Catorze
L’escola del Mar, el miracle de fa 100 anys

Foto: Catorze


“Era el 1922, Barcelona estava bruta, hi havia soroll de les fàbriques, molts nens es morien, la majoria tenien mala salut, dormien deu persones en habitacions petites… I enmig de tot aquest ambient, la burgesia va invertir diners i es va crear l’Escola del Mar, l’Escola del Bosc i la del Guinardó. Eren escoles maques, amb llum, ventilació. De cop, els infants van ser mirats.” Ens ho explica Jordi Brasó, que, amb Xavier Torrebadella, ha tingut cura del llibre “Parlen els menuts. Contes escrits pels infants de l’Escola del Mar de Barcelona (1933- 1936)“, publicat per L’Ajuntament de Barcelona i Edicions de la Universitat de Barcelona.

Escola del Mar. Platja de Sant Sebastià. Semicolònies. Arxiu Fotogràfic de Barcelona, c. 1932. Autor: Josep Domínguez


“Molts mestres catalans van viatjar i en tornar, van aplicar models educatius estrangers, adaptant-los a la seva manera. L’educació a Catalunya va començar a brillar i, de cop, els pedagogs europeus venien a aprendre’n. La Comissió de Cultura de l’Ajuntament va donar total llibertat: va deixar que cada mestre a dins l’escola fes el seu projecte. I entremig d’aquesta renovada, Pere Vergés va dirigir l’Escola del Mar: es va de fer de fusta perquè no hi havia diners i semblava un vaixell. Des de les classes es veia el mar.”

Escola del Mar. AMDCV Col·lecció Arxiu Popular de la Barceloneta


“L’escola funcionava com una República governada pels nens i les nenes, amb un model jeràrquic i alhora democràtic, ja que les funcions i els càrrecs s’anaven alternant entre els menuts: hi havia caps de classe, bibliotecaris…. Es va basar en els trenta principis de l’escola nova, d’Adolphe Ferrière: que estiguin a la natura, que tinguin autodisciplina, que nens i nenes es tractin igual, que es potenciïn totes les seves capacitats… L’educació es feia per projectes i no deixaven de banda els continguts: hi havia el rigor d’escriure bé, de fer les coses amb precisió.”



“A l’escola anaves a competir, que és el contrari del que es fa ara. Però amb la competició ben estesa: de joc net, fair play. Per exemple, a cada classe hi havia tres grups de tres colors: el verd, el blau, i el blanc, i fins i hi havia moments que tot tota l’escola competia per colors. De tot se’n feia una competició: de menjar bé, d’ordenar, de fer esport, de redactar, de crear obres de teatre. I tant aprenies a perdre com tenies l’oportunitat de brillar, perquè potser no t’anaven bé les matemàtiques, però dibuixaves molt bé, o potser no redactaves bé, però eres el més ràpid nedant. Ara això ha desaparegut. Però és una absurditat: a la feina, a la societat, a tot arreu competim, i fem veure que a l’escola no, quan aprendre a perdre és molt important, perquè es perd molt més que es guanya. A més, aquesta escola primer era per als més desafavorits, però al final va ser per a tothom. De manera que a la mateixa aula hi havia un treballador i el fill d’un empresari, i establien vincles per sempre.”

Escola del Mar, Barceloneta, 1930. © Jorge Álvarez (del llibre “Barcelona desapareguda de Giacomo Alessandro II“) 


“L’exigència cap als mestres era ben diferent: havies de tenir molts estudis, havies d’examinar-te de tres tipus de cal·ligrafia. Abans no es podien fer faltes, era impensable. I amb els nens, igual: amb 6 o 7 anys tenien un català impecable. Hi havia la revista Garbí, que estava totalment coordinada pels nens: feien d’autors, de redactors, d’il·lustradors, de reporters i d’editors, i explicaven el dia a dia de l’escola: avui ens hem entrenat per jugar a escacs -que eren obligatoris-, o demà vindrà un músic famós. Fins i tot tenien l’apartat “Cal parlar bé”, en què entre ells es corregien castellanismes: “No hem dir buzón sinó bústia”.


“El 7 de gener de 1938, en plena Guerra Civil, l’escola va ser bombardejada, per sort no hi havia alumnes, però va caure en runes. Arribava una època fosca: la de l’adoctrinament. L’escola va passar a Montjuïc, on el franquisme va fer que tota aquella llibertat educativa no fos possible, i va acabar al Guinardó, que és on està ara.”


“Soc exalumne de Pere Vergés, i volia que la revista Garbí, que van fer tota aquella colla d’infants fa cent anys, tornés a tenir vida. Vaig buscar-ne contes, vaig parlar amb l’Ajuntament, amb Edicions UB i amb l’Escola de Mar i en vam fer aquest llibre, en què els nens d’ara han il·lustrat els més de quaranta contes que van escriure els nens d’abans. Ha estat curiós perquè s’ha pogut comparar: abans, nens de 6 anys ja tenien una qualitat de llenguatge, feien una lletra lligada que era una meravella, i hi havia molta més riquesa imaginativa. Ens hem trobat temes que ara són impensables de trobar en un conte: un treu els ulls a una fada, un altre mata algú, un altre és anomenat el negret. Això ens va fer plantejar: hem de revisar-ho perquè siguin políticament correctes? Vam dir que no.” A la secció Barcelona Llibres, que fem amb l’Ajuntament de Barcelona, us oferim un dels més de quaranta contes escrits pels infants de l’Escola del Mar de Barcelona entre el 1933 i el 1936, il·lustrat per un nen d’ahir i per un d’avui:

Joan Torras (il·lustrador). 10 anys. Color: Verd. Desembre de 1935.


El follet i la rosa


Una vegada hi havia un follet que tenia sis cabells blancs i un de tot negre.

Passava per un bosc i una rosa li va preguntar:

—Per què tens sis cabells blancs i un de negre?

I el follet li va dir:

—Perquè ja soc vell. Saps? Estic buscant el meu amic i no el trobo.

La rosa li va dir:

—No t’apuris que jo te’l trobaré. Tu, gira’t.

I el follet es va girar i la rosa es va convertir en el seu amic follet. Van cridar els altres follets, van fer una festa i van viure feliços.

Maria Miquel, 8 anys. Color: Verd.

Hargun Kaur. 9 anys. Classe: Tarongers. Color: Blanc. 2022.
El conte original.

Teresa Guillaumes, directora de l’Escola de Mar, a la presentació del llibre:

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa