Hem quedat en una estació de tren. Als 78 anys, Peter Singer porta una vida frenètica, i l'única manera que m'ha donat de parlar-hi durant una hora i mitja ha estat acompanyant-lo en el camí de tornada d'Oxford a Londres. Fa anys que aprofita els viatges en tren per fer entrevistes o reunions. Durant aquesta ruta des dels d'Estats Units ha passat per la Xina, els Països Baixos i el Regne Unit, i el següent pas és visitar França. Carrega una maleta petita i una motxilla. Li demano que no perdi profunditat filosòfica però que parli clar, perquè l'entrevista arribi a tothom. Em diu que per això no em preocupi: "Sempre he evitat l'argot acadèmic excessiu; vull que em pugui entendre qualsevol".
Quan va començar, ¿el seu objectiu ja era arribar a tothom?
En acabar el grau d'història i filosofia, havia de triar en què especialitzar-me. El departament d'història em va proposar d'escriure a partir de fonts primàries sobre uns fets tan concrets que no n'havia escrit mai res ningú. M'hauria convertit en el principal expert mundial d'un tema sense importància. La filosofia em permetia treballar en preguntes morals d'interès general, de les quals es podia parlar amb qualsevol persona; això em va convèncer. Des del principi he tingut interès a fer filosofia d'una manera que apel·lés a gent que no en fa.
Se'l considera el filòsof més influent del món. ¿Per què creu que ha aconseguit convèncer tanta gent de tantes coses diferents a través dels seus escrits?
Intento que els meus llibres incloguin arguments filosòfics bons, però els escric pensant en lectors de fora de l'acadèmia. I vaig tenir molta sort de començar en el moment oportú. Els filòsofs del segle XX van creure que l'ètica aplicada no tenia cap interès fins que hi va haver la guerra del Vietnam i el moviment afroamericà pels drets civils. Quan vaig començar a treballar vaig poder posicionar-me abans que ningú en temes com el maltractament als animals i l'obligació dels rics de combatre la pobresa global. Eren temes importants, perquè tenien relació amb el que estava passant al món.
[Un cambrer ens demana si volem alguna cosa. Ell demana un suc de taronja i pregunta si tenen menjar vegà. El cambrer diu que sí i li dona una capsa d'aperitius. Quan l'obre, s'hi troba unes patates i una magdalena. "No és vegana", em diu, però comença a menjar-se-la.]
El moviment animalista és el que és gràcies a vostè. Fa mig segle, va establir els fonaments teòrics del veganisme per motius ètics. I ara menja una magdalena que porta ou i llet, productes d'origen animal.
Soc conseqüencialista, penso que les accions adequades són les que tenen millors conseqüències. Evitar donar diners a megafàbriques que exploten animals, i de passada donar exemple que es pot viure bé i de manera sana sense menjar animals, és importantíssim perquè té conseqüències boníssimes. Però si estic de viatge, m'expresso malament i em serveixen un plat que porta carn, no menjar-me'l i que acabi a les escombraries no té cap bona conseqüència. No soc vegà per religió, no es tracta d'unes normes estrictes que em senti obligat a complir. Tampoc es tracta de mantenir la puresa del meu cos. Menjant-me la carn o la magdalena que he demanat per error demostro que darrere la meva dieta no hi ha cap dogma, sinó un raonament lògic que em porta a centrar-me en les conseqüències dels meus actes.
¿Hi ha cap diferència moral entre un humà i una vaca?
Pel fet de ser humà, el teu patiment no té més importància moral que el d'una vaca. És cert que tens accés a tipus de patiments que una vaca no pot concebre; no pel fet de pertànyer a una o altra espècie, sinó pel fet de tenir capacitats cognitives diferents. Una vaca no pot estar, com jo, molesta i preocupada per la situació a Gaza, o pel fet que un dia es morirà. I hi ha tipus de patiments diferents que tenen importàncies morals diferents. Però compartim més tipus de patiment dels que ens diferencien. I el patiment d'un animal mereix la mateixa consideració que el d’un ésser humà capaç de patir de forma similar.
Llavors, ¿una macrogranja és com un camp d'extermini?
Les macrogranges són un dels crims més greus de la història de la humanitat.
És defensor de l'utilitarisme, la tradició d'ètica aplicada més polèmica.
