Foto: Jonathan Borba
L’Associació de Mestres Rosa Sensat ha atorgat el Premi Marta Mata 2020 a la filòsofa Marina Garcés com a guardó individual, i a Catorze com a guardó col·lectiu. El Premi Marta Mata de Pedagogia l’han rebut els professors gallecs Víctor Blanco i Salvador Cidrás per l’obra Dibujar el mundo, jugar, crear y compartir. Reproduïm el discurs que Gemma Ventura, mestra de primària i redactora responsable dels temes educatius de Catorze, ha fet a l’entrega dels premis.
Bona tarda, com a mestra de primària entenc Catorze com una escola. Un lloc on puc aprendre i on les persones que hi entren també poden aprendre. Aquests cinc anys que fa que hi treballo he entrevistat pedagogs, mestres, adolescents, nens i nenes, filòsofs, psicòlegs, hem parlat de llibres d’educació, hem fet projectes amb escoles. I he intentat resumir en 14 punts el que n’he après.
1. El poder de la imaginació. Un mestre pot ser un inventor: per crear maneres per fer entendre el que no s’entén, per associar idees que d’entrada semblen incompatibles, per arribar als alumnes en plena de pandèmia, per fer veure allò que és invisible als ulls. Gianni Rodari, que fa 100 anys que va néixer, deia, i m’agrada dir-ho perquè a vegades la imaginació només es relaciona amb les matèries artístiques, que “per ser un científic cal tenir molta fantasia, així podrem imaginar el que encara no existeix: un món millor del que tenim. I començar a treballar per construir-lo”.
2. La meravella de sentir-te capaç. Maria Teresa Codina em deia que “no n’hi ha prou amb explicar una cosa perquè el nen la sàpiga, l’ha de viure. Si el nen no sent seu el que li expliques, no ho aprendrà”. Em feia pensar que el repte no és ensenyar, sinó fer entendre. Això ho he viscut amb la meva germana: per a ella els accents era un rotllo avorridíssim, i un dia, mentre esmorzàvem a la taula d’un forn de pa, ho vam muntar com un joc. El moment en què va entendre per què aquí s’accentua la “a” i allà no, se li va il·luminar la cara. Perquè allò que només entenien els altres, allò que s’havia de memoritzar per aprovar l’examen, tot d’una era una eina que tenia a les seves mans, que sabia fer anar. I vaig pensar: potser l’objectiu és trobar, en els ulls de tots els alumnes, aquest moment de llum.
3. Revisar la nostra mirada. La Pilar Ugidos m’explicava que «tots estem plens de prejudicis, per exemple, hi ha mestres que tenen una creença sobre les famílies amb pocs recursos, i diuen: “Com que aquests pares no se n’ocupen com jo ho faria, no són bons pares”. Un mestre mai ha d’oblidar, per molt que estimi l’alumne, que els pares encara l’estimen més. Perquè encara que et pensis que l’eduquen malament, és el seu fill.» I recomanava: «Primer, escolta la família. Analitza i sabràs quin és el problema. Del nen que abans he vist al pati i no tenia esmorzar, podria pensar: “És que mira com l’envien”. O bé: “Quin problema deu tenir la mare per no poder preparar-l’hi?” I quan, com a mestre, en comptes de judicis et fas preguntes, és quan tens l’opció de créixer i d’aprendre.»
