitectura i econòmica on tinc professors (que després seran represaliats) que m'expliquen què és el capitalisme, l'explotació, etcètera. I jo: ah, hòstia, funciona així, això.
I una cosa i l'altra et fan d'esquerres i catalanista.
Al grup, el primer que em diuen és que cantem en català per defensar la llengua i la cultura catalanes. I em sembla bé perquè sí, perquè era gent maquíssima. M'ho vaig anar creient més tard, quan vaig anar a cantar i vaig veure el guàrdia civil a la porta, o quan vaig veure que prohibien un company com el Raimon, i quan vaig sentir en Serrat dir que mentre no hi hagués premsa en català i ràdios en català, ell no cantaria mai en castellà (en Raimon i en Serrat, al grup, eren com uns déus dalt d'un pedestal meravellós). La societat i la repressió em van donar contínues motivacions per anar dient: hòstia, sí. Amb Els Setze Jutges vaig començar a cantar per coses rares, i quan ja era una mica més conegut em venia a buscar gent que em deia "¿ens pots ajudar amb això?". Nosaltres érem les ambulàncies culturals i socials del país. No hi havia mitjans de comunicació, i ens vam convertir en un punt de referència sense voler-ho ser. Tenia dinou anys i la gent m'identificava com un defensor, i jo deia: hòstia, tot just n'estic aprenent. I vam començar a fer recitals per als treballadors quan estaven en vaga, per polítics que havien de pagar multes, etcètera, i això em va donar una informació que no tenia. I a la universitat, la informació sociopolítica és molt forta. I, curiosament, a econòmiques, on havíem de llegir assajos i informar-nos, per intuïció i sense menysprear mai les qualitats del marxisme, vaig tirar per l'anarquisme. En aquest aspecte jo venia del buit ideològic, però penso que vaig fer bé, perquè vaig conèixer el que considero el moviment obrer més interessant i revolucionari dels anys vint i trenta. M'enamorava la seva obsessió per l'accés a la cultura dels treballadors, i la quantitat de xarxa cultural que van arribar a construir. A mi m'encandilaven més pel cantó emocional que pel cantó racional. El que passa és que després l'emoció necessitava racionalitzar-la. I aquesta racionalització de les emocions, de les solidaritats, del companyerisme, de que la gent no passi gana, per dir-ho d'alguna manera, em va fer d'esquerres. I molt militant. Arran de tota la repressió que veia, vaig començar a informar-me també del cantó nacional, de què representava la cultura catalana. De cop i volta, cantar en català era fer política. Cantar en català, avui, és fer política. Els catalanets no tenim més remei que fer política per no desaparèixer.
Mira't ara. Independentista.
Jo no esdevinc independentista fins que arriba Felipe González al poder. Com a deutor de moltes idees anarquistes, sempre he tingut com a projecte de futur l'internacionalisme, la convivència dels éssers humans en països fraterns. Quan ve la transició, jo veig l'estat espanyol com l'oportunitat de fer un estat de nacions lliures i confederades, el que ha de ser l'experiència europea: la convivència de societats molt diferents. Com a cantant, jo hi havia tingut molt d'èxit, ja. El 68 ja em van convidar a Màlaga. El PSOE ens enganyava quan parlava de l'autodeterminació dels pobles d'Espanya. L'esperança era que guanyés l'esquerra i posés en pràctica tot allò. Mentida. La gran culpa de Felipe González no és només la traïció a tots els principis que en principi havia de servir, sinó deixar la gent espanyola d'esquerres sense eines ètiques per continuar-ho sent. Jo ho trobo un crim. Qualsevol militant d'esquerres ha de tenir unes eines ètiques per funcionar: unes conviccions, unes creences. ¿Com pots anar contra el món si no tens aquestes eines? I ve aquest imbècil i les destrossa totes. Que després vingués l'Aznar em sembla coherent.
Ja.
I això es conjumina amb la pèrdua d'empenta als anys 80 del que l'Europa escarmentada crea a partir de la Segona Guerra Mundial, aquesta mena de moral civil democràtica a través dels grans convenis internacionals. No és només l'ONU, són els drets humans, els drets de les dones, els drets dels infants, els drets internacionals, que conformen una moral per mi importantíssima, perquè a partir de l'any 68, aquesta moral acaba dominant la moral (catòlica, en el nostre cas) que sempre havia establert les normes de conducta (que fins al segle XX eren les de la repressió). La gent té tendència a donar poca importància al 68 perquè no va tenir conseqüències polítiques: De Gaulle va continuar de president i Pompidou n'era l'hereu. Però hi va haver un canvi més fonamental: va canviar el coco. I això permet que quan un Joan Pau II diu que els preservatius han d'estar prohibits a l'Àfrica, per primera vegada molts filòsofs, molts intel·lectuals i molts cantants de protesta vam dir: el que diu aquest home és immoral. ¿Per què? Perquè teníem l'autoritat moral. El que vivim avui és la destrucció d'aquesta moral. Abans no la seguien, però dissimulaven. El Biden no era un sant, l'Obama tampoc, el fill de puta, amb Guantanamo, però intentaven que aquesta moral es mantingués. El Trump i els seus seguidors arreu del món estan intentant donar continuïtat al desori que tenen muntat, que no saben com sortir-ne, a força de destruir aquesta moral, que per a mi és la gran aportació de la democràcia burgesa del segle XX (la nostra democràcia és burgesa, no participativa i popular, però bé, és el que la història ens ha permès). I això acabarà segurament malament, però ves a saber, espero que us en salveu.