L'utilitarisme és la suma del conseqüencialisme, que ja he explicat, i l'hedonisme: entendre el benestar i el malestar com els únics béns i mals del planeta. L'utilitarisme defensa que l'únic que importa a l'hora de jutjar moralment una acció és les conseqüències que té o deixa de tenir en el benestar dels éssers conscients.
¿Com defensa el conseqüencialisme i com defensa l'hedonisme?
Les teories no conseqüencialistes ofereixen normes o principis morals; però el motiu pel qual les hauríem de seguir rau en el fet que seguir-les acostuma a portar bones conseqüències. Les normes morals s'han d'adaptar a mesura que el món canvia: fa poc no podíem fer res per millorar la situació d'aquells que vivien a l'altra punta del món, i ara sí. Em sembla que les normes no tenen valor per si mateixes, per això soc conseqüencialista. I soc hedonista perquè penso que el que té valor és el benestar dels éssers conscients. En un món sense éssers conscients, seria irrellevant què hi passés. Hi ha qui pensa que les vides d'aquests éssers van millor o pitjor en funció de coses com el coneixement, la llibertat, la justícia… Totes aquestes coses tampoc les valorem per si mateixes, sinó perquè ens porten a estats de la consciència de més o menys benestar.
Si a un utilitarista li donen l'opció de torturar qualsevol persona a canvi de millorar lleugerament el dia de milers de persones, com que l'acció en total comporta més unitats de benestar que de malestar, ho hauria de fer. ¿Oi?
Sí.
Si li donessin l'opció de torturar personalment la seva dona a canvi de millorar lleugerament el dia de milers de persones a l'Àfrica, ¿creu que realment ho faria?
És complicat saber què faria. Per descomptat, penso que el correcte seria torturar-la. Però els vincles amorosos que desenvolupem fan increïblement difícil fer mal a les persones que ens envolten. Els nostres instints, com les nostres intuïcions, estan basats en les situacions en les quals és probable que ens trobem: per això si crees un exemple hipotètic molt improbable trobes difícil fer el correcte. Un personatge d'Els germans Karamàzov pregunta a un altre si torturaria un infant per crear pau i felicitat mundial i duradora. L'altre respon que no. ¿Per què coi torturar un infant hauria d'aturar cap guerra? Tenim integrat que no podem torturar una persona sota cap concepte. Però això no demostra que fer-ho no sigui el correcte, donades les circumstàncies extraordinàries que proposes o que proposa Dostoievski.
I aquests vincles amorosos dels quals parla, ¿no tenen significació moral? ¿No són una mena de contracte entre persones que creen l'obligació moral de prioritzar-se sempre l'una a l'altra, digui el que digui el càlcul utilitari?
Tenen significació moral. Hi ha un contracte. Però, com tots els contractes, està subjecte a una clàusula que diu "exceptuant circumstàncies extraordinàries". Espero que la meva dona posi els meus interessos per davant en tota mena de situacions habituals; però si es dona la situació excepcional que a canvi pot millorar la vida de milers de persones, espero que em mati.
El raonament utilitarista el va dur a una conclusió tan controvertida que va comportar que Forbes retirés el seu patrocini a la Universitat de Princeton quan hi va començar a treballar.
Sí: que s'hauria de permetre als pares practicar l'eutanàsia a infants severament discapacitats. Estem habituats a la norma que matar un ésser humà innocent és dolent, però hem de repensar aquesta norma i valorar si realment és positiva en totes les circumstàncies. Ens sembla bé (tot i que l'Església catòlica encara no ho hagi acceptat) que una mare avorti després que es diagnostiqui el fetus amb una discapacitat severa. I també comporta matar un ésser humà innocent. No es pot negar que el fetus és humà (¿què és si no?), està viu i és innocent. També ens sembla bé (fins i tot l'Església catòlica ho aprova) que els pares escullin treure de la incubadora un infant prematur en descobrir que té una discapacitat severa. No perquè estigui destinat a morir de totes maneres, sinó perquè saben que tindrà una vida de baixa qualitat. Es tracta d'una acció que comporta la mort d'un infant i que està generalment acceptada. Per un conseqüencialista com jo, no hi ha cap diferència entre acció i omissió, entre matar l'infant o retirar-lo d'un respirador per deixar-lo morir. Els jueus ortodoxos creuen que no s'ha de fer res per provocar la mort d'un ésser humà, i a Israel els respiradors tenen temporitzadors que els apaguen automàticament al cap de vint-i-quatre hores. Si en aquest temps els metges avaluen que el pacient pot sobreviure i tenir una bona vida, desactiven el temporitzador; si no, deixen que el respirador s'apagui, i diuen "no hem fet res per provocar la mort d'aquesta persona". Però és una manera errònia de pensar-hi: han hagut de prendre una decisió.
També va ser l'utilitarisme el que el va fer concloure que gastar els diners en "capricis" com roba nova o restaurants en lloc de donar-los a la caritat és immoral.
Si tens més diners dels necessaris per satisfer les teves necessitats bàsiques, vius en un món en el qual és possible donar diners a ONG que salven vides de persones (o els curen la ceguesa, o els curen ferides discapacitadores) i no ho fas, no estàs vivint una vida ètica. La conseqüència d'aquest argument és que pràcticament ningú està vivint una vida ètica. Si poguessis salvar un nen d'ofegar-se llançant-te a la piscina encara que fent-ho arruïnessis les sabates cares de pell que portes, ¿oi que ho faries? Doncs comprar-te les sabates en lloc de donar els diners a una organització que pot salvar una vida pels mateixos diners és com deixar morir el nen ofegat per no fer malbé les sabates.
Quan Adam Smith va teoritzar el capitalisme, va predir que els rics, una vegada tinguessin les seves necessitats cobertes, haurien de donar la resta del seu capital a iniciatives socials per sentir-se satisfets. Però el sistema associa la satisfacció personal amb l'acumulació de diners, i els rics que ja tenen tot el que necessiten segueixen pensant maneres de guanyar-ne més. ¿Per què creu que la predicció de Smith va fallar?
Smith va ser molt optimista. No coneixia la naturalesa humana tan bé com la coneixem avui en dia. La teoria de l'evolució ens permet entendre que els nostres ancestres havien de pensar primer en ells mateixos i els seus fills per garantir la supervivència dels seus gens. Per això, per adaptació pura i dura, tenim instints profundament egoistes. Molta gent demostra que els humans podem mostrar altruisme; però portem l'egoisme als gens. És una tragèdia que per guanyar estatus social, la gent cregui que ha de conduir un cotxe més car o portar roba de marca en lloc d'ajudar els que més ho necessiten.
Les seves idees van fer néixer un moviment de moda entre joves i rics a tot el món: l'altruisme efectiu. ¿Com l'explica?
Consisteix en dos elements. L'altruisme és la idea que hem de tenir per objectiu ajudar els altres i fer del món un lloc millor. I l'altruisme efectiu diu que els recursos que estiguem disposats a contribuir a aquest joc altruista (siguin diners, temps o habilitats) els hem d'utilitzar tan efectivament com sigui possible, per aportar el màxim de valor possible al món.
Una conseqüència d'aquesta lògica és que si en lloc de salvar el nen, pots salvar les sabates, vendre-les i donar els diners a una organització que per aquesta quantitat salva la vida de tres nens, ho has de fer. Abans ha dit que no gastar els diners sobrants en caritat és immoral. ¿Gastar-los en ONG no efectives també ho és?
Si simplement ets ignorant i no saps que hi ha ONG més efectives que aquelles a les quals estàs donant suport, no. Si saps que hi ha ONG més efectives, i igualment tries donar diners a les menys efectives per alguna preferència personal, llavors sí que estàs actuant de forma immoral. Però estem parlant d'un tipus d'egoisme que encaixa amb les normes socials. Quan algú està donant més diners que la majoria de persones, encara que no els estigui donant tots, se'l lloa per encoratjar la resta a imitar-lo. Es tracta d'apujar l'estàndard, de canviar les normes socials, no d'anar condemnant cada individu.
L'altruisme efectiu es dedica sobretot a prevenir la malària i a defensar els drets dels animals. Però també ha dedicat molts esforços i molts recursos a causes estranyes, com prevenir l'extinció humana per causa del descontrol de la IA.