4. L’art de no córrer. Educar s’ha convertit en una carrera i en una competició, molts pares s’autoconvencen que els seus fills són superdotats, hi ha una mena de deliri perquè sàpiguen parlar en anglès i tocar el piano amb tres anys, i això porta a una programació, asfíxia i invasió del seu temps. I penso en el Joan Domènech, gran defensor de l’educació lenta, quan entrevistant-lo a Terrassa em va dir: “No es tracta que els nens sàpiguen moltes coses, sinó que les sàpiguen bé. S’han d’estimular? Naturalment. Però sense passar el límit, és a dir, sense ocupar-los tot l’horari. Hauríem de recuperar el temps d’aprendre amb profunditat, perquè la pressió del fer-fer-fer ens fa perdre el nord. La idea que com més hores ocupin fent coses, més aprendran és falsa.” Per tant, cal prioritzar la qualitat per sobre de la quantitat. Vanessa Amat, que a la Universitat de Vic ensenya a futurs mestres d’infantil i primària a com acompanyar els infants a escriure i llegir, m’explicava com hi ha pares atabalats perquè el seu fill de 6 anys encara no llegeix i el seu cosí de 5, sí, quan això és un procés, i per tant, requereix una anar assimilant. I ja que hi som, i pel que comporta –per quants nens llegir acaba sent un rotllo?–, un procés és millor gaudir-lo que patir-lo. David Bueno ja fa temps que ens n’alerta: “Estan creixent nens estressadíssims perquè els pares estan estressadíssims. Però els mestres, també, tots vivim en una llista de coses per fer. L’alumne que aprèn a llegir amb cinc anys ho fa amb cinc anys i el que ho fa amb set, amb set. I què? No hem d’exigir que tots facin el mateix al mateix temps. Els podem oferir que ho facin, però si el seu cervell encara no ha madurat per fer aquella cosa, no li exigim. Que no pot? Ja ho farà més endavant.” I li vaig preguntar: “Quan sabem que un nen està sobreestimulat?” I em va donar un indicador força eficaç: “Quan no el veiem feliç, és a dir, quan s’irrita per tot, quan està constantment esgotat, i quan sembla que tingui la tristesa instal·lada a dins”. I ens proposa que fem anar un verb tan discret com estimulant: badar. En un món de presses, de quantitats i de tangibles, educar és un verb que implica cura, espera i esperança, l’Eva Bach ho diu molt bé: l’educació és un terreny que has d’anar fertilitzant, on fas de jardinera, i on saps que hi ha plantes que triguen molt a florir, que cadascuna floreix a la seva manera i que fins i tot, mentre no floreix, estan passant coses que no saps dins seu.
5. Sorprendre’t. Aristòtil diu que no hi ha coneixement sense meravella. Doris Sommer, catedràtica de Harvard, el dia que va ser convidada per EduCaixa, em va dir una cosa preciosa: «Un mestre t’ha d’ensenyar a estar disponible per a la bellesa, perquè et deixis impactar pel món. I per això cal que baixi de la tarima, no pot ser el protagonista. Un mestre ha de tenir humilitat i sentit de l’humor: cal deixar que els nens es mirin i diguin: “Uau! Mira aquest barret de paper de diari que has fet! És molt bonic!”. Això permet ser generós, perquè si no, estàs competint amb el company i què et costa tirar-li una floreta? Tu has fet un barret bonic, però això no et treu la possibilitat d’admirar el de l’altre.»
6. Les menystingudes. Encara avui hem de repetir que educació física, música, plàstica no són les maries, sinó que són importantíssimes. De fet, David Bueno diu que haurien de ser les assignatures principals de primària. Però al mateix temps, cal plantejar-nos com les presentem: Dolors Bonal em deia que la música no s’ha d’ensenyar, s’ha de viure, que no té cap mena de sentit fer tocar la flauta a 25 nens alhora. I com que encara ens pregunten per què serveix saber pintar o tocar un instrument, llegiré el que Nuccio Ordine, autor de la Utilitat de l’inútil, respon quan li pregunten per què serveix aprendre llatí si no el parlarem amb ningú: “perquè hi ha coses que ara no serveixen per un profit material però que et permeten comprendre el món.” És a dir, ens convida a protegir allò que, per impalpable, sovint es confón amb inútil. I a protegir-ho de què? d’una societat materialista, on tot es redueix a un preu. Un altre menystingut és el joc: Arno i André Stern m’explicaven al Caixaforum que “jugar és com s’aprèn més i millor. Que és en el joc on l’infant ensenya totes les qualitats que voldríem veure en els adults: la constància, la concentració, la creativitat, la llibertat, la capacitat d’anar més enllà dels propis límits.” També està mal vista l’alegria d’aprendre: sembla que com més seriós i avorrit i mut és tot, més de debò és. I no parlo de l’alegria frívola, sinó de la que et fa aprendre des del plaer i no des de la por. I encara hi ha un altre tema ferit: la relació entre la natura i l’escola. Amb el geògraf Joan Nogué parlàvem de la necessitat de no veure el món com un aparador que està al nostre servei, sinó d’un lloc compartit on hi vivim un temps limitat, i que per tant, s’ha de cuidar. I em va explicar dues coses molt interessants: una, que si eduquem la mirada dels infants en el respecte a la natura, no només els ensenyarem a reconèixer els noms dels arbres, dels ocells, no serà només una alfabetització, sinó un: jo visc entre això que miro, i aquest sentir-se’n part farà que siguin crítics amb la manera com es tracta el món. I per altra banda, em va explicar un conte de Galeano que diu molt del nostre paper com a acompanyants: un pare promet al seu fill que un dia li ensenyarà el mar. Viatgen, i després de molt i molt caminar, hi arriben. El tenen al davant, immens. El nen es queda callat, atordit, sobrepassat, i tremolant li diu: “Papá, enséñame a mirar el mar“.