Els Setze Jutges volien fer política i van anar a parar a la música. La idea era defensar el catalanisme, parlar de certs temes, i van trobar en la música l'eina per fer-ho per passar la censura. Tu segueixes el procés invers.
L'invers. No he compost mai una cançó amb lletra. La lletra l'hi poso quan ja tinc la melodia.
¿Hauries pogut, en un altre context, posar-hi la lletra en castellà?
Mare de Déu! I tant. En anglès haurien sonat de collons. L'Amor particular en anglès i cantada per Barbara Streisand. [riu]
Prohibeixen els teus concerts i t'exilies.
Un cop allà vaig conèixer l'exili de debò, i per això quan em dic exiliat em fa vergonya. L'exili va ser una universitat, per a mi. Soc com soc pels jutges i per l'exili.
Et converteixes en un mite des de l'exili.
Hi ha fets molts circumstancials. Jo estic allà passant gana amb el meu mànager, que m'acompanya a passar gana. I el 71, després de cantar per tots els casals catalans en els barris de París a canvi de cent francs, en Jean-Paul Sartre promou un festival de nacions oprimides a la Mutualité, un teatre molt gran on anava la gent de consciència política, i jo hi canto. Això em va obrir una mica. En lloc d'un cafè amb llet, ja podíem posar un croissant. I de cop i volta, el meu mànager, que tenia una fe en mi que suposo que venia de la desesperació, se'n va a parlar el director de l'Olympia, i li ensenya un disc, i ell li diu "tinc programat dos anys, però tinc un dilluns lliure". Hi vaig acabar anant sis o set vegades. També perquè la República Francesa havia tingut una actitud molt dubtosa durant el feixisme i necessitava dir-se que era antifeixista i antifranquista. Els catalans eren ben rebuts i l'exili català era fort. Si parlaves del problema de la llengua catalana a l'estat espanyol, tothom era solidari. L'únic problema era quan els deies "n'hi ha 300.000 al Rosselló, i quan van a l'escola han de passar sota un frontispici amb un gravat a la pedra que diu 'no escopiu ni parleu català'". El jacobinisme francès forma part de l'essència francesa i ha penetrat, perquè…
Lluís, no tenim temps per al jacobinisme francès.
Mira que era interessant, el que anava a dir: tu t'ho perds.
Els Olympia et col·loquen en una posició de mite que no havies demanat.
Fins i tot l'ABC, a la secció cultural, en parlava: "cantante espanyol Lluís Llach", etcètera. I a Barcelona es va muntar un cristo. Molts intel·lectuals van agafar el meu cas de pal de paller. Era un artista prohibit amb èxit a París. I jo que em pensava que allò era el final, de cop i volta torno convertit en una verge de Lourdes, amb perdó, sense estar preparat per al paper ni haver-lo buscat.
No l'has buscat, però l'acceptes.
Quin remei, nen! Jo cantava les cançons que havia compost perquè hi creia. Cantava "on vas amb les banderes i avions" perquè sabia que mataven estudiants i treballadors. Què collons! I entenc els analistes que deuen dir "es devia fer prohibir, per després…": és una novel·la preciosa. Jo vaig haver-ho d'assumir i per a mi va ser espantós, perquè patia. En el meu primer recital, al Palau dels Esports, venen tots els polítics a veure'm perquè així es fan conèixer.
Entenies que hi havia una necessitat que algú representés aquests valors.
I tant. I per això vaig fer el camp del Barça quan es deia que ja no calia cantar en català.
¿Tenies por d'equivocar-te?
El dia que em vaig confrontar amb en Tarradellas, per dins estava fet una merda. Com puc jo, un jovenet de 29 anys, dir a un president que ha estat a l'exili no sé quants anys "¿com és que vostè arriba i va a veure el capità general i, en canvi, no diu res sobre La Torna?". Ho vaig dir perquè pensava que ho havia de dir. Doncs fem-ho. Però sempre acceptant que em podia equivocar. Perquè si no, no goses dir res. Per això sempre he intentat estar en una posició d'aprendre, de mirar i d'escoltar, de fer servir el sentit comú. Jo era un petit burgès, anava als ocupes i pensava "¿però com van vestits, aquests bojos?". Però els escoltava perquè estaven reclamant un tipus de societats amb una economia anticapitalista que pensava que era justa.
