«Catalunya, a la cua en comprensió lectora a 4t de primària: perd 15 punys en 5 anys». La notícia és greu: molts nens no entenen el que llegeixen. ¿Per què serveix, aleshores, tanta pantalla i innovació? ¿La culpa de tot plegat de debò que és de la pandèmia? ¿Es té prou en compte el llegir bé i l’escriure bé a la carrera de magisteri? Quan feia de mestra recordo la preocupació de pares perquè els seus nens de P5 encara no llegien. ¿És aquesta cursa absurda un altre factor? Entro a Twitter, algú diu que si ens fessin una prova de comprensió als adults potser els resultats serien pitjors. Però l’entrevista d’avui no només va de detectar problemes, sinó d’oferir solucions.
Amb en Dani Espresate (Barcelona, 1985), i amb la col·laboració del Consorci d’Educació, estrenem la secció La cultura a l’escola. Se’m presenta així: “Treballo a l’escola Àgora, soc cotutor de segon de primària i responsable de la biblioteca escolar. Vaig estudiar magisteri de primària, la llicenciatura en psicopedagogia i un màster de biblioteca escolar i promoció de la lectura. He fet formacions de poesia a professorat, vaig coordinar el seminari de biblioteques escolars de Nou Barris.” I el que és una mina: té un blog en què ofereix idees boníssimes per activar el plaer per la literatura. M’hi passejo i em trec el barret: a nens de tercer de primària els fa diferenciar què és un poema i què no, parlen de l’estructura dels versos, de la poesia visual de Joan Brossa i Chema Madoz, els fa llegir Lecciones de poesía para niños inquietos de Luís García Montero, els fa recitar Pere Quart, Francesc Garriga, Gustavo Roldán, Maria-Mercè Marçal, Joana Raspall, Eduardo Polo, Nono Granero, Mar Benegas, Miquel Àngel Llauger, Gloria Fuertes, Marta Comín, Maria José Ferrada, Maria Cristina Ramos, i fins i tot els ajuda a fer una pauta per escriure un poema. M’imagino aquesta canalla de set anys, i sí: també hi ha qui treballa molt bé.
¿Què està passant amb la comprensió lectora?
L’altre dia un company deia que hem d’ensenyar a llegir no només un llibre, també un quadre, una pel·lícula. I és complicat, perquè la comprensió demana el que no hi ha a l’escola: temps i calma.
¿L’escola funciona massa ràpid?
Al final és un mirall de la societat. I per llegir necessites temps. Parlo de lectures de qualitat: no tota la literatura infantil és literatura. Si falla la comprensió lectora, falla tot, perquè quan llegeixes un enunciat de matemàtiques, has d’entendre què t’està demanant. La biblioteca escolar és el lloc fonamental per treballar-la.
¿Quina és la funció de la biblioteca? Recordo que a secundària només hi anàvem a fer deures. I si hi havia una persona era responsable de vigilar, no de cuidar.
Ha de ser-hi per llei: tot centre escolar ha de tenir una biblioteca. A la meva escola cada curs té assignada una hora per anar-hi, i hi van amb el tutor, que els explica un conte, i agafen llibres en préstec i els tenen una setmana. Si ets bibliotecari, depenent de la direcció que tinguis, et pots sentir molt sol o molt acompanyat. I això es nota en si et donen més o menys hores per gestionar-la: per catalogar els llibres, per fer activitats per promoure la lectura, per donar suport als continguts que es fan a classe, per orientar els alumnes perquè agafin llibres. Han sortit articles que diuen que per la pandèmia han tancat moltes biblioteques escolars, quan són indispensables.
Diem que els nens estan enganxats a les pantalles, però jo mateixa avui he agafat el mòbil i en deixar-lo he pensat: ¿què estava fent abans? L’addicció al mòbil potencia molt la dispersió mental, i suposo que si ets petit, encara més.
I a més, no es llegeix igual en paper que en pantalla. Internet és infinit, hi ha un munt d’estimúls, d’informació. Quan feia sisè de primària, si havíem de fer un treball, anàvem a les biblioteques públiques, buscàvem el llibre, l’índex, passàvem la informació a mà. I a nivell neurològic no és el mateix picar un text amb un teclat que fer-ne la grafia, inconscientment ajuda a retenir la informació. Quan anem a una pàgina web, i no anem a una altra a contrastar-ho, que seria com rellegir-ho amb unes altres paraules, no és només que hi hagi menys concentració, sinó que ¿copiar i enganxar què aporta?
A vegades es diu quants llibres llegeixen els alumnes en un any, i penso: no és el mateix llegir molt que llegir bé.
