Quan la Generalitat va anunciar la convocatòria d’oposicions per ocupar la plaça de mestre, al meu voltant es va aixecar una mena de desfici generalitzat. El motiu és, probablement, que més de la meitat de les persones amb qui he compartit els últims temps estranys són o bé mestres d’infantil, o bé de secundària o de primària. Totes elles comparteixen, a més del neguit davant la convocatòria d’oposicions, dues idees: la primera és que “ser mestre és una vocació”, i la segona, que de ser mestre “no se n’aprèn a la carrera”. Diuen, i probablement tenen raó, que d’educar, “no se n’aprèn fins que no et poses davant una classe”.
La iniciativa Escola i Universitat, impulsada per la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya, busca capgirar aquesta idea. Dirigida a estudiants del grau d’educació infantil i primària, així com als de doble grau, proposa corregir la falta de contacte entre universitat i escola convidant les escoles de Vic a entrar a la universitat. Per tal que els universitaris aprenguin a treballar per projectes competencials, la Facultat d’Educació, Traducció i Ciències Humanes i l’Escola Salarich de Vic participen, durant aquest segon quadrimestre, en el desenvolupament del projecte Mons imaginaris.
L’educació avança, ja fa temps, cap a un ensenyament competencial, que busca estimular la canalla oferint-los eines per tal que siguin ells i elles, de manera autònoma, que desenvolupin les seves capacitats. Això permet un aprenentatge individualitzat, adaptat a les necessitats i respostes de cadascú i, especialment, permet estimular les potencialitats de l’alumne. Obre les portes a la investigació, exploració i reflexió, a l’aprenentatge pràctic.
Mons imaginaris convida els grups de P5 de l’Escola Salarich a desplaçar-se un cop per setmana a la Universitat. Allà, els estudiants de grau expliquen una història, L’arbre màgic, una rondalla nigeriana a partir de la qual es dissenyen les activitats i tallers que estructuren l’aprenentatge dels grups. Els infants escullen els tallers en funció dels seus interessos que, com destaquen les impulsores del programa, demostren ser diversos. Així, a partir de L’arbre màgic, es crearan altres rondalles i mons fantàstics amb més monstres, més abelles, més superheroïnes, més robots o més arbres.
Gisela Genaró, tutora d’un dels grups de P5, destaca de l’experiència l’oportunitat d’accedir a materials i entorns que, d’altra manera, no podrien aprofitar. L’Aula d’Educació Visual i Plàstica de la facultat és l’espai de trobada on té lloc un joc de posicions en què els professors tant de la universitat com de l’escola, tot i ser presents i assistir en el procés, es converteixen en observadors i alumnes tant de l’escola com de la universitat. D’una banda, els estudiants de grau prenen el paper protagonista en la guia de l’aprenentatge dels menuts i, de l’altra, els infants de P5 els ensenyen, a través de l’aprenentatge i la descoberta, com guiar aquest procés de formació. Tots són, alhora, mestres i aprenents. “Fins i tot nosaltres hem hagut de replantejar el pla acadèmic dels graus”, ens explica Mia Güell, coordinadora del programa. “El retorn no tan sols el fem a les famílies, sinó que ens interessa poder valorar amb els alumnes, després de cada sessió, quina ha estat la seva experiència i què poden fer per millorar”. Així és com Escola i Universitat teixeix noves complicitats i dona als alumnes de grau la possibilitat de veure com prenen forma, en un entorn “real”, fora de la facultat, aquests mons imaginaris, tots ells diferents i peculiars.