Ho dius com si t'estirés un fort sentit del deure o de la justícia.
No: d'estar d'acord amb mi mateix.
Fent honor a unes idees.
És clar, és que consisteix en això.
N'hi ha que les poden deixar de banda.
Cadascú amb la seva vida fa el que pot. Jo he tingut molts privilegis, i en els moments més difícils, la gent sempre m'ha empès. Em diuen: "Oh, Lluís, tu, quan ningú s'hi atrevia…". Jo dic: sí, però em guanyava la vida, tenia un veler, cantava a Alemanya i tenia èxit… Jo anava protegit. L'Ovidi, que venia de classe obrera, no anava protegit. I els que després li van fer teatres no el contractaven mai, sigui dit de passada. I a mi sí. També val a dir que això depèn d'una cosa molt rara que no és justa, que és el mercat. Jo no he considerat mai que hagi de tenir més èxit que el Quico Pi de la Serra. Mai. En ma puta vida. I el Quico Pi de la Serra ha pogut viure difícilment de la seva feina, que és meravellosa.
Et col·loquen en una posició de "cantautor nacional" que no creus que mereixis més que el Quico Pi de la Serra.
Això de "cantautor nacional", no ho sé. Ni ara que estic a les absoltes.
Entens que, com a país, també necessitem tenir mites.
Home, per això he estat a l'ANC, clar que sí.
Entens que si hem de coronar algú com a "cantautor nacional", com que pel que sigui has tingut més èxit que el Quico Pi de la Serra, ets un candidat.
Sí, però si a un no li agraden les corones, i no la necessita, ¿què collons en fot, d'una corona? L'única cosa que em satisfà, ja que he tingut l'immens privilegi que la gent m'ha seguit i que els he sabut enganyar amb melodies enganxifoses com L'estaca, és posar tot això al servei de les coses que crec: en el dret d'un país a ser lliure i en les paraules que es va inventar la República Francesca i que mai ha practicat: igualtat, fraternitat, no sé què.
¿És acceptable fer una carrera pública sense involucrar-se en política?
Els qui ho intenten són gent que fan tanta política com jo. Un mitjà de comunicació, quan s'expressa, mostra contínuament sistemes de valors. Cançons d'amor, cançons de paisatge, les que tu vulguis: darrere de cada cançó hi ha tot un sistema de valors. Hi ha gent que diu "jo no vull fer política"; dius: "doncs no cantis; perquè si obres la boca, estaràs fent política". Si dius "t'estimo" ja dius com estimes, amb què estimes, a qui estimes.
¿Hi ha una obligació moral, quan decideixes cantar, de pensar en quina política promouen les teves cançons?
No estic en contra de les cançons d'amor. Jo he fet moltes cançons d'amor. El tio que faci cançons d'amor, que sàpiga que està fent política. Que quan fas de Julio Iglesias, estàs creant niñitas Julio Iglesias.
¿Joan Manuel Serrat va oblidar-ho, quan va deixar de cantar en català?
Els motius reals pels quals el Serrat va deixar de cantar en català em sembla que els sé, però no en vull parlar. A mi el que m'emprenyava del Serrat era que contradís el que havia defensat abans. Que digués que els que cantàvem en català renunciàvem a fer conèixer Catalunya a fora, que érem uns tancats, que així no anàvem enlloc. I quedéssim com artistes tancats a l'internacionalisme i a la solidaritat, com els petits pagesos que quedàvem cantant només en català, quan teníem tot el sistema hispànic postfranquista en contra. Què s'ha cregut.
T'he sentit dir que al centre de tota la teva música hi ha un interès per les persones. ¿Quin tipus d'amor hi havia, entre tu i la Laura?
M'agrada que siguis una bleda. Hi havia lo tangible (lleialtat, perseverança, compromís) i lo intangible. Quan jo i el meu mànager anàvem de cafè en llet i croissant, i el centre català de Levallois em convidava a fer un recital per a trenta persones, la Laura agafava el tren amb la seva guitarreta, venia, tocava i se n'anava. I no ho feia per mi. No ens vam estimar mai com a enamorats. Hi ha vegades que t'enamores d'un cos, i hi ha vegades que t'enamores d'un cap o d'una manera de fer. Era una persona neta, senzilla, coherent, militant, de buscar-se contradiccions a si mateixa… Era, a més, una noia molt guapa en una època en la qual podia estar emprenyada per moltes coses, però ella sempre era capaç de positivitzar l'experiència. I ens agradava molt la música. Ella havia tingut una formació clàssica més extensa que la meva, que s'havia vist estroncada a l'adolescència. La Laura i jo parlàvem de la música com un aprenentatge continu: qui es cregui que sap música, és que és burro. S'estimava la música, s'estimava el país, ens estimàvem nosaltres i ens vam posar al servei d'això. Tan senzill i tan complex.
¿Era una relació d'amistat?
La Laura i jo érem un matrimoni sense sexe. Cap dels dos pensava en el cos de l'altre. Havíem dormit junts en hotels barats un fotimer de vegades i havíem fet milions de quilòmetres junts. Quan em van diagnosticar la malaltia que m'havia de matar, ella sortia de casa amb fiambreres perquè seguís el tractament dietètic. I jo, a més, la necessitava molt, perquè en aquest desordre bestial que és ser cantant… Sent famosos, havent fet els Olympias, arribàvem en un Simca 1200, i baixàvem el Vocal Master del Simca 1200 els dos. Quan jo anava a Barcelona, anava a dormir a casa seva, clar. Però podíem estar tres mesos sense parlar-nos, perquè no calia. Allò de ¿què has fet avui?, amb la Laura, mai. Un ¿estàs bé? i prou. Tenia una manera de viure molt especial.
¿Quina?
Un dia decideixo que me'n vaig a l'Àfrica negra a portar la maleta d'un treballador d'un celler abstemi que em vaig inventar. Laura, ¿tu has anat mai a l'Àfrica? No. M'agradaria portar una maleta d'un treballador a la seva mare. ¿Vols venir? Sí. Vam arribar de matinada a un hotel africà, perquè a més volíem ser africanistes, i ens van rebre amb un arc i unes fletxes i un llum de petroli. Ens van mirar estranyats, perquè clar, les nenes ja teníem seixanta anys. Ens porten a veure el port i veig vint nens muntant en un vaixell. Dic: ¿són els rics del poble? Diu: no, són els que volen anar a Canàries. I per això avui tinc una fundació. Tot és un problema de pujar als trens que passen. Però és que els trens passen. Si a mi un noi em diu mig plorant que té una maleta per a la seva mare, jo, que havia d'anar a Martinica amb la Laura, dic "doncs mira, mira, en comptes d'anar-hi, vaig a portar la maleta a la seva mare". La Laura era una dona molt maca que va morir patint. I em sap molt greu, però va ser ella que va decidir morir. No sé per què, és molt rar: estimava molt el seu germà i els seus nebots. Em va dir "quan d'aquí una estona no resisteixi més, digues que sigui definitiu". I ho vaig fer amb el cor trist.
¿És l'amor de la teva vida?
¿Quants anys tens?
Vint-i-tres.
Vas molt malament.
Ha estat la teva companya durant molts anys.
Una de les coses animals que fem és voler racionalitzar el que encara és intangible. Ignorem què és l'ésser humà, malgrat que sapiguem que l'ànima són reaccions químiques a partir del ribonucleic. Em nego a pensar les confluències i els sentiments que s'estableixen. Ens vam estimar, vam ser còmplices, perquè sí. No és l'única persona, ¿eh? He tingut gent molt important. La relació amb en Miquel Martí i Pol va durar deu anys, però va ser d'una intensitat bestial. I a més, ell sempre estava amb una pota a l'altre barri, i a mi el 1992 em van dir que tenia un any i mig de vida. Et mires i dius: ¿què? ¿Com ho fem, això? I vàrem establir, sense dir-nos-ho mai, unes condicions de relació quasi inacceptables per persones… diria normals, però no, perquè semblaria que nosaltres érem... bé, sí: anormals.
¿Quines condicions?
De sinceritat, de profunditat, de deixar de banda la banalitat. L'època més maca de la meva vida a nivell creatiu és quan decidim fer Un pont de mar blava. Estàvem fent al mateix temps un testament, una denúncia i un projecte molt concentrat, amb moltes imatges i metàfores. La notícia de la meva mort m'anima a dir "abans de plegar, en faig una de grossa". I fer-la amb ell va ser un privilegi. Era una persona d'una humilitat... Ell no volia mai triar el tema ni la intensitat del tema, ni la intensitat de la denúncia, perquè deia que era jo qui havia de defensar-lo dalt de l'escenari, i que era jo qui ho havia de triar. Ell havia volgut ser músic, cantant, i havia fet un romer i tot, no creguis. I entenia molt bé el ritme i els accents. Jo venia d'un altre món, el de la línia melòdica i la fonètica: la utilització de les esses, les ics, les tes constants, per exemple en El jorn dels miserables. I ell, clar, això no havia pensat mai. El dia que vaig dir-li "aquesta frase no em va bé" i em va dir "però si el ritme funciona", i dic "sí, però fonèticament no em funciona", ens vam emocionar. Jo he plorat dues vegades, només, amb el Martí i Pol. Ho sento: no ha sigut per cap causa patriòtica ni social, ha sigut parlant de la feina. Dues vegades.