Pots acabar un llibre i no haver entès res. Em vaig inventar la frase «Els evulons parteren triurons» per preguntar: ¿què parteren? triurons, ¿qui? els evulons, ¿què fan? parteren. A nivell gramatical fem el subjecte i predicat i sabem respondre. Les converses literàries de Chambers proposen que llegim en veu alta a classe i que, un cop acabat el llibre, per introduir la conversa, fem aquestes preguntes: ¿què és el que t’agrada d’aquesta història?, ¿què no?, ¿què t’ha cridat l’atenció?, ¿hi ha algun patró que es repeteixi? Aquí el que fas és que l’alumnat parli: perquè et diguin què no els ha agradat, t’ho han d’argumentar. I quan els preguntes què els ha cridat l’atenció, veus que si alguna cosa els ha desquadrat és perquè s’imaginaven que passaria el que va passar en altres llibres. I val la pena fer-hi participar tothom, sobretot els que tenen dificultat de comprensió, perquè et podran parlar des de la seva experiència. Després hi ha les preguntes generals: si l’autor et preguntés què es pot fer per millorar el llibre, ¿què li diries?, ¿has llegit altres històries com aquesta?, ¿en què s’assemblen i en què són diferents?, ¿hi ha alguna cosa que t’hagi passat a tu?, ¿quin altre final podries trobar en el llibre? I les preguntes específiques, per parlar d’allò més concret: ¿en quant de temps ha passat la història?, ¿hi ha parts que passen en molt temps però s’expliquen amb rapidesa, i d’altres que passen de pressa però fa servir mes temps per explicar-les?, ¿quin personatge no t’ha agradat?, ¿n’hi ha que et facin pensar en persones que coneguis?, ¿qui narra la història?, ¿què creus que pensa sobre els personatges? Són estratègies [a la pàgina 13 d’aquest document les podeu consultar] per fer-los parlar, perquè si llegeixen un llibre sols i no el comparteixen amb ningú, entenen el que entenen.
Diverses editores m’han dit que quan han entrat a escoles o instituts s’han trobat alumnes que no acabaven d’entendre els llibres, com si no estiguessin prou preparats o estimulats. ¿Hi ha tendència a abaixar el nivell?
I en poesia ni t’ho explico. Aquí hi ha diverses coses: si ara vaig a buscar un llibre de física quàntica no entendré res, abans m’hauré de llegir llibres més bàsics. És el mateix, s’ha de tenir en compte d’on es parteix, no pots presentar segons quin llibre si abans no n’has treballat d’altres. Però sí, la qualitat literària espanta les escoles. La clau és l’acompanyament, és així com hem pogut fer poemes de Francesc Garriga amb nens de segon de primària.
Em deies que la majoria de mestres trien Joana Raspall.
O Lola Casas. ¿S’ha de conèixer Joana Raspall? Sí. Però tothom la fa perquè és senzilla. Un mestre que no tingui formació sobre poesia, farà el que pugui, i a Joana Raspall hi arribes molt fàcilment. I hi ha el concepte que tot el que es fa a l’aula ha de servir per alguna cosa, l’utilitarisme de la poesia: vull treballar la balena, busco un poema de la balena; vull treballar la tardor, en busco de la tardor. ¿Té interès? No.
I així es va a parar als poemes de la primavera i els rossinyols… ¿Quina és la finalitat teva, doncs?
Apropar la poesia als infants, fugint una mica del que s’ha fet sempre. Moltes formacions les començo preguntant als mestres: ¿Què recordeu de la poesia, de quan éreu petits? “Em feien comptar la mètrica i les síl·labes”. El Jordi Llavina diu que la poesia ens apropa a l’essencial de la vida. No es tracta de llegir com una màquina centenars de llibres, sinó que el que llegeixis et remogui.
Perquè m’ho imagini, ¿com treballes Francesc Garriga?
Me’n vaig llegir la poesia completa i vaig triar un poema, La pau del verd, que acaba dient: “Si en néixer ja sabéssim el color de l’instant definitiu”. Aquest poema, que evoca la mort, el vaig lligar amb Protagonistes, una col·lecció de la Gemma París en què dibuixa moments de joc i felicitat dels nens. Vam llegir el poema, els vaig preguntar què us ha agradat, què no, i estirant, van trobar-ne la comprensió. Si els hagués donat el poema individualment, no n’haurien entès res, o si els hagués dit que el que diuen està bé o malament, s’haurien cohibit. En canvi, comentant-ho entre tots arriben a idees que ni jo hi hauria arribat. Van acabar parlant del seu instant preferit: “Quan vaig anar amb el meu pare a la platja i em vaig menjar un gelat”.