És una tendència que em preocupa. La idea que hem de minimitzar el patiment que es causarà durant el següent milió d'anys implica que hem de donar poc pes a les causes que causen més patiment avui, com la pobresa global i l'explotació animal. Hi ha altruistes efectius que pensen que ens hauríem de dedicar exclusivament a prevenir possibles futures causes de patiment, com el descontrol de la IA o el bioterrorisme. Tot i que estic d'acord que s'han de buscar maneres de prevenir l'extinció humana, no crec que puguem saber com serà el futur llunyà, ni tenir-hi gaire influència. Si ignorem la situació dels que pateixen avui, perpetuarem una visió molt freda i tolerant amb el patiment evitable de gran escala. No crec que això sigui bo per al present ni per al futur.
També dediquen molts diners a autopromocionar-se. La millor manera de gastar un euro avui no és comprant una xarxa antimosquits per protegir un infant de la malària, sinó invertir-lo en publicitat per poder comprar cinc xarxes demà.
Crec que és bona idea fer créixer el moviment. També per això crec que no ens hem de centrar només en temes de llarg termini. Perquè a la gent li és més fàcil entendre que ajudem els animals o els pobres que no que pensem en què passarà d'aquí a milers d'anys.
Em sorprèn que no dediquin recursos a investigar, també, com dissenyar i impulsar un sistema econòmic que no provoqui desigualtats estructurals. Ha escrit: "Si bé és cert que el capitalisme augmenta la desigualtat, els altruistes efectius valoren la igualtat per les seves bones conseqüències, no per si mateixa". Un sistema que no augmentés la desigualtat no requeriria tants esforços filantròpics.
El problema d'aquesta idea és que no sabem quin sistema posar en lloc del capitalisme, i que costa molt apuntar en una direcció que permeti destronar-lo. És un sistema molt resilient. Des de Marx, tots els que han fet la profecia que el capitalisme moriria després d'una o altra crisi s'han equivocat. El sistema és més global i està més atrinxerat que mai. No crec que sigui realista creure que ens el traurem de sobre, i per tant em sembla bona idea fer que funcioni millor per als pobres i els desavantatjats. Hi ha set-cents milions de persones al món en situació de pobresa extrema a les quals el capitalisme ara mateix no està atenent.
Bé que inverteixen en recerca per descobrir com frenar altres coses que semblen impossibles de frenar, com la cursa per la IA general. ¿No es podria trobar un sistema millor?
Vaig fer el discurs inaugural de la conferència Profit for Good, que incentiva empreses a donar un percentatge dels seus beneficis a la caritat. Els vaig dir que aquesta podia ser una manera de transformar el capitalisme. Si totes les companyies donessin almenys un 10% dels seus beneficis a ONG, es podria arreglar una de les grans mancances del sistema: que deixa persones al marge. Si podem canviar això, la manera com tracta els animals i els efectes que té en el clima, podem transformar el capitalisme en un bon sistema. I això és més factible que intentar-lo destronar. És un projecte interessant en el qual penso seguir treballant.
L'altruisme efectiu lloa persones que decideixen treballar en un banc, o invertir en criptomonedes, per poder guanyar més diners i donar més diners. La idea que els mercats que arruïnen i exploten famílies necessitades arreu del món no siguin part del problema, sinó part de la solució, es fa estranya.
No són la solució en si mateixa, però són una manera de poder aportar més diners a bones causes. És obvi que com més guanyes, més pots donar. Per descomptat, si per guanyar tant has de provocar molt de mal, pots arribar a compensar el bé de les teves donacions. Però si el que fas a la feina és més o menys neutral, és una bona manera de fer. Que una persona que pot guanyar molts diners ho faci per donar-los a bones causes em sembla fantàstic.
Té un argument que diu que la conseqüència de deixar de comprar un pollastre al supermercat és l'expectativa que es produeixi exactament un pollastre menys a la següent generació.
La indústria alimentària no canvia les comandes per unitats sinó per llindars: caixes, palets, camions… El supermercat que ven un pollastre menys no n'encarrega un menys; però al que li sobra un palet a finals de setmana sí que encarrega un palet menys. Si a cada palet van cent pollastres, això vol dir que un cop de cada cent, deixant de comprar un pollastre faràs que en venguin 899 en lloc de 900, i que la setmana següent n'encarreguin 900 en lloc de 1000. El mateix procés s'aplica entre el supermercat i la fàbrica i entre la fàbrica i la granja. En termes utilitaris, és el mateix salvar un pollastre de l'existència que tenir un 1% de possibilitats de salvar-ne cent, o un 1‰ de possibilitats de salvar-ne mil.
En canvi, diu que l'altruista efectiu ha d'acceptar una feina ben pagada en una empresa financera moralment dubtosa que arruïna persones, perquè si no ho fa, algú altre agafarà la feina i provocarà el mateix mal però no donarà la meitat del seu salari a la caritat. ¿La llei de l'oferta i la demanda no s'aplica al mercat laboral?
Si es tracta d'una companyia especialment dolenta, com una empresa de tabac, estic d'acord que l'altruista efectiu no hi hauria de treballar. Els boicots funcionen. Però cal pensar en quines empreses són realment així de dolentes. El capitalisme ha ajudat moltes persones. Si un altruista efectiu entra en una gran empresa que pot fer el mal però també el bé, com un banc, pot influenciar-ne les polítiques des de dins. Dos altruistes efectius van fer fora Sam Altman d'OpenAI per haver oblidat l'objectiu fundacional de l'organització, tot i que al cap d'uns dies Altman va aconseguir tornar.
M'han recomanat que, en acabar els estudis de filosofia, busqui feina en una ONG de l'entorn de l'altruisme efectiu perquè "tenen molts diners". Els salaris dels directors generals i altres treballadors d’aquestes ONG sovint són altíssims. ¿Entén que a algunes persones els sembli inadequat que els diners donats a una ONG s’utilitzin d’aquestes maneres?
Crec que s'equivoquen. Molta gent pensa que si treballes en una ONG no hauries de tenir un sou alt. Imagina que algú té les habilitats per treballar en una empresa privada i cobrar cinc milions d'euros anuals, com és habitual en grans companyies. Si en lloc d'això trien treballar en una ONG, ¿quin se suposa que és el màxim que els hem de pagar? ¿Cent mil euros? ¿Dos-cents mil? Si posem al límit a cinc-cents mil euros, estem demanant-los que renuncïin a un 90% del que podrien haver guanyat. I les persones que demanen que posem aquests límits no acostumen a donar un 90% del que guanyen. ¿Per què se suposa que algú que vol utilitzar les seves habilitats per una bona causa ha de fer sacrificis més grans que ells? És un error creure que cap director general de cap ONG, independentment de com de gran sigui l'organització i com de talentós sigui el director, no té dret a un salari competitiu amb el sector privat.
El moviment ha aconseguit escampar-se moltíssim, sobretot a Silicon Valley, utilitzant lemes atractius i arguments molt intuïtius. Però ho ha fet, sovint, amagant la filosofia utilitarista que té al darrere i totes les assumpcions de fons que comporta.
Els altruistes efectius no cal que siguin utilitaristes. Cal compartir la premissa que si vols fer el bé, ho has de fer de la manera més efectiva possible. Però pots veure algunes normes, com la de no matar persones innocents, com a inviolables, i igualment ser altruista efectiu en tots els casos excepte en aquells en què la manera més efectiva de fer el bé és matar una persona innocent. Donem la benvinguda a persones de diferents tradicions ètiques i religioses. No som un partit polític, no obliguem ningú a signar una llista de principis.
El moviment ha estat criticat per tenir tendències fanàtiques, gairebé sectàries. ¿Li preocupen aquestes tendències?
¿L'altruisme efectiu s'ha comportat com una secta? Em sembla una mica exagerat dir-ho així, però segur que hem comès errors en aquest sentit.
De totes les ONG del món, els altruistes efectius demanen que només es destinin diners a la mitja dotzena que són més efectives. Hi ha un cert conformisme en la idea que no hem d'arreglar tots els problemes del món, sinó centrar-nos en els pocs que es poden resoldre més efectivament.
El que fem és centrar els recursos en els problemes més solucionables. Quan haguem resolt aquests problemes, si ho fem, llavors ens centrarem en els següents. Si una organització com la Make-A-Wish Foundation gasta quantitats immenses de diners (que podrien salvar diverses vides en països poc desenvolupats) per fer que un nen malalt americà tingui un dia fantàstic, em sembla raonable assenyalar-ho com un greu mal ús d'aquests diners. Posar per davant la felicitat durant un únic dia d'un nen occidental per sobre de la vida sencera de diversos nens africans està malament.
Però assenyalar organitzacions que intenten fer d'aquest món un lloc millor fa molt evident que no creu en la idea utòpica d'arreglar tots els problemes del món.