Poques.
¿Què et penses? No soc una ploranera. No ploro gaire. I per a ell Un pont de mar blava va ser una possibilitat de connectar amb un altre món i tenir un públic aplaudint-lo. Quan el vaig treure amb la cadira de rodes a València, on es va estrenar (a Barcelona no ens van ajudar), i el públic es va posar dempeus, vaig veure que li agradava. La imatge per a mi és d'un poder... I una altra imatge que m'agrada (i em sap greu, perquè ell es deu emprenyar) és la del Guardiola. Jo el Guardiola me l'estimo molt. Primer, per guapo. Però després, perquè quan tenia vint i pocs anys, que no ens coneixíem de res, em diu: Lluís, m'has de fer el favor de la meva vida. Jo vaig pensar "es voldrà casar amb mi", i ell, un futbolista, em va dir: "M'has de presentar el Miquel Martí i Pol". Em va semblar meravellós. El Guardiola em va demanar de conèixer-lo sabent que en Martí i Pol era un futbolero i que seria l'alegria de la seva vida. I el Miquel tenia el costum de fer que els amics que el visitàvem li llegíssim els seus poemes per sentir com sonaven des d'un punt de vista poètic. La seva dona ja n'estava farta i ell em temo que ja l'havia sentit massa. I vaig anar a presentar el Martí i Pol i el Guardiola i em va semblar que, per ser ben educat, havia de marxar. I torno al cap d'una estona al despatx on vivia en Miquel, i veig la imatge d'ell, amb la finestra que li remarcava el perfil, abaixant el cap per mirar aquells ulls que eren meravellosos, i al davant el Pep amb la seva desastrosa veu, gallejant com gallejava (ara ja no galleja, el malparit n'ha après), llegint els seus poemes. Quina imatge. Em va fer pensar en el poema d'en Kavafis El vell, que explica com el pensament que el poeta ha imaginat pot entrar en un cos jove, i de cop i volta, en aquella potència, agafa un altre nivell.
¿Ets enamoradís?
Sí. Quan era jove era molt enamoradís, però molt esteta. Buscava l'estètica, i la persona suposo que una mica, com tothom. Això em causa repulsió, ara. A vegades, i això després m'ha emprenyat molt, prevalia la qüestió estètica sobre la qüestió fonamental del que ve a ser no una vida sexual, sinó una vida amorosa, per dir-ho d'alguna manera. Però sí, era enamoradís. I ara també, el que passa és que m'ho prenc rient. Em foto un fart de riure.
Tu vas fent un àlbum rere un altre, i un concert rere un altre, i arriba un moment en què t'atures. Tenies unes quantes cançons que parlen de la mort, com Arran de terra. ¿En aquell moment, et veies a prop de la mort?
L'única cançó on parlo de la mort la vaig fer amb 23 anys, i té un títol d'aquests que ja amb el títol, no compres el disc ni que t'amenacin: Quan l'onada em durà a la platja dels morts. La mort és una educació que pot començar de molt jove. No sé per què, en el meu cas va ser així. La meva primera cançó de bastant èxit va ser Si arribeu, tot i que l'èxit d'I si canto trist i Que tinguem sort que tenia al costat l'han acabat amagant. Jo em trobo amb 22 anys cantant "si arribeu en la vida… moriré molt feliç…". ¿I per què la feia? És totalment absurda. I en canvi, jo, sobre aquella melodia, necessitava dir allò. Tenia 22 anys, no estava trist ni amargat.
¿Ni preocupat per la mort?
No, gens. Ni ara, que la tinc aquí davant dels nassos, al revés: tranquil·litzat. Recorda que jo feia primer la música, a mi em condicionava molt la música. Tenia una música que em portava a aquesta lletra.
És la música la que t'obligava en cada moment.
Que em convidava a parlar d'algun tema i d'una certa manera, això segur. I, a més, era tan important que quan a vegades el poema em contradeia, canviava el poema. No és el viatge d'Itàca, és el viatge d'Ítaca. Sento molt, i demano perdó ara que en soc conscient, d'haver destrossat la traducció d'en Riba, perquè no m'anava bé amb aquells accents. L'Espinàs em dona l'excusa, diu: si els gregs diuen Itháki, tu tens dret a dir Itàca. A mi, deixar de cantar no em va costar gens. Perquè jo no vivia per cantar. Cantava per viure, perquè em va tocar, perquè m'ho passava molt bé, perquè podia fer una feina extraordinària, etcètera. M'acostava als 60 anys. I pensava: ¿ara què? ¿Continuaràs cantant? Jo admirava el Léo Ferré i l'Atahualpa Yupanqui, que es van morir a l'escenari, però no volia ser com ells. I mira que notava que cada vegada dominava més el fet de fer cançons. Entre tu i jo: a mi m'agraden molt més les últimes cançons que les primeres, com a cançons: com a construcció, com a capacitat de comunicació, com a conjuminació d'idees amb la música, etcètera. Entenc perfectament que la gent continuï amb L'estaca. Però si jo m'hagués quedat amb L'estaca, m'hauria mort. La gent té raó, la bona és L'estaca, però m'estimo molt més les últimes cançons.
Dius que no tenies ambició de ser un gran músic; però en canvi, quan et poses a fer una cançó, sí que ets ambiciós.
Les coses s'han d'intentar fer amb compromís, sobretot en una feina tan privilegiada com aquesta. Sense un compromís, un artista esdevé una merda. Però això amb qualsevol cosa. Quan faig vi, també. Cada vegada que puges a un tren, del tren n'has de fer quelcom creatiu. No per aportar res al món: per egoisme, per tu mateix. Si a més a més resulta que contribueixes a alguna cosa, millor.
Aspires no només a fer la millor cançó que et surti en aquell moment, sinó la millor cançó del món.
No, perdona. Diguem-ho al revés. Ets massa jove.
Corregeix-me.
He de fer la millor cançó que jo pugui fer. Aquí, sí. Aquí, a totes. Igual que ara estic segur que no soc un gran escriptor, segur. Suposo que venc llibres perquè era molt guapo quan era jove. Però miro de fer el millor llibre que sé fer. I si escric una mica bé, que no ho sé, és perquè ho pretenc, perquè jo havia fet cançons, però no havia escrit mai. I m'encanta corregir. És en el corregir que hi ha l'aprenentatge. I quan descobreixes això, dius: nen, ets fidel a tu mateix. Jo vaig fer una cançó que es diu Aprendre, que és el secret de tot plegat. Quan vaig fer vi, vaig intentar aprendre. I en sé molt, de vi. Però quan el bec no m'agrada, ¿què vols que hi faci? Durant dos anys vaig estar escoltant per mirar que una aventura que tenia molta repercussió humana al Priorat, a Porrera, sortís bé. La fundació, el mateix. Vull fer una fundació. ¿Què faig? Me'n vaig a veure com són. Perquè, si no, entres i comencen a fer disbarats. I en vaig fer un, de disbarat.
¿Quin?
Construir dues barques per donar feina a la gent. En realitat no coneixia prou la manera econòmica de funcionar allà i em vaig adonar que encara no estàvem en el moment de muntar una cooperativa. Llavors em vaig aturar durant un any i mig, per saber què havia de fer.
Amb la idea de fer-ho el millor possible.
De fer-ho una mica bé. Tan bé com jo pogués fer-ho.
Dius que volies viure.
M'agradava molt poder viure d'una altra manera. Poder fer-me vell. Sobretot per l'aprenentatge de viure. A l'últim acte teatral és quan passa tot. Ves a veure Shakespeare: els ganivets, la sang… Volia viure aquesta meravella de decadència que és la vellesa. I la volia viure en l'acceptació, no en la resignació, de la veritat que em venia al damunt. I aprendre'n, i veure com has d'anar modificant cada gest. El que volia és morir bé, nen. Dificilíssim. Més et val que en comencis a aprendre ara, ja.
Tenies 60 anys. Hi ha gent que, a aquesta edat, encara no contempla encara la mort.
Havia entès a la meva manera el temps i l'antitemps i, per tant, la mort ja l'havia viscut. Ja està.
¿Eres conscient que la vida que et quedava era llarga?
He tingut el privilegi de viure 77 anys, amenaçat i tot això, però visc. I, a més, amb el privilegi de no sentir dolor, i per això ho aprofito.
El meu avi, de 91 anys, està convençut que arribarà als 100.
Segons com hagi de viure als 91, jo prefereixo morir-me amb 78. L'important no és viure molts anys, sinó la qualitat dels anys que visquis. Si el teu avi només ho fa per conservació, et diria que l'acompanyo en el sentiment. Ara, si ell té possibilitats de viure amb qualitat, i et veu a tu i somriu, i té un món que ni tu sospites, on hi deu haver imaginació, sexualitats amagades, trampes que ha fet, etcètera, doncs que bé.
Vas dir fa temps que està més oprimida la sexualitat dels vells que la dels homosexuals.
I tant!
Ara que pots parlar en primera persona de totes dues coses, ¿què diries?