No sé si és un tabú però, ¿fins a quin punt bona part dels mestres llegeixen?
¿I quants polítics llegeixen?
Sí, però ¿com has de fer que els nens llegeixin si no t’agrada llegir?
De petit, no m’agradava llegir. Vaig anar a l’escola Orlandai, i la Mariona Trabal, que era responsable de la biblioteca, a cinquè de primària em va recomanar un llibre per a primers lectors, d’aquells d’El Vaixell de Vapor, de tapa blanca, que era a partir de sis anys. Quan es va jubilar vaig buscar aquell llibre, i l’hi vaig dedicar: aquest és el primer llibre que em vas recomanar.
El que volia dir és que no tothom té aquest mestre que t’ofereix l’oportunitat que vas tenir. Al final és una loteria: depèn de qui et toqui.
Sí, clar: si un mestre és poc lector, l’alumne llegirà menys i, per tant, entendrà menys el que llegeix. I que el mestre sigui bon lector no és només que li agradi llegir sinó que conegui bons llibres per als alumnes. I si el mestre no és lector, i per tant no coneix aquests llibres, no arribaran als alumnes. I és una pena: està limitant les possibilitats.
No podem obligar els nens a llegir, ni tampoc els mestres, però ens hi juguem molt: si no entens el text, no entens el problema de matemàtiques o el que estàs anant a votar o el que estàs signant quan contractes una hipoteca.
Un dels objectius pedagògics és millorar el resultat acadèmic de l’alumnat. I això passa per la comprensió lectora. Encara que al mestre no li agradi llegir, com a centre ha d’haver-hi un projecte i és indispensable que apostin per la biblioteca escolar. I aquí hi ha un altre tema: no tots els alumnes tenen una família lectora, i una de les raons de ser de la biblioteca és que fa de compensora de desigualtats. L’escola ha d’assegurar l’hàbit lector a l’alumnat que no hi tingui accés.
¿Què es pot fer des de casa?
Si em preguntessin quins són els deures més importants que es poden fer, diria llegir. Hi ha qui demana a les famílies que llegeixin cada dia deu minuts: això no ho dic mai, perquè en aquella casa s’han de fer sopars, banyeres, deures, potser hi ha un fill, dos, tres, i és difícil trobar deu minuts cada dia. Més aviat diria que, en comptes de deixar el nen sol llegint i que després els pares li facin preguntes, és millor que llegeixin en veu alta plegats. La lectura en veu alta també és lectura: escoltant estan fent un exercici de comprensió, de seguir la història, d’entendre el que està passant. La lectura en veu alta és molt important a casa, a primària, a l’adolescència, fins i tot en els adults. Jo, com a no lector que era als quinze anys, no m’havia acabat un llibre a casa mai. Un dels primers que vaig llegir va ser La historia interminable, i va ser gràcies a un tiet meu, amb qui un estiu vam llegir-lo junts en veu alta, i sé que sol no me l’hauria acabat. I també diria la importància d’anar a les biblioteques públiques, de remenar llibres i agafar-los en préstec. I d’anar a les llibreries especialitzades en literatura infantil i juvenil, on el llibreter té llibres de qualitat i pot fer recomanacions més acurades.
¿La sobreprotecció dels fills potser ha arribat una mica a l’escola? Hi ha la tendència a convertir-ho tot en jocs.
Aquí entraria l’esforç, està mal vist exigir.
És a dir, cal perdre la por a exigir, a llegir llibres de qualitat, a escriure bé.
Però per escriure bé has d’haver llegit molt. Hi ha mestres que m’han explicat que hi ha alumnes que acaben sisè sense haver acabat mai una redacció. L’escriptura, que és un procés molt lent, pot arribar a ser frustrant si busques resultats a curt termini. És important deixar-los bastant marge de llibertat, i que escriguin el que vulguin.
En Xavier Torredabella em parlava sobre l’Escola del mar i em deia que, cap al 1930, l’exigència cap als mestres era ben diferent: «Havies de tenir molts estudis, havies d’examinar-te de tres tipus de cal·ligrafia. Abans no es podien fer faltes, era impensable. I amb els nens, igual: amb 6 o 7 anys tenien un català impecable. Hi havia la revista Garbí, que estava totalment coordinada per ells: feien d’autors, de redactors, d’il·lustradors, de reporters i d’editors, i fins i tot tenien l’apartat “Cal parlar bé”, en què entre ells es corregien castellanismes: “No hem dir buzón sinó bústia”» I em va explicar que contes escrits per aquells nens avui són políticament incorrectes. Trobo perillosa la correcció política d’ara: amb tantes normes, s’està capant la imaginació i la creativitat.
Es veu en l’intent de corregir els llibres de Roald Dahl. Sempre llegirem coses que no ens semblaran bé, però l’important és saber-se fixar en el text: ¿per què aquest personatge diu això? i detectar que allò té un sentit dins la història. Podem estar en contra del que diu, però reescriure-ho, no: no cal estar d’acord amb tot el que llegeixes. És una sobreprotecció absurda: amb la censura literària no estem creant pensament crític, sinó una única realitat. I no només això, no pot ser que tot plegat es limiti a: “Per Nadal recitem un poema i per Sant Jordi, l’escrivim”. Entre aprendre per repetició, que seria un poema de memòria, i crear-lo hi ha moltes parts entremig, perquè no crearé un poema del no-res: haig d’haver llegit abans. En l’escriure hi ha diverses etapes, la taxonomia de Bloom parla de les habilitats cognitives: comença per recordar, i després ve comprendre, analitzar, aplicar, avaluar i, finalment, crear. No podem manar, de cop i volta, que facin un poema o una redacció. Cal activar-ho abans: haver llegit, tenir referents, i, després, deixar llibertat, perquè al final un poema és molt personal.
¿Amb què es confon la poesia?
Amb versos que han de rimar i que han de sumar tantes síl·labes. I això t’encotilla molt el significat: escriure un poema és diferent que escriure un poema que rimi.
I no només això, és normal que la majoria de nens –i adults– ho trobin avorrit, perquè associen la literatura a aquesta cosa mecànica, aliena a ells.
Sí, una altra conseqüència és la desafecció, que ho trobin avorrit.
Hi ha la plaga de les emocions: llibres sobre la tristesa, sobre la ràbia, com si les persones fóssim calaixets. La tristesa és particular, la meva no és la mateixa que la teva.
És l’utilitarisme que hi ha a les escoles: ¿quins poemes tracten la tristesa? S’ha d’anar per una altra banda.
Entenc que aquests llibres són menys exigents, potser per això també agraden, perquè ho redueixen tot a un manual més simple.
La poesia és poesia perquè més que dir, suggereix. No és aquest causa-efecte. El camí de la poesia és diferent. Amb un text que no et parli de la tristesa pots arribar a la tristesa d’una altra manera més natural. Un llibre no pot dir-me com em sento: no en tinc ni idea. Potser em penso que estic enfadat per una cosa i en veritat és per una altra. En canvi, la poesia no t’ho redueix tot a una idea, sempre hi ha una doble lectura. I aquesta és la forma d’activar el pensament crític.
El pensament crític està en boca de les escoles, però no sé si és d’aquelles paraules que s’han acabat buidant.
Hi ha contradiccions. Per exemple, en el causa-efecte: faig una cosa malament i tinc un càstig. ¿De què estem parlant? Un càstig s’imposa, però no té res a veure amb el que està passant. La pregunta bàsica és: hi ha hagut un problema, què ha passat, i què necessites, independentment de tot. La resta són normes. Com la motivació: no es pot imposar, l’has de sentir. Tothom ha estudiat un examen per treure-se’l de sobre, ara, el que hagi après: possiblement sigui res. ¿Quin sentit crític hi ha, aquí?
¿Entre mestres què es podria fer?
Que les pràctiques no siguin puntuals, sinó sistematitzar-les. Vaig estar de tècnic al depertament d’Educació, al Programa Biblioteca escolar puntedu. I explicàvem que quan agafem el text no partim de què diu el text, sinó que fem una rotllana i ens preguntem: què t’ha agradat, què no. I en un claustre es pot aprofitar per compartir-ho: mireu, hi ha aquesta guia. A Rosa Sensat hi ha el Garbell, una revista amb llibres que recomanem.
És bonic el que feu a Rosa Sensat, perquè doneu a entendre que l’educació no només és cosa de mestres.
Des de Rosa Sensat em van proposar coordinar un grup de treball sobre poesia. Hi ha una mestra d’infantil, de primària, de la universitat, i també hi ha la Fundació Brossa, la directora de la Biblioteca Pública Mercè Rodoreda, una assessora LIC de Girona. Vam fer un repositori de vídeos amb poemes recitats per l’autor que es puguin treballar a infantil, primària o secundària. Creem contingut i el posem a la disposició de tots. Per exemple, hi ha la Cançó de pluja, de Sagarra, amb propostes adreçades a recent nascuts i a algú de divuit anys.
La poesia sembla que sigui la trinxera de l’escola per lluitar contra la simplificació, les presses.
A l’escola i a la feina i a la vida. Quan agafo un llibre, hi ha un altre ritme, una altra realitat. I necessitem evadir-nos.
Rodari va dir les 9 coses pots fer perquè els nens odiïn la lectura, per exemple, obligar-los. ¿Quina em diries?
Et diria una cosa que s’hauria de fer més: la revisió del text. Escriuen i et diuen: “Ja està”. ¿Però te l’has rellegit? Ja veus que no, perquè hi ha errades de sintaxi, de coherència, de cohesió. Fins i tot hi ha mestres que a vegades em deien: “Dani, em pots mirar això?” I els preguntava: “T’ho has rellegit?” Llegeix-te això en veu alta, perquè veuràs que hi ha alguna cosa que no camina. I de la mateixa manera, no escrius un poema i ja està: cal fer la revisió del text, llegir-lo en veu alta, compartir-lo.
¿Hi ha alguna altra cosa que hagis fet amb nens a classe que hagi anat bé?
Al meu blog hi ha un apartat que posa experiències d’aula, hi són totes. I un apartat de recursos de poesia. Però al final és escollir un text i perdre la por a parlar-ne i a partir d’allà pots crear un poema, un conte, una carta, un dibuix i compartir-ho amb l’autor o amb l’editorial. Ho agraeixen molt.
¿Es pot arribar a educar en la sensibilitat?
Però per arribar-hi algú t’hi ha d’haver portat. Recordo la mestra que a quart de primària em va fer aprendre el “Passa vent” de Clementina Arderiu. Si no fos per ella, no hi hauria arribat.
Algunes de les formacions que els mestres poden fer:
– Màster en biblioteca escolar i promoció de la lectura, a la UB.
– Màster en biblioteca escolar i promoció de la lectura, a la UAB.
– Menció de biblioteques escolars al grau de mestre, a la UB.
– Diploma d’especialització en Cultura, Lectura i Literatura per a Infants i Joves, a l’Aula Virtual de la Universitat de València.
– Escola d’Estiu de Rosa Sensat: El dret a llegir.
– Tretzena escola d’estiu de literatura infantil i juvenil, a la UVic-UCC.
– Títol d’expert en Prescripció Lectora, a la UB.
– Màster Universitari en Erasmus Mundus Literatura infantil, mitjans de comunicació i cultura, a la UAB.
(Si en coneixeu més, ens les podeu fer saber a: [email protected] i les afegirem)
Algunes de les activitats que Dani Espresate proposa al blog:
Amb el grup de 5è de primària de l’escola Àgora de Barcelona vam llegir l’inici del llibre “Lliçons de poesia per a nens i nenes inquiets“, de Luis García Montero, amb traducció de Joan Margarit i Elisabet Costa (Editorial Comares, 2000). Després vam fer una lectura atenta i comentada del següent fragment (pàgina 113):
Exercici 1:
– Què li regalaries a la lluna pel seu aniversari?
– Una bona nit, sense núvols al cel, perquè pogués brillar quasi tant com el sol (o, almenys, com una bombeta).
– I què li regalaries a un senyal de trànsit?
– Un abric, perquè a les cantonades dels carrers hi fa molt fred i és una llàstima que els senyals de trànsit passin les nits tan despullats i tan quiets.
– I a un arbre?
– Doncs, em sembla que un sopar en un restaurant de luxe, amb molts plats per triar i postres boníssimes. Això d’alimentar-se a través de les arrels deu ser molt avorrit (…), sempre la mateixa terra, amb el mateix gust de minerals i de fang.
Aquest preciós fragment del llibre ja ens dona l’exercici fet: inventar-nos i escriure les nostres pròpies preguntes i respostes poètiques.
Exercici 2:
Hi ha llibres que et donen l’activitat feta i “Ximpleries“, de Gustavo Roldán (Ed. la Galera, 2008), n’és un exemple. No cal dir que la poesia no només és rimar, però la rima, la mètrica i la prosòdia són aspectes que cal treballar. I aquest llibre ens ha servit per això: per escriure petits poemes de quatre versos i fer el nostre propi llibre! Esperem que gaudiu de Un matí a l’escola…
Vídeo on es mostra d’on surt l’activitat:
Us convidem a passejar pel seu blog: hi trobareu des d’idees per treballar a classe, fins a poemes que podeu fer a casa, o llibres rics i estimulants. A Catorze també hem fet, amb la col·laboració de la UOC, Poesia dibuixada, en què l’actriu Sílvia Bel recita poemes d’autors dels Països Catalans mentre Marta Bellvehí els dibuixa:
La secció La cultura a l’escola està feta amb el Consorci d’Educació.
8