Tots de cop, segur que no. Si dones diners a la Make-A-Wish Foundation tampoc estàs solucionant tots els problemes del món. Simplement estàs utilitzant els teus recursos de forma molt poc efectiva.
Sense acceptar la tesi que els recursos són limitats i quantificables, es pot aspirar a provocar canvis profunds i donar suport a totes les causes justes, en lloc d'ordenar-les per ordre de prioritat.
Ni tan sols Bill Gates pot donar suport a totes les causes del món.
Catalunya és una nació oprimida. Un fort moviment polític majoritari a l'Estat espanyol intenta desmantellar el nostre idioma i la nostra cultura.
He estat a Catalunya. Conec la vostra situació.
Moltes persones i organitzacions dediquen des de fa segles recursos materials i immaterials a defensar la llengua i la cultura catalanes. Des de Catorze tenim aquesta lluita com a prioritat. Un altruista efectiu aconsellaria gastar aquests recursos en prevenir la malària a l'Àfrica. Lluís Companys va dir: «Totes les causes del món tenen els seus defensors. Catalunya només ens té a nosaltres».
[Riu.]
¿Quina mena de món ens quedaria si abandonéssim totes les causes que el càlcul utilitarista no afavoreix?
No espero que la gent es dediqui només a les causes efectives. Hi pot haver altres objectius. Una coneguda em va dir que volia donar diners a un hospital en un país ric perquè hi havien tractat molt bé la seva mare abans que morís. Es tracta d'una donació molt poc efectiva. Li vaig dir: "Fes la donació; però no l'entenguis com la teva contribució a fer del món un lloc millor. Entén-la com una cosa que fas per tu mateixa, com si et compressis unes sabates maques". Idealment, la dona no faria aquesta donació i gastaria els diners en una causa efectiva. Però la gent és com és. No puc criticar la gent que es comporta així. Tampoc puc criticar la gent que destina part dels seus recursos a salvar el català, però no crec que hi hagin de destinar tots els recursos que tenen per fer del món un lloc millor. És una causa personal que els importa a ells, però hi ha causes efectives a les quals haurien de destinar part dels seus recursos.
Permetre l'aniquilació de la nació catalana implicaria deixar milions de persones sense el dret a exercir els seus drets bàsics en la seva llengua materna i perdre un patrimoni cultural i literari amb segles d'història. Com que no ho fa ningú més, ¿entén que els catalans ens centrem en la causa catalana?
Fins a un cert punt. No hauria de ser una prioritat per sobre de tota la resta.
David Benatar em va dir que tots hem de saber que podríem estar equivocats i no interferir en la llibertat dels altres al voltant de qüestions filosòfiques controvertides. ¿Pensa que podria estar equivocat?
Ho penso sovint. No pretenc tenir certeses sobre el meu punt de vista. No em puc imaginar estar equivocat en qüestions fonamentals com el conseqüencialisme, però sí en l'hedonisme, o en quines són les millors maneres d'ajudar els altres. Estic obert a aquesta opció; però mentre ningú no em convenci que efectivament estic equivocat, m'he de dedicar a fer el que em sembla que, amb tota probabilitat, és el correcte.
Quan es va jubilar, fa tot just un any, va començar el pòdcast d'entrevistes Lives Well Lived. No para quiet.
No.
Pregunta als seus convidats si creuen haver viscut una vida ben viscuda. En el seu cas, la pregunta és innecessària. És utilitarista, i les conseqüències de la seva vida són que existeixi el moviment animalista tal com el coneixem i que s'hagin destinat milers de milions de dòlars a causes efectives. ¿Com li agradaria viure el que li queda de vida?
Estic content d'haver viscut una vida ben viscuda i d'haver-la gaudit. He tingut la sort de tenir moltíssima influència. També he tingut la sort de tenir un matrimoni durador i relacions fortes amb els meus fills i nets. Durant la resta de la meva vida faré menys filosofia acadèmica i més feina pràctica, com impulsar el moviment Profit for Good. El més valuós que tinc ara mateix no és la meva capacitat de raonar nous arguments, sinó la meva reputació. M'agradaria utilitzar la influència que tinc per fer tant de bé com pugui durant tant de temps com pugui.
"Veus del campus" és una secció en què Abel Capdevila entrevista gent del món de l'acadèmia.