És una crueltat bestial la que s'exerceix amb els vells. Quan vaig participar en la fundació de Nacionalistes d'Esquerra vaig fer el programa sexual amb l'Armand Fluvià, fundador del Front d'Alliberament Gai de Catalunya. Una de les nostres obsessions era la realització sexual de la gent gran. Especificàvem que la gent gran havia de tenir espais quan anés a les residències públiques per desenvolupar la seva sexualitat. Hem fet una pressió tan salvatge, tan repressiva sobre la sexualitat, i des de fa tant de temps, que els vells se n'avergoneixen. Vaig fer una cançó que es deia Vell és tan bell per això. Em vaig trobar el meu pare, de 89 o 90 anys, i la seva nòvia, intentant fer-se un petó que devia ser un joc preciós de dentadures i quina meravella, i obro jo la porta i s'aparten amb cara de por. No podem dir-nos civilitzats ni d'esquerres si no entenem que la sexualitat com a acte de natura perviu en el temps i en el desig de l'ésser humà. Pocs plaers gratuïts ens queden per ni tan sols poder fer el sexe quan estem jubilats. No fotem!
La sexualitat s'ha d'alliberar una vegada i una altra.
Igual que les tantes dones que amaguen que follar malament els ha fotut la sexualitat enlaire, i que després de la menopausa i de no sé quants parts, l'han de refer. Hi ha dones que fa decennis que fan el sexe malament, perquè els fa vergonya dir que els fa dolor. Encara som a les beceroles del que ha de ser una civilització. Jo ja no tinc sexualitat, fa anys que no en tinc per una qüestió de medicines. I estic feliç, he trobat que és un alliberament. Perquè amb 77 anys començar a buscar planillos, escolta, per favor. Estic molt bé així.
¿T'hauria agradat que arribés abans, aquest alliberament?
Doncs, segons com, sí. Quan prescindeixes d'aquesta part de l'animal que és tan poderosa, t'alliberes d'esclavituds. En la sexualitat hi ha una gran part de la irracionalitat de l'animal humà.
¿Ara dones espai a la racionalitat?
Sí, i a l'amor. L'amor sexualitzat sempre té preus a pagar. A vegades la quotidianitat, a vegades la manca d'experiències noves, a vegades el cansament... I que, de cop i volta, els sentiments agafin el centre és diferent. M'agrada estar en aquest tercer acte.
¿Quan vas anar el Senegal, fugies per ser desconegut?
Ho vaig intentar. El 2007 vaig voler desaparèixer.
¿Definitivament?
Sí. I a més, no vaig dir a ningú d'allà que era cantant. Quan vaig portar a Barcelona el president de la primera cooperativa, i va veure que tothom m'admirava i que em demanaven de fer-me fotos, ho va descobrir. La planificació que vaig fer de la meva vellesa ha sigut un absolut fracàs. No volia ser una persona pública.
No te n'has sortit.
Quan em proposen de fer la independència en un any i mig, vaig pensar que s'havia d'intentar, i vaig pujar al carro i, des d'aquest punt de vista, la vaig cagar. Però m'ha obert altres finestres meravelloses, a vegades difícils de digerir. De bon humor, no gaire, no m'ho passo gaire bé. Però com a aprenentatge, fantàstic. I per entendre l'ésser humà, i la reducció a l'infinit dels egos, encara més.
No et veig molt preocupat pel teu llegat.
Tinc una fundació. Això és el meu llegat.
Com a artista, dic.
Ah, no, això no.
¿Entrar al joc polític ha desvirtuat la teva imatge pública?
Sí, l'ha desvirtuat, clar.
¿T'ha preocupat mai, això?
No. Em sap greu, sobretot perquè moltes vegades el desvirtuament ve per manca d'informació. En moments en què la gent jutja sense informació, o amb desinformació, sap greu. Però al final fas el que has de fer. No vol dir que l'encertis. L'experiència és una presó. Et va fent uns barrots. Et diu "això no ho facis perquè aquella vegada…". Aquella vegada va passar allò, però una altra vegada pot passar una altra cosa. I quan el barrot es trenca, vol dir que no era bo. Jo quan vaig entrar al Parlament de Catalunya no imaginava que el Parlament fos una eina periclitada tal com està actualment, que el joc dels egos personals hi té tanta importància i que la llei electoral que tenim és una trampa i és la gran culpable dels mals del país. Tot això són aprenentatges.
Els festivals de música i les festes majors estan plens de joves d'esquerres amb estalades. No sembla que l'independentisme estigui pitjor que fa vint anys.
Anem bé. Anem molt bé. No és l'independentisme, el que ha baixat. És l'activisme.
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg.
