Àlex Susanna, Director d’Art de la Fundació Vila Casas Foto: Fundació Vila Casas
Ser el Director d’Art de la Fundació Vila Casas suposa tenir una mica de director d’orquestra, si més no, d’orquestra de cambra. Cal que qui s’aventuri en aquesta tasca tingui presents quatre espais expositius: a Barcelona, Can Framis, al Poblenou, i els Espais Volart, a l’Eixample; a Torroella de Montgrí, el Palau Solterra, dedicat a la fotografia, i a Palafrugell, Can Mario, l’espai per a l’escultura. Quan Àlex Susanna va posar-s’hi, la tardor passada, li preocupava especialment Can Framis perquè, amb l’ampliació dels Espais Volart, estava perdent centralitat: “Per les característiques de Volart entenc que l’ideal és que s’hi exposin recuperacions d’artistes dels anys trenta i apostar per una contemporaneïtat que utilitza els llenguatges tradicionals de la pintura i l’escultura. En canvi, a Can Framis m’agradaria que es produïssin les grans apostes per a aquells artistes contemporanis que utilitzen nous llenguatges i també per mostrar trajectòries emergents. No hem d’oblidar que la Fundació Vila Casas té tres premis: de pintura, de fotografia i d’escultura i això ens dona la possibilitat de mostrar l’obra d’aquests artistes premiats”.
Tot això Susanna ens ho explica des del seu despatx dels Espais Volart, un racó on normalment no s’hi té accés, tan agradable com la resta de les sales, amb aquella barreja de solera, llum i frescor: “Aquí, un cop l’any, es produeixi una invasió d’un sol artista (Guinovart, Cabellut i, ara, Guerrero Medina), però hi ha poques obres que puguin omplir de manera satisfactòria un espai tan gran. Em sembla que és important dimensionar correctament les exposicions. Les mostres no són més o menys importants per les mides que tenen sinó pel seu objectiu, contingut i muntatge. I per això m’agradarà, a mitjà termini, desenvolupar una nova línia d’exposicions més petites, però carregades de sentit”.
Això sona molt bé. Quines? “Estem treballant en un ventall de projectes molt interessants, com una exposició de tota l’obra proustiana de Luís Marsans; recuperar la segona generació surrealista, els anomenats lógicofaubistes; donar a conèixer l’arquitecte, melòman i col·leccionista d’art Antoni Puig Gairalt, o bé analitzar la relació entre el pintor Alfred Figueras i l’arquitecte Le Corbusier, que van coincidir durant uns quants anys a Alger”.
Un cop més comprovem que a Susanna li agraden els diàlegs, com el que va comissariar ell mateix, l’any passat, entre l’escultor Aristides Mallol i el fotògraf Frank Horvat. Aventuro la possibilitat que això sigui perquè ell també és un híbrid, un poeta infiltrat en el món de l’art plàstic. “Sí, és probable (val a dir que em respon poc convençut), però no tant per la meva pertinença a la literatura sinó perquè crec molt en la contaminació entre llenguatges. Jo particularment m’alimento tant de la literatura com de la música, les arts plàstiques, l’arquitectura i el teatre. Els processos creatius tenen molts punts en comú, tot i utilitzar llenguatges diferents. Un dels objectius que ha de perseguir qualsevol exposició és mostrar, d’una manera o altra, els processos creatius que hi ha al darrere. Això ajuda molt al visitant a entrar dins del món de l’artista, que és una de les coses que m’agradaria potenciar”.
Suposo que aquestes barreges permeten arribar a nous públics i així li ho pregunto en aquest híbrid de crònica i entrevista que ens està sortint: “Sí i també modifiquen tarannàs rutinaris del visitant. Mostrar com s’ha generat l’obra fa que el visitant tingui una actitud menys passiva, més implicada i, al final, això és el que permet que s’acabi convertint, de manera conscient o inconscient, en un prescriptor”.
Àlex Susanna en una imatge d’arxiu Foto: Fundació Vila Casas
Una altra de les dèries de Susanna és potenciar les conferències al voltant de les exposicions. M’ho explica amb una metàfora digna de poeta: “Una exposició, en el fons, és un organisme viu, amb molts tentacles i moltes derivades. Tant en la meva etapa a La Pedrera com ara mateix, crec molt en les activitats paral·leles perquè permeten entrar en aspectes que podrien passar desapercebuts i és la manera que l’exposició doni joc al màxim nombre de persones possibles”.