7. Si parlo del que és menystingut, també parlaré del que està sobrevalorat: l’error. Hi ha un pànic immens a equivocar-se, i això és molt perillós, perquè fomenta una actitud covarda, inhibida, i amb poca predisposició a arriscar-se. I això fa que molts alumnes demanin com s’ha de fer tot, i no només parlo a l’escola, sinó a l’hora de muntar-se la vida. L’escola hauria de permetre el risc, l’aposta, la diferència, la identitat. L’il·lustrador Joan Turu m’explicava que un dia que feia un mur un nen de 10 anys li va dir: “No pintaré perquè no sé pintar”, i darrere d’aquest no hi havia la por que pintés i li digués: “Està malament”. I això mateix passa amb el no sé ballar, no sé cantar. També m’explicava com nens de parvulari porten tots l’àlbum de Nadal amb la mateixa portada, el mateix dibuix i els mateixos colors, com si tots fossin rèpliques de tot. Quan l’art és el lloc on hauríem de ser més lliures, perquè si no, no és art, és una altra cosa.
8. El perill de l’etiqueta. A Catorze hem parlat molt del llibre Mal d’escola, de Daniel Pennac. Ell, de petit, patia distografia, i els mestres el tenien com un inútil. I el que passa quan et tracten com un inútil, és que et creus que ho ets. I parlant dels mals alumnes hi diu: “Hi ha nois que se’n convencen aviat, que les coses són així, i si no troben ningú que els desenganyi, com que no es pot viure sense passió, desenvolupen, a falta de res millor, la passió pel fracàs”. I recordo quan Jaume Funes m’explicava que que un adolescent es porti malament no és un atac contra tu, sinó un indicador que alguna cosa li passa. El repte és mirar: què hi ha darrere seu, quina maleta carrega. I un mestre hauria de ser un expert en treure etiquetes, perquè quan les treus, estàs regalant noves oportunitats de ser. I per això, cal fugir de les sentències: un nen per robar no és un lladre, ha fet durant una estona de lladre. Perquè si li fem entendre que sí, és possible que s’hi converteixi. Fins i tot val la pena preguntar-se: la Laura és així o soc jo que li he fet creure que és així? Un professor de francès de Daniel Pennac li va preguntar: “Com és que no has fet els deures?” I ell, que no els feia mai, va dir: “Ui, és que el metro s’ha descarrilat, el riu Sena s’ha desbordat i se’ls ha endut”. I el professor, en comptes de dir-li mentider! va dir: “Caram, quina imaginació. Anem per aquest camí i deixem-nos de bestieses. Vull que facis una novel·la, que cada dilluns me n’entreguis 10 pàgines sense faltes”. Des d’aleshores, escriu amb un diccionari al costat i és un dels escriptors més coneguts de França. Per què aquest mestre el va salvar? Perquè va veure una oportunitat on tothom veia un problema. Pennac diu: “Els professors que em van salvar no es van preocupar pels orígens de la meva minusvalidesa escolar. No van perdre temps a buscar-ne les causes i encara menys a sermonejar-me. Eren adults confrontats a uns adolescents en perill. Van pensar que hi havia urgència. S’hi van tirar de cap. No em van agafar. S’hi van tornar a tirar, dia rere dia, una vegada i una altra… Van acabar per treure’m del pou. I molts d’altres amb mi. Literalment ens van repescar. Els devem la vida”.
9. El nen és el centre de l’escola, però no el centre del món. Philippe Meirieu, quan el vaig entrevistar aquí a Rosa Sensat, em deia que “hem d’ensenyar els nens a no imposar el seu poder als altres”, que “val més trobar el teu lloc al món que ser el centre del món. És un equilibri entre donar-li seguretat i afecte, però tenint present que un excés el pot acabar convertint en un infant narcisista. Al costat de l’afecte hi ha d’haver un convidar-lo a fer-se preguntes, a qüestionar-se les seves certeses en diàleg amb les dels altres, aquest equilibri li permetrà trobar el seu lloc al món. La confiança té sentit si al costat hi ha l’exigència. La confiança sense exigència és un menyspreu a l’infant.”