Si el Kavafis hagués estat català, tan llarg no ho hauria fet. Nosaltres vam fer un error que era necessari a l'Europa del segle XXI: vam creure en la democràcia, en un moment en què encara no hi havia la davallada que hi ha actualment. Julian Assange va dir: el que passi a Europa democràticament dependrà de què es decideixi sobre Catalunya. Estàvem a punt d'un canvi de paradigma. I ell, que estava patint per la llibertat i la llibertat d'informació, ho va veure. A l'Europa del segle XXI, que nosaltres volíem, que potser no era la que existia, Catalunya havia de fer el que va fer, que és una lliçó mundial. És deixar de fer la independència des del genocidi, des del patricidi, des de la conquesta i des de la maldat. I mirar-la de fer des d'una eina que fa només tres quarts del segle que tenim. I alguna gent va pensar que això a Europa seria possible. Jo crec que hi va haver molta gent que ho van entendre, i no només d'esquerres. Però al que se'n diu la Realpolitik, que precisament és Alemanya, no els va interessar. I aleshores ens vam trobar amb la realitat.
A poc a poc.
Nosaltres hem començat el procés d'independència pel millor lloc possible. Mira, això no ho havia dit mai. Les raons objectives de motius per ser independents continuen més vigents que mai. Madrid ho sap, ¿eh? Els imbècils som nosaltres. He de dir als meus conciutadans que som imbècils. Hem començat un procés que, si no hi ha un daltabaix democràtic, aboca a la independència. I si hi ha el daltabaix democràtic, que hi pot ser, pot obrir esquerdes. Estem en la millor situació. El procés va endavant a bon ritme. I estic molt content d'haver-hi participat, perquè és qüestió de resistir. Ara tenim un repte majestuós, que és ser prou macos, prou valents, prou coratjosos i prou imaginatius per reestructurar una societat que els problemes econòmics, les voluntats polítiques, etcètera, han posat en un atzucac molt gran. ¿Com ho fem perquè aquests dos milions de persones que tenim, a més de venir a treballar, col·laborin a fer un país millor? La resposta no és Aliança Catalana, evidentment, que són uns fatxes que racialitzen el problema en lloc de buscar solucions. [s'apropa al micròfon] Fatxes!
Tens tres mòbils sobre la taula.
He d'enganyar la policia. I miro de canviar l'IP de tant en tant. Per donar-los feina.
No tens cap necessitat de fer música, però fas llibres.
Fins ara m'he comunicat a través de mitjans pseudoartístics. I crec que t'estic dient la clau: el que necessito és comunicar-me. Vaig tenir la sort que als quatre anys em van portar a estudiar música, i vaig fer música per poder-me comunicar. El primer disc que vaig demanar va ser la cinquena del Beethoven, i m'agradava molt, i m'emocionava, però estic convençut que a mi, el que m'hauria agradat és fer una bona pel·lícula. On jo perdo el món de vista és al cinema. Fent música he de tancar els ulls, he de viure en l'interior. I en una pel·lícula he d'obrir els ulls. He fet moltes cançons gràcies a les emocions que m'han donat les pel·lícules.
També ets molt actiu a Twitter. No sé si hi perds massa energies.
El Twitter para coses. Un llibre no en para. La DGAIA, els abusos sexuals… Quan fan lleis que no funcionen, qui fa rectificar és Twitter. No és TikTok. Jo tinc 270.000 seguidors, que potser és una merda, però és un 6% de la població.
¿Ets a Twitter per intentar incidir?
Si pot ser. I sobretot, informar. Els que som a Twitter hem d'intentar que la gent sàpiga que les coses van d'una altra manera. S'ha de dir que sionisme no és semitisme. I que el sionisme és una expressió feixista d'una creença religiosa que va més enllà de la religió. ¿Quanta gent llegeix La Vanguardia? Doncs resulta que tinc més lectors jo que La Vanguardia. Deixar això, mentre tingui una mica de valor, no val la pena. Jo segueixo només cent vint persones. ¿Qui segueixo? La gent que em pot dir coses, fins i tot contràries, que m'interessin. ¿Et preocupa quedar-te calb? Et toques molt els cabells.
¿Quan et vas començar a quedar calb?
Als setze anys. Em feia fregues la meva mare quan era petit. Ella volia que jo fos guapo, i jo pensava, ¿què passa? I em va acomplexar, evidentment.
¿L'has tingut, el complex?
Sí, molt. Als vint anys, quan els teus companys tenen cabells, i tu tot el dia fent fregues, i va caient, caient, caient, t'acomplexes. I un dia vaig anar a actuar a Verges, i vaig dir "això és el meu poble, què collons". Em vaig rapar, em vaig posar els cabells enrere, i dic, soc així.
Posem que et queden quinze anys de vida, i que els pots viure com has viscut els últims quinze. ¿Què t'agradaria fer?
Prendre'm el pèl a mi, no. ¿Hi ha cap finestra, aquí a prop?