És clar, no ens podem oblidar que aquesta és una feina d’equip. Així que li demano com s’organitza, com ha agafat el relleu després de la jubilació de Glòria Bosch, gairebé vint anys al peu del canó: “A ella també l’interessen les mirades compartides i, des d’aquest punt de vista, jo em plantejo aquesta nova etapa professional en termes de continuïtat, però estic obligat a imprimir el meu segell, tant pel que fa a continguts com de formes de treballar. Crec molt en la figura dels comissaris. L’èxit d’una exposició es deu al mateix artista, però també al comissariat. Em sembla important que, en moments difícils com els que vivim des de fa molts anys, s’intenti donar joc al màxim de comissaris externs, que és una manera d’enfortir un sector que ha quedat molt tocat, molt desfibrat i molt desanimat. Nosaltres podem contribuir a remuntar aquesta situació que ens impedeix ser una capital de l’art. No ho som. Fa molts anys que ho vam deixar de ser i, o bé ens hi impliquem des del sector públic i privat, o continuarem sense ser-ho”.
A bodes em convides! Aquesta crisi del sector fa massa que dura. El director d’art me’n parla des d’una institució que gairebé no se n’ha ressentit, però jo també vull que em doni algun consell per als qui resisteixen des de la trinxera, els pintors que no poden ni pagar el lloguer dels seus estudis, els qui es veuen obligats a pidolar per emmarcar les obres quan alguna galeria es digna a exposar-los.
“No soc qui per donar consells –em respon Susanna amb raó–, però és dolorós constatar que vam ser una capital artística des de l’arribada de la democràcia fins a l’esclat de la crisi i, en canvi, portem deu anys en què hem baixat clarament a segona divisió”. Per què? “En part, per falta de voluntat política, en part, per falta de projecte propi. No tot és un problema de recursos econòmics, sobretot tractant-se d’una cultura amb un capital artístic de primeríssim nivell. Tenim un Macba, una Fundació Miró, un Museu Picasso, un MNAC, una Tàpies… teníem un bon teixit de galeries, però amb la crisi es produeix una estocada que sembla molt difícil de remuntar. Val a dir que afecta altres sectors, com el de la música, el de les arts escèniques i bé han estat capaços de remuntar el vol. En aquests moments l’oferta musical i teatral de Barcelona és extraordinària. En canvi, pel que fa a l’expositiva, només hi ha algun brot verd, algun projecte, com el festival Loop o alguna iniciativa com les Talking Galleries i, de tant en tant, exposicions aïllades, però amb això no n’hi ha prou per consolidar uns públics i tenir la sensació que recuperem el ritme i el pols. Estem en una etapa realment molt àrida i espero que en els pròxims temps, coincidint amb una petita millora dels pressupostos de cultura, puguem fer que aquesta oferta expositiva torni a ser la que s’espera d’una ciutat com Barcelona i d’una tradició artística com la catalana”. Amén. Només ho penso, no ho dic, però em batega una pregunta que m’angoixa i que sí que faig: ¿N’hi ha, de públic?
“Sí, però això no vol dir que ja el tinguis guanyat. Te l’has de treballar cada cop més perquè l’oferta cultural cada vegada està més renyida i barrejada amb l’oci i l’entreteniment i, per tant, es fa difícil singularitzar el propi producte. Això t’obliga a renovar el concepte d’exposició, a plantejar unes altres dinàmiques de públics. És una mica aquesta idea pedestre de reinventar-se. Hi estem obligats, tant com a creadors com des de la gestió. Hem d’assumir una sèrie de rols que abans no assumíem. És clar que també és lícit no fer-ho, però després no et queixis. Els creadors de qualsevol gènere, abans que res, han de fer l’obra, però després s’han de buscar la vida. També és veritat que el context de tecnologies digitals en què ens movem obre portes i cada vegada més es recupera un cert esperit de grup. Jo no soc pessimista. Mira el teixit de llibreries: ha patit una autèntica mutació, però és viu. Llibreries que semblaven eternes han fet fallida, però n’han sorgit d’altres de més petites i tremendament actives, molt arrelades en els barris i això les ha convertides pràcticament en necessàries. Tots hem de fer una mica el mateix. Els autors també estem obligats a buscar-nos la vida, a través de mil iniciatives. Això no em fa por i no em sembla malament. Són els nous temps”.