10. La seva paraula. La Maria Jesús Comelles diu: “Per què no preguntem més als nens què pensen?” I potser la qüestió és sentir que l’escola va amb tu, que l’escola compta amb tu. Ja no és calla i escolta, sinó: digues, que t’escolto. Perquè en el moment en què permets això en una classe, tenint present que la classe és una petita societat, d’alguna manera estàs transformant el món. I no només el món de demà, que sembla que només eduquem pel futur, sinó el món d’avui. L’altre dia entrevistava la Núria Simó, de la Universitat de Vic, i parlava de com fer una escola democràtica: si dins d’una classe dones veu a cadascú i valores cadascú pel que és, desfàs les jerarquies del qui és més llest, més tonto, del qui és d’aquí, d’allà. Vetllar perquè els nens es dignifiquin entre ells és un antídot contra la llavor del racisme, del masclisme, de l’autoritarisme. I sé que són paraules grosses, però també sé que a vegades s’escolen i es practiquen dins l’aula, la Sumia, nascuda a Vic i de pares magrebins, m’explicava el racisme que patia a classe per part de mestres i alumnes, i deia: “Per molt que siguis d’aquí, sempre et veuen d’allà. Quan s’havia de respondre una pregunta a classe, recordo molts cops d’aixecar la mà i que mai em triessin a mi”, i diu que “una de les coses que ara aprecio molt és que se’m reconegui.” I escoltar la veu dels alumnes, sent exigent, és a dir, estirant-los el fil perquè s’expliquin –que no tot es redueixi a m’agrada, no m’agrada–, és important perquè, com deia Nuccio Ordine, “qui té el poder prefereix que la gent no tingui sentit crític perquè les que sí que en tenen són molt perilloses.” I citava Maquiavel quan deia que el món està dividit entre els qui saben i els qui no saben: qui sap, comanda; qui no sap, és esclau”.
11. L’educació ho és tot i està en tot i en tots. No t’eduques només quan entres a casa o a l’escola, sinó quan vas a comprar el pa o travesses un carrer. Joan Manuel del Pozo em deia: “Tothom hauria de descobrir que té capacitat educadora encara que no sigui un educador professional.” I aprofitant el lloc on som, Rosa Sensat deia que “la lliçó es dona a tot arreu: tant en la classe, el recinte tancat, com en l’ombra d’un arbre, i, segons la frase de Rousseau, l’escola realitza un fi educatiu tant en una plaça del centre de la ciutat com a la coberta d’un vaixell.”
12. L’amor. Educar és un ofici molt noble en què treballes amb una matèria i esperit molt sensible: les persones. Com diu Jaume Cela: “Estimeu-los a tots i si us costa, feu-ho veure”. Qui sap si l’única possibilitat d’amor, de comprensió la poden rebre a l’escola? Qui sap si un dia estudiaran, per exemple història per la manera com un mestre els ha fet classes d’història? Quan estimes el que fas és més fàcil que els altres ho estimin, i quan ho odies, també. I parlo de l’amor, però també de la bondat. Jaume Cela em va dir: Els mestres hem de fer bones persones. I relacionant-ho, Jordi Savall afirmava que “la intel·ligència té a veure amb la bondat”, i el Manuel Forcano, que van treballar junts 15 anys, l’altre dia ho va acabar d’arrodonir dient-me que “la intel·ligència et fa entendre l’altre. Si entens les causes de l’altre, del que li passa i del que és, pots actuar en conseqüència. Ja no el matxaques ni deixes que et matxaqui, perquè ja saps per on va.” Per això és bo donar moltes oportunitats per practicar l’escolta, la comprensió; tenint present que l’empatia, com diu Anna Carpena, no et ve donada quan neixes, sinó que és un múscul que es va entrenant.
13. El sentit. Com a mestre, per què em dedico aquest ofici i no a un altre? Amb qui tinc un compromís: amb el temari o amb els infants? Com a alumne per què vaig a l’escola? Per veure per la finestra com passa el temps? Per aprovar? Per trobar una feina d’aquí deu anys? Quin sentit té memoritzar la biografia de Beethoven sense escoltar-lo? O la de Mercè Rodoreda sense que algú t’acompanyi a sentir el que puguis sentir a La plaça del diamant? Quin sentit té retenir un tema al cap, treure un deu i l’endemà haver-lo oblidat? O arribar a casa amb la motxilla carregadíssima de deures, i que els acabin fent els pares? Neus Sanmartí diu que “l’objectiu d’un mestre no és posar notes, sinó aconseguir que tots els alumnes aprenguin”.
14. Tu ets tu, i que bé que no siguis ni jo ni ell. I acabaré citant Mata Mata: “L’educació ha de tenir qualitat, perquè si no, no respecta el dret del nen a ser tal com és”.
3
0