Mentre Susanna se’m mostra tan esperançat, recordo com en plena crisi vaig detectar un fenomen insòlit: els galeristes parisencs, tot d’una, s’havien tornat simpàtics. Ho comparteixo amb ell i riu: “Justament en l’última convocatòria del simposi Talking Galleries aquest era un dels temes que s’abordava. Els mateixos galeristes diuen que s’ha acabat això d’estar tot el dia esperant assegut en un sofà i mirant amb displicència als clients que entren. Els has d’implicar en la teva proposta, potser els has d’acostar, a priori desinteressadament, als estudis dels artistes, que es facin trobades amb alguns crítics i creadors… tot això, qui no ho faci, quedarà despenjat i a Barcelona tinc la percepció que ens està costant molt readaptar-nos als nous temps. Potser cal que hi hagi un relleu generacional encara més accentuat. Estem en una fase de transició que s’està fent un pèl massa llarga”.
Potser és que no hi ha una classe social il·lustrada i amb recursos que hagi agafat el relleu. La burgesia ha desaparegut. El senyor Vila Casas és un bolet. No hi ha ningú més. Els fills dels senyors que col·leccionaven art ja s’han venut l’empresa i estan a les Bahames. Gairebé, que ho balbucejo, tot això, com si fos una mena de rap. Susanna, educat, em rescata: “S’ha trencat la cadena perquè ningú no vol ni pot heretar segons quines col·leccions, també passa amb les biblioteques… això és el que ens obliga a canviar els hàbits. Tots, començant pels galeristes i els artistes, han de posar-hi ganes i imaginació per oferir un tipus d’obra més assequible. Com els galeristes parisencs, tots haurem de ser una mica més simpàtics, diguem-ho així”.
Torno a pensar en els meus amics pintors i continuo queixosa: és que es demana massa als artistes. Hi ha galeries que exigeixen que s’ho facin tot ells, des d’emmarcar fins a fer la promoció i, és clar, la gent no té diners. Aquest cop, Susanna m’agafa el relleu: “Això s’ha acabat. Ho sento, però l’aventura ha de ser compartida. Al creador se li plantegen moltes dificultats, molts interrogants de resposta difícil, però hi ha una primera resposta que és ser una mica més generosos amb l’altre. Com puc esperar que els altres visitin el meu estudi o em llegeixin o vagin a un concert meu, si jo no em plantejo correspondre d’una manera semblant? Aquest plus de generositat és la clau de volta sobre la qual podem construir el futur. Una generositat que no està renyida amb ser crític sinó al contrari: necessitem afinar el nostre esperit crític”.
Des de la filosofia s’està parlant molt de la creació del nosaltres. Noto que m’estic posant un pèl massa divina, però, per sort, una trucada ens interromp, així és que faig un aterratge forçós en forma de pregunta de primer de periodisme: Tornant a la teva feina, quin és l’espai que costa més de moure?
“És evident que la gran aposta ha estat Volart, són uns espais com n’hi ha pocs a Barcelona, proveïts de l’última tecnologia, cèntrics, però el fons de la Fundació Vila Casas es troba a Can Framis, que està situat a la nova Barcelona i hem de ser capaços d’apostar simultàniament pels dos espais, que han de fer un esforç per sortir d’un cert entotsolament i això és el que em porta a pensar que ens hem d’obrir més al sector i enfortir el seu teixit, nosaltres que som forts, som una excepció. El senyor Vila Casas no es cansa de repetir-me que el nombre de visitants el preocupa molt relativament. Jo sempre li responc que li agraeixo molt aquesta falta de pressió, però que jo necessito pressionar-me per aconseguir que cada vegada la ciutadania conegui més el que fem perquè volem que reverteixi en la societat. Per mi és un objectiu irrenunciable. De mica en mica, sense fer concessions, hem d’aconseguir que bona part del públic nacional i internacional pensi en nosaltres. M’agradaria que estiguéssim més presents en l’imaginari del visitant. Can Framis és l’espai idoni que et permet tenir una bona panoràmica de la creació artística contemporània. No n’hi ha cap altre així, a Barcelona”.
Per crear nous públics, uns aliats imprescindibles són les escoles: “Sí, els serveis educatius de Can Framis són un dels puntals. N’estem molt satisfets. Justament, la setmana passada vam signar un conveni de col·laboració amb la Pompeu Fabra per posar en relació grups de recerca amb els nostres espais”.
Perfecte, doncs ho podem deixar aquí. Assenteix. A tots dos ens agrada acabar amb aquesta esperança en les noves fornades. És allò de tenir la vista posada en el futur, una característica imprescindible per a un director d’art i… d’orquestra de cambra.
